Jo estava a eixe concert també. Les meves preferides, o almenys les que més he escoltat: “Viatge a Ítaca” i “El bandoler” i com no, “L’estaca”.

Respecte a lo del “nacionalisme”, a mi per un costat la paraula nacionalista no m’acaba d’agradar. Una vegada vaig sentir a un català, quan li preguntaven si era nacionalista (o independentista, no recorde bé), i ell va respondre que no. Va dir que erà català, i prou.

Una cosa semblant em passa a mi. També per les connotacions negatives de la paraula (tant quan la gasten els nacionalistes espanyols per definir els “nacionalistes perifèrics” com quan són els propis nacionalistes “perifèrics” els que la gasten per definir als espanyols, o degut als partits ultra-conservadors i nacionalistes serbis, israelians, txecs,…), no m’agrada definir-me com a nacionalista.

Però també m’agrada quan Llach diu que es defineix com a d’esquerres i nacionalista. Diu que ser d’esquerres és difícil perquè és sobretot un reqüestionament diari d’un mateix i de tot el nostre entorn, i lluitar per millorar. I diu que es defineix com a nacionalista perquè hi ha molta gent a la que li emprenya que ens definim com a nacionalista, i com li agrada que eixa gent s’emprenye, es defineix com a nacionalista radical

Després vaig conèixer a l’Ovidi Montllor, Raimon, Maria del Mar Bonet i a Llach. A Llach curiosament gràcies als Ocults, un grup mallorquí (ja desaparegut) que versionava PAÍS PETIT i que van actuar a l’any següent a València en el segon Tirant de Rock.

I els nacionalistes valencians, no som molts ni pocs, som els que som i ahí estem donant guerra i sentint d’una manera espècial la terra que xafem i la llengua que parlem, i evidentment com bé dieu: “Tot està per fer, i tot és possible”.