De mamelles i violacions…

Alguna cosa passa en aquest món quan davant la greu notícia sobre la tendència de violar xiques en unes festes, les fotografies que acompanyen poc tenen a veure amb la notícia, i tal volta sí alimenten la causa que aquesta es produïsca.

Que en San Fermín hi ha dones que mostren els seus pits i es bufen? Doncs si, bé. Estic segura que hi haurà tants homes, o més, fent això mateix. Però clar, el cos dels homes no està rendibilitzat. El de les dones, en canvi, està tirat de preu. I parlem clar, ací s’estan mesclant dues pel·lícules, les mamelles i les violacions, encara que les dues són de la mateixa saga: el masclisme.

Sense voler entrar massa en les decisions individuals, ja que a la fi cadascú és lliure de fer amb el seu cos el que considere, tal volta el que sí que cal és fer una anàlisi de la situació social. Almenys si volem plantejar-nos una societat millor, més madura. I no parle solament de la brutea que ens apareix cada dia en alguns mitjans o canals de televisió, on pareix que el mèrit femení sempre implica agradar al personal.

Sobre les mamelles: Què passa amb les mamelles? Quina obsessió hi ha, malaltosa, en què el nostre cos és de i per a tothom? Anar amb les mamelles a l’aire, en principi, no significa res (ni és símbol d’alliberament femení, ni és cosa de putes. Són mamelles. Punt). El problema no és que les xiques portem les mamelles a l’aire, que ja tenim prou aguantant que des de ben menudes se’ns diga com les hem de portar (que si sostenidor, que si els mugrons es noten, que si boten, que si l’escot, que si push up’s…). El problema és que se’ns ha ensenyat que les nostres mamelles tenen una finalitat: agradar. I el realment trist és que no és a nosaltres a qui es refereixen, sinó a ells, o al món, tant em fa. El cos de la dona és públic per se, i eixe és realment el problema.

No cal anar-se’n a les grans ciutats, ni a llocs amagats per veure aquest masclisme camuflat d’alliberament. Parle, per exemple, que a pocs kilòmetres del meu poble, hi ha un pub on, a canvi de llevar-se les bragues dalt de la barra, es convida a xicones a cubates. Un tracte senzill, ras: literalment, es recompensa amb alcohol l’espectacle corporal, el nostre cos té un preu. El nostre, clar. El d’ells ja hem quedat que pareix tenir massa valor i no estar en venta. I açò ho sabem tota la gent, i pot agradar o no agradar, però és un fet, permés, acceptat i, fins i tot, aplaudit per alguns sectors.

Sobre les violacions: El problema és, clar està, que acompanyant aquestes notícies amb aquestes imatges, es pot arribar a manipular la comprensió col·lectiva d’aquests tipus d’agressions. D’entrada, es dóna a entendre que aquestes xiques, en certa manera, estan provocant-se patir aquestes situacions. Tot açò recorda molt al “és que van vestides com a putes”.

El que resulta curiós és que, així com es culpabilitza a la dona del que li passa (perquè així s’ho ha buscat), ni la societat ni els mitjans són tan contundents amb l’home, ja que a aquest se’l perdona i se’l justifica fins i tot “hormonalment”, com si es tractara d’un animal incapaç de raonar on acaba una “tirà de trastos” i on comença un delicte, un acte en contra de la nostra voluntat, una violació.

D’aquesta manera, com que elles s’ho busquen, és a dir, nosaltres, doncs nostre és el problema. I com que ells a penes poden evitar una conducta bàrbara, com és forçar-nos i violar-nos, fets que ens defineixen, per molt que ens tapem els ulls, com a societat masclista, acabem per inmunitzar-nos i acceptar (alerta!) com a normal que, malauradament, estes coses passen.

Ja va sent hora d’anar cridant a cada cosa pel seu nom, i el masclisme, aunque se vista de seda, masclisme es queda. A mi almenys el tema ja em toca prou la moral, així que, a les persones i ens socials que defensen, camuflen, maquillen, accepten, toleren i eduquen en masclisme, ací tenen la meua il·lustració sobre el que fan:

Prou