L’ametler de la costera de la Joana

  • Tinc calor.
  • Vols que llevem la manta?

Sense esperar la resposta, ni encendre la llum, s’alça i li fa dos doblons a la manta, d’eixes velles que pesen tant, mentre la deixa acuradament a terra. L’endemà, mentre la doblarem per alçar-la, ell es quedarà mirant-la i comentarà de broma alguna cosa sobre el seu pes, i jo, per enèsima volta, li contaré orgullosa que és la que tenia ma uela al seu llit, que és d’eixes mantes d’abans.

És molt gruixuda, i una vegada torna al llit i ens tapem de nou, esta vegada sols amb l’edredó, ja se’n nota la diferència. La temperatura continua sent càlida, però ara és més agradable, menys embafosa.

Estic tan a gust que de sobte rumorege: L’estiu ja està ací. Esclatem a riure, de manera forta, d’eixes riallades que t’ixen des de l’estómac i et fan plorar. És un senyal – diu ell.

Això em fa recordar als ametlers, com assenyalen el temps amb les seues flors. Fa tan poc que els estaven matant a tots, i ara pareix que ens estiguen matant a nosaltres, com canvien les coses. La meua ment segueix el seu curs, i això d’haver anomenat el senyal, fa que irremeiablement pense en l’ametler de la costera de la Joana.

Eixe ametler està a la vora d’un camí, el que dóna accés al Penzí. Entre el camí i les bústies de les casetes, allí està ell, tot gran i polit. És curiós com sols està eixe ametler ahí, solitari, sense formar part de cap bancal ni de cap altre rastre de germans.

El primer ametler que floreix, ací al terme, és de la costera de la Joana – va dir el uelo mentre amb el gaiato apartava les fulles d’una penquera que no feia massa bona cara. Com podia saber quin floria primer en tan gran com era el terme? Em costa imaginar que una persona poguera conèixer tanta terra com per a poder fer eixa afirmació. Però el uelo no era un home fardaor. Si ho va dir és perquè ho sabia cert.

Aquell dia havíem quedat per a gravar-lo. “Gravar-me per a què?” em va dir quan li vaig preguntar. La veritat que no tenia altre motiu que “m’ha pegat per ahí“, així que li vaig dir que eren coses meues, i l’home, que no preguntava massa, em va deixar fer.

És curiós com a penes tinc records d’ell mentre jo era xiqueta i ma uela, la seua dona, vivia. Recorde estar seguda al batedor de sa casa, menjant-me un gelat d’eixos que es fan a casa, amb sabor a cola-cao, i veure’l pujar la costera fins a arribar al carrer. La camisa amb alguns botons descordats, un poc despitralat, el cabàs de fer faena, i la gorra al cap. Venia del bancal i la caseta, allí a Les Mallaes.

Recorde quan m’ensenyava els conillets que havia criat la conilla que tenien al corral de casa. Crec que l’home mai va entendre que hi haja gent que els té d’animal de companyia, amb tan bons que estan en la paella.

Recorde quan va haver d’agafar el gaiato per a caminar millor. Es cabrejava moltíssim, perquè no volia parèixer un uelo vell. “Uelo, tens noranta anys, condueixes, vius a soles… Realment creus que anar amb un gaiato et farà vell?”. A voltes jo m’enquetava amb ell quan deia eixes coses. Ell amb mi la veritat que s’enquetava poc.

Quan va morir l’altra uela, la seua consogra, encara s’estilava això de vetlar a casa. Aquella mort per a mi va ser un colp molt dur, i vaig passar tot aquell llarg dia al batedor de sa casa, sense atrevir-me a entrar ni mirar-la. I recorde veure’l a ell baixar carrer avall, amb uns ulls que delataven haver plorat. Em vaig llançar al seu coll i li vaig dir que només em quedava ell. Pobre home, quina responsabilitat li vaig amollar amb tan poques paraules. Aquell dia vaig decidir prestar-li tota l’atenció i demostrar-li tota l’estima que poguera.

Quan va complir vuitanta-nou anys va començar a tindre molèsties al braç, i vaig començar a tractar-lo. Per aquell moment jo treballava en una clínica en Altea la Vella, i tenia dos hores per a menjar, així que ma uelo venia els dimecres, el tractava, i després ens n’anàvem a dinar junts al bar d’Herme. Venia els dimecres perquè Lorena, l’ama del bar, feia putxero, i a ma uelo i a mi ens encanten els plats de cullera. Encara recorde quan li vaig dir a Lorena, que sempre em pregunta per ell, que havia faltat. Els ulls se li van omplir de llàgrimes, d’eixes que no cauen i ennuvolen la visió, i no m’estranya, perquè l’home, amb tota la seua discreció, es feia de voler.

Mai haguera imaginat ser tan afortunada, i poder compartir tants moments amb ell. A part de ser la seua néta i la seua fisio, amb els anys vaig acabar sent la seua amiga, fruit de la relació que els dos vam cuidar i vam fer créixer. M’agradava presumir de uelo quasi tant com a ell de néta. Jo ho feia d’una manera més explícita, mentre ell ho vivia d’una manera més interna, però eixe gest de la boca, eixe mig somriure que se li dibuixava quan algú li deia “caram Felip, que ben acompanyat vas!” era inconfusible.

Amb els anys, la vellea i alguna d’eixes tecles van anar empitjorant, fins a dur-lo allà on ell no volia estar: malalt. Li feia pànic “donar faena”, i a nosaltres ens en feia que no ens deixara ajudar-lo. Els últims dies l’home ja patia, ja no podia alçar-se del llit, i per molt que ell aguantava, el dolor es feia patent en cada alè.

Tants estudis sanitaris no em servien de res en eixe moment, i ja no sabíem què fer per a alleugerir-li aquell mal. Curiosament estava en la que havia sigut la meua habitació tota la vida. Em vaig asseure en la cadira, una de fusta pintada de verd que ell mateix havia netejat i pintat anys arrere per a mi.

Li vaig agafar la mà, mentre ell me la premia amb la força com qui vol expressar sense paraules. Vaig pensar que, com sempre deia que m’assemblava molt a la uela, la que fóra la seua dona, tal volta si li cantava podia fer que es calmara, que es sentira més “en casa”. I això vaig fer, mentre li acariciava la cara, cantar-li suaument, a cau d’orella. I ahí, durant eixe instant, vaig sentir com m’acomiadava d’ell.

En desembre, vaig haver d’anar al poble veí, i en passar per la costera de la Joana, allí estava l’ametler, florit de gom a gom mentre tota la resta d’ametlers que hi havia a prop estaven encara completament nus.

Eixe ametler, florit o no, sempre em recordarà tota la seua saviesa i tots els aprenentatges que em va donar. Eixe ametler, sempre em recordarà a ell, a ma uelo Felip, a Felip de la Rosa.


*Hui ma uelo haguera complit noranta-cinc anys, i m’abellia celebrar-ho recordant-lo. Us deixe un vídeo que vaig fer amb tota l’estima possible*

Felip de la Rosa

1 pensament a «L’ametler de la costera de la Joana»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.