L’espectacle previst en la capital de la Marina Alta, comptava amb la col·laboració del Cor de la Universitat de València i amb la de la Banda de musica local. Jo en principi anava per veure estes col·laboracions, ja que coneixia a gent d’ambdós grups i, aprofitant que tota la meua família anava, podria resultar una nit bonica.

Quan vam arribar, estava quasi ple. Els meus pares van anar a buscar lloc a l’espai habilitat amb cadires. La majoria del públic assegut era de la generació dels meus pares, i fins i tot l’anterior. Al voltant, de peu, restavem tots els joves, com no, fills i nets de les generacions abans esmentades.

Aquella imatge, em va fer reflexionar. És clar que notava allò que notem tots els valencians. Eixa sensació que ens fa sentir diferents, però que jo, com molts altres valencians, intentava mantenir quieta. Però la meua flama, durant aquella nit, va ressorgir amb més força que mai.

El meu germà i jo vam estar junts durant tota l’actuació. Jo tenia un poc de mal d’esquena, i Xavi em deixava recolzar-me en ell. Va arribar un moment durant l’actuació en que van interpretar “País petit”. Jo no recordava haver sentit aquella cançó, a penes coneixia les més significatives. Xavi, junt als primers acords de piano, em va dir a cau d’orella mentre m’abraçava: Escolta bé esta cançó.

Pel meu cap passaren imatges, comentaris, records, pensaments. Tota la infància, els mestres de la safor, la banda del poble, les trobades d’escola. Tot agafava relació. Era veritat. El país del que havia sentit parlar, i que no volia veure, el tenia just davant dels nassos. La gent del poble, els de tota la vida, els de sempre. Érem allí, els de sempre. Aquell dia, em vaig sentir nacionalista, i per primera vegada, orgullosa de ser-ho.

El sentir-te nacinalista valencià sol comportar una doble sensació: Per un costat el “Tenim a penes el que tenim, i prou”. Gràcies que encara parlem valencià. Però, per altra banda, “Tot està per fer, i tot és possible”.

Tal volta no tenim els mitjans, i tal volta mai els tindrem. Tal volta mai passem de ser “el levante español”, i tal volta mai ho hem sigut. Tal volta mai tindrem bandera, ni terra, ni nom. Però el país, per molt que ho neguen, per molt que facen callar, i per molt que vulguen amagar, ja el tindrem, perquè el país sempre serem nosaltres.

En la feina a penes ens creuàvem, ella estava en la piscina i jo en les cabines. Algun dia coincidíem a l’esmorzar, i vaig saber que era catalana perquè parlant en espanyol, utilitzava el “plegar” per a dir acabar de treballar. Però com que n’érem una quinzena, no es va donar el cas de xarrar una amb l’altra directament.

Per fi va arribar el primer dissabte, el primer de festa. Eixe dia no faltaria ningú, i acabariem de coneixer’ns. Quan vaig arribar, ja estaven quasi tots. Vaig fer les salutacions pertinens, i em vaig adonar del grau d’ “arreglo” de les xiques. M’aborronaba de pensar en les hores que haurien passat per a estar així. Estaven molt guapes, si, però…que era allò?

Una d’elles, ella en concret, duia unes malles d’un color elèctric que no sabria definir amb un dibuix com de pell de cocodril. Em vaig quedar gelada amb aquella imatge. Si haguera pogut parar el temps, ho haguera fet per a poder riure’m sense ofendre a ningú. No vull parèixer una intolerant, el que passa és que, quan veig eixes prendes de roba, no puc evitar imaginar-me amb elles, i de veres que jo resultaria molt ridícula amb aquelles malles.

Algunes xiques ja feien fotos. Durant tota la nit molts faríem fotos. Fotos de pocs, de molts, sols de xiques, sols de xics, sols espanyols, sols polonesos (cap sols dels polacos…). Ella i les seues amigues es feren un fum de fotos. De cara, perfil, dalt, baix, d’esquenes i girades, esquena contra esquena, angeles de Charlie… fins i tot donant-se indicacions (pon el hombro que estiliza). Tot açò, amb morrets i cara de guapa. Hi ha gent que a açò li diu “foto tuenti”. Nosaltres, amb el temps, acabàrem batejant-les com les Miami Sound Machine, per això nosaltres li diríem “foto Miami”. Aquella nit, amb un parell de truïtes, unes ensalades, i molta cervesa, vam convertir una nit extranya amb extranys en una nit recordada amb amics.

Passaren els dies, i no sé ben bé com, anàrem coneixent-nos. Tot el que pareixia separar-nos ens unia. Passàvem vesprades les dos contant-nos la vida, amors, desamors, família, vida de poble, de ciutat… Parlàvem moltíssim, però mai vam parlar de política, excepte algun rebot que jo pillava i li ho deia per desfogar-me. No li importava massa la política catalana, així que menys deuria interessar-li la valenciana. Però sorprenia perquè em preguntava sobre les meues inquietuds en tots aquests temes. Una catalana poc nacionalista animant el nacionalisme d’una valenciana.

Mai dubtaré que un dels factors importants per unir-nos va ser la llengua. M’agradava escarnir el seu català de Sabadell. Ella, per contra, anava introduint involuntariament paraules meues (com voltes per vegades) en el seu vocabulari.

Notava que li agradava escoltar-me, i a mi m’agradava escoltar-la a ella. A les dos ens agrada escriure, i ens llegíem coses per a opinar, per a saber, per a aprendre i sobretot per a emocionar. S’interessava per les coses, i mai pecava d’ignorant. Era una xicona espavilada, coherent i educada, i amb un toc de bogeria que la feia brillar amb llum pròpia, la feia especial.

Açò s’acaba, i aviat ens separarem, però no per sempre. Moltes coses me les guarde per a mi. Em quede amb el riure i la mirada còmplice quan sents parlar a la “osea”. Em quede amb els croissants plens de nutella, i amb els kinder bueno. Amb els teus intents de violació resolts finalment amb un bes imposat als llavis, i amb les amenaces que els seguien (a que et menjo la boca?). Em quede amb l’escapada a Comentry.  Em quede amb les hores davant del teu ordinador fent feina. Amb les vesprades escoltant Lax’n'busto. Em quede amb les vesprades que has fet tu de germana major, i amb les que n’he fet jo.

Alba, i tu? M’estimes?

Amistat: “Afecte recíproc entre dues persones”

La meua sorpresa, i admet que amb un toc de decepció, ha sigut veure la senzilla definició amb que s’explica aquest sentiment. Al meu parer, definir aquesta paraula en poques línies és tasca gaire complicada. Resulta ambiciós intentar explicar, en pocs rengles, el que suposa considerar fermament a una persona amiga. De fet, que “amistat” tinga definició és ja el primer error en la interpretació d’aquest mot. No és pot limitar allò que pretén ser gran, lliure i infinit.

Amic és una paraula que s’utilitza amb una freqüència aterradora. Sense anar més lluny, utilitzem les noves tecnologies (facebook, messenger, tuenti…) per a estar en contacte amb la nostra gent. Els admetem com amics, i baix aquest títol solen figurar desenes, fins i tot centenars, de noms i fotografies, fins al punt que el terme abans esmentat perd qualsevol significat, per senzill que fos.

Per a profunditzar en l’art de la documentació, he decidit buscar unes planes arrere..

Afecte: “Qualsevol sentiment que commou l’ànima: la ira, la compassió, l’odi, l’amor.”

La meua sorpresa, gratificant en esta ocasió, ha esdevingut conèixer la definició d’aquest vocable. M’ha semblat una frase preciosa. Qualsevol sentiment que commou l’ànima. Tot allò que esdevé sensació entre dues persones, tant essent bo, com roí, situació més complicada.

Ací és on més dol comprovar quan, aquella persona que diu ser amiga, ho és realment.

De vegades, hi ha gent que promet i jura fidelitat, però en realitat sols volen algú amb qui fer-se el cafè o eixir de festa. Tant els importa els problemes que pugues tenir o les dificultats per les que pugues estar passant. Em fa la impressió que, en la societat en la que ara vivim, no valorem realment el que significa per a cadascú l’amistat, i encara que es puga fer sense maldat, hi ha molta gent que sols intenta aprofitar-se’n del nostre temps i del nostre esperit.

Jo, supose que com més d’un de vosaltres, durant un temps, vaig perdre la capacitat d’amistar-me amb ningú. No creia en l’amistat personalitzada. Creia en la bona gent, en les bones colles, però no en aquell mite de “la millor amistat”.

Em resultava difícil pensar en tornar a trobar a aquella persona amb qui poder comptar i ser sincera, sense por a rèpliques ni judicis de valor. Sense esperar ni exigir res a canvi. L’ombra del meu cos. La que forma part de mi i de la meua vida. Aquella que em manca quan estic lluny. La que sempre contesta amb un somriure. Eixa que no necessita dir-me el que signifique fins que ho necessita i m’ho repeteix fins l’extenuació. La que sempre té el muscle preparat per a plorar. Amb qui puc confiar plena i cegament, perquè sé que no em fallarà mai. Aquella personeta que, dia rere dia, exalta les meues virtuts sense parar-se a pensar que, tal volta, és ella qui més valia té.

A dia d’avui, puc dir que torne a creure en l’amistat. Torne a creure perquè en tinc, i de molt bones. I a pesar que estiguem lluny, o millor dit, a causa d’aquesta distància que ens separa, els nostres fonaments s’enforteixen, i puc assegurar que vos estime com mai he estimat a ningú. Pensar en vosaltres em dóna força suficient com per aguantar fins al final, siga del que siga.

Per vosaltres sóc qui sóc. I per a vosaltres, avui, escric açò.

Amb afecte….

Belén

M’entristeix veure la gent malalta; m’entristeix veure a la gent morir; m’entristeix veure a la gent barallada; m’entristeix veure a la gent trista; i m’entristeix no veure a la meua gent.

De vegades, quan estic trista, plore.

Plore perquè no puc curar a la gent; plore perquè no puc salvar a la gent; plore perquè no puc fer les paus per la gent; i plore perquè no puc veure a la meua gent.

De vegades, quan plore, em sent bé.

Em sent bé perquè em desfogue; em sent bé perquè em relaxe; em sent bé perquè me n’adone que tot no és fosc; em sent bé perquè no es just entristir-me per problemes que no són meus.

De vegades, quan em sent bé, somric.

Somric perquè no em puc queixar de la meua vida; somric perquè em sent millor; somric perquè és un tresor gratuït; i somric perquè potser així aconseguisc fer somriure a algú que realment està trist.

De vegades, quan somric, em sent plena.

Em sent plena perquè faig bé; em sent plena perquè ajude a alguna persona; em sent plena perquè m’ompli que la gent somriga; i em sent plena perquè tot això em posa contenta.

De vegades, quan em sent plena, em sent l’ama del món.

Em sent l’ama del món perquè em sent amb força; em sent l’ama del món perquè em demostre del que sóc capaç; em sent l’ama del món perquè tot és possible; i em sent l’ama del món perquè el meu món, depen de mi.

I és llavors quan escric. Escric per a estar sola, per a posar-me trista, per a plorar, per a sentir-me bé, per a somriure, per a sentir-me plena, per a ser l’ama del meu món. Escric per a mi i per a qui vulga llegir. Escric perquè puc somiar que vole, que lluite, que em pose malalta, que tinc un fill, que sóc home, que torne a ser nena, que estic morta, o més viva que mai. Puc fer meus tots els sentiments de la resta de gent.

De vegades, quan escric, i em sent com tota eixa gent, torne a ser jo.

Coneixent-lo el poc que el conec (dic poc perquè encara em queda molt),  és suficient com per a saber de qui sóc filla. Altres vegades he parlat de ma mare, i també tinc moltes coses d’ella, però estes he treballat per tindrer-les. Les de mon pare les he heretat directament.

Fill de família treballadora, i un tant beata (segons ma uelo), supose que per la seua proximitat amb el convent, sempre ha sigut una personeta responsable i organitzada, amb les idees clares, i totes ben raonades. És innegable que esta caràcterística l’ha heretat Xavi.

És obedient (quan toca)  i respectuós. Dos adjectius que barrejats amb els dos anteriors i un pessic de serietat, li proporcionen una imatge un tant “ruca”. Jo esta imatge també l’he heretat.

Com moltes vegades, aquesta aparença és totalment enganyosa. Baix d’eixa màscara hi ha un Felip gràcios. Té una risa prou fàcil, quan veu o sent el que li agrada. Jo he plorat de risa al seu costat veient l’esquetx de la empanadilla de Móstoles dels grans Martes y Trece.

Interessat i intel·ligent. No tindrà molts estudis, però sap cabassades de tot. I quan no sap algo, el primer que fa es buscar-ho i enterar-se. No li agrada no saber de que parla, perquè no sap parlar sense saber.

Músic creient però no practicant, almenys a nivell instrumental. Una de les seues assignatures pendents sempre ha sigut la música. Amant i coneixedor de moltíssims estils, sempre s’ha lamentat de no haver-ne  estudiat. Ara bé, ja s’ha encarregat ell de que els dos fills no pergueren eixa oportunitat. Nosaltres sempre li diguem que encara està a temps, però no s’anima.

Com deia abans, no toca ningun instrument, però canta en la “Coral Benissenca”. Aquesta afició, ja fa uns anys que la compartim. Segons em conten, ell cantava a la coral des de jove, i al tindre’ns s’ho va tenir que deixar. Quan jo ja tenia 12 anys, en un concert de Nadal, després d’escoltar  “El Messies”, vam entrar a felicitar al cor i saludar-los, i no sé com ens van fitxar als dos.

Vaig estar 5 anys fins que vag anar a la universitat, que m’ho vaig tenir que deixar. Ell va seguir un parell d’anys més però també s’ho va deixar. Ara hem tornat els dos, i com que ja sóc més major, hi he d’admitir que ara em porte millor que fa uns anys, disfrute moltíssim d’eixos moments amb ell. M’agrada anar i tornar a d’un lloc a l’altre junts, comentar les cançons, escoltar la cançò junts en casa, mirar-nos en l’assaig de forma còmplice…

Sempre ha sigut molt actiu en la nostra educació, i discret però eficaç en la nostra cultura. Ideals clars i concissos, encara que prou en veu baixa.

En definitiva que tinc que dir jo de mon pare, el que dirieu tots (si no és així ho senc molt per vosaltres). Mare sols n’hi ha una, però pare també, i a mi m’agrada molt el que m’ha tocat.

Papi, felicitats!

Deixant a banda la possible incongruència d’aquesta afirmació, vam ser nosaltres qui decidírem que es fa i que no, com si i com no, i per llàstima, també decidírem qui sí i qui no. També va ser mala sort que les més perjudicades hagen sigut les dones.

No sols han sigut, supose que per la mala llet la gràcia de Déu, les encarregades de la casa per definició, sinó que s’han passat tota una història a l’ombra. No han sigut escoltades de entrada, ja que abans havien de demostrar que també podien ser importants. Sobra fer el reconte dels descobriments aconseguits per dones, i com molts d’ells encara avui són cautelosament difuminats.

No pretenc entrar en el debat del feminisme. Tant de bò arribara el dia en que no fera falta la seua existència. Però a dia d’avui, malauradament, és necessari. I ho és perquè si no canviem nosaltres, no pot canviar la societat. I la forma de canviar és posar-se mans a l’obra.

Que tinguem la gran sort de ser les que ens embarassem, no vol dir que tinguem que dedicar-nos en cos i ànima a aquesta tasca. Som mares, sí, però també som  científiques, periodistes, escriptores, polítiques, artistes, treballadores…

Tenim suficient capacitat per a demostrar el que som, l’hem tinguda sempre, i amb la intel·ligència que ens caracteritza d’haver-ho fet sense tacar-nos les mans de sang. Al contrari, moltes han perdut la seua pel que hui som.

A totes les que han lluitat per aconseguir-ho, els devem els  que som hui en dia. Però és a nosaltres mateixa a qui ens devem el que volem arribar a ser. Així que dones del món, que ninguna s’ature. El camí segueix, llarg i pedregós, però no ens cansarem, no ens farà callar, i de segur que no ens farà parar.

El Brillante del primer moviment d’una Suite que toquem, anomenat Chaconne (curiós nom per a una obra escrita per a una banda militar), va massa a pressa. Els dits no poden córrer tant, o almenys costa més amb el flautí. El cas és que sempre m’equivoque en la mateixa nota: el “la” de la primera línia addicional. Resulta que estem en Mib, el que vol dir que portem tres bemolls (Si, Mi i La), per tant, el “la” porta bemoll, però en la baixada de l’escala que fem en este passatge està alterada: el “la” és natural. Doncs si m’equivoque en eixa ja n’arrossegue quatre o cinc darrere. És paregut al que em passa en “Un dia en Viena”, una altra obra que toquem. En aquesta, en el passatge del piu mosso, el mestre accelera i es complica la feina, doncs les notes es poden fer però els matisos costen més.

També interpretarem una obra per a un grup instrumental d’uns 10 components. S’anomena “Trenca Madeixa”, i ja la vam tocar en l’aplec de bandes a la Vall d’Ebo, encara que, personalment, no va ixir per a tirar coets. Esta vegada ixirà millor, encara que la pressió és major, ja que toquem en el poble.

La festa de Sta. Cecília abarca dos caps de setmana. En el primer, el diumenge, fem l’arreplegada dels nous músics. Passejant pels carrers del poble i a ritme de passacarrer anem casa per casa donant la benvinguda als nous membres (i als seus familiars, que solen estar emocionats). El mestre els saluda i els va incorporant en la formació conforme creu convenient. De normal, en eixe passacarrer, els nous no toquen molt ja que, entre els nervis i el desconeixement dels papers, ja fan prou que duen el pas.

El següent cap de setmana és el fort. El divendres fem l’assaig general. Amb el mestre actual, Josep Cano, no és tan exagerat, però amb l’anterior, el benvolgut paisà Javier Santacreu, aquest assaig podia durar fins altes hores de la matinada.

Dissabte de matí és el torn de preparar la decoració del local/ambientació. Cada any, al meu parer, el nivell de treball augmenta. Com sempre, fem el tradicional cartell on solem posar “santa Cecília 200X….” i alguna rima graciosa. També, per suposat, els globus i els paperets de colors. Però el que trenca, encara que ja comença a ser habitual, és l’ambientació, la temàtica. L’any passat vam omplir el local de dibuixos animats amb les cares dels membres de la banda, i en un moment d’inspiració vam posar al mestre com a “Blancaneus”, i als membres recents com a els “7 nanets”. Va estar molt original.

Per la vesprada fem el concert, i si es dona el cas, se li fa algun reconeixement als músics que fa molts anys que estan o a gent de la directiva que es retira. Durant el concert, almenys jo, m’oblide de la festa per un moment. Toca concentrar-se i fer el possible per a que isca bé. A mi les mans em suen, i si tinc algun solo, em tremola la barbilla, cosa que dificulta molt que la calitat del sò siga bona. No obstant, en acabar, el sentiment de satisfacció no es pot pagar amb diners.

Després del concert anem a casa a canviar-nos i acudim al local per a sopar i ballar tota la nit. Com que el sopar és de “mos i arrere” que diuen, la gent aprofita per comentar, tan siga el concert com la decoració. Al sopar solen vindre les parelles i alguns fills de músics, pel que el nombre de gent augmenta.

Una vegada acabem de sopar i retirem la taula, l’orquestra de torn comença a tocar, i l’ambient comença a escalfar-se. Segurament, més d’un de nosaltres ja s’haurà fotut algun colpet de cassalla, per tal d’anar preparant l’espectale. Cal dir que fa relativament poc que la nova generació hem rebut el testimoni de enllestir-ho, i per tant hem fet el possible per millorar-ho, respectant clar les tradicions, com llepar la tapadora del caldero del bull i besar la bandera de la banda.

En les novatades de l’any passat representàrem un tipus de pregó medieval, o almenys això intentàvem, compaginat amb la famosa tonaeta de benvinguda: el xin xiri pum. Quin ganao. És curiosa la cara de por que feien mentre els preparàvem. I com no, la cara de la primera cassalla (quina putada lo de les càmeres digitals). Se’ls fa una presentació individualitzada, i de vegades, alguna fa gràcia al recordar enfrontaments entre pobles. Dic açò per que l’any passat va entrar una xicona del poble veí, Senija, localitat posseïdora de la Roca de la Salve, objecte de gran valor per als benissers.

Durant la vetlada, i a mesura que els cossos van escalfant-se, ixen espontanis per a col·laborar amb l’orquestra. Anna i jo solem pujar per a fer les veus de la cançò del duo dinàmico “Quince años”. No cantem massa, ja que ens passem més rato rient que cantant, però per això també val la pena. Durant eixa cançó, nosaltres som “el boet de la festa”. Al llarg de la nit, aquest rol va canviant de persona.

Al final de la nit, o de bon matí segons es mire, sempre queda un remijó de gent, actualment nosaltres, debatint i profundizant en temes prou insignificants, però alguna excusa ha d’haver per quedar-nos no? Al final sempre hi ha algú que recorda les poques hores que falten per a alçar-nos, i poc a poc anem escampant, uns sols, i altres acompanyats, segons vinga la cosa…

A l’endemà, diumenge, toca arreplegar a les Cecilianes. Aquest càrrec és una forma de recompensar a les mares (en representació dels pares) per animar-nos, suportar-nos i com no, escoltar-nos ens els concerts. El passacarrer és similar al del diumenge anterior, sols que acaba en l’esglèsia per tal de celebrar la missa en honor a Santa Cecília. Durant l’hora escasa que tarda la missa, la majoria dels músics ens n’anem al bar a esmorzar per tal de reviscolar el cos, en els casos possibles clar.

En acabar la missa, l’esmorzar en el nostre cas, anem a canviar-nos de roba per tal d’anar a dinar a un restaurant bò. Allí si que som multitud, ja que venen els socis que volen i les autoritats, les quals, tradicionalment, agafen el micrófon per prometre’ns un local d’assajos, un auditori o un local propi, segons la temporada. Amenitzats per una altra orquestra, la vesprada va deixant pas a la nit mentre la gent va retirant-se, uns pels xiquets, altres pels estudis, i altres per l’edat.

Finalment, una vegada en casa i amb les sabates llevades, sols queda descansar i anar pensant el l’any vinent, doncs sempre hi han idees per millorar i per divertir-se.

A tots els músics, practicants i no practicants, felicitats pel nostre dia, el dia de la música.

- Ein?

Mal comencem el dia, tampoc és tan difícil. En fí, ho dic en espanyol i au. Son les 9 del matí i no vaig a posar-me ara a discutir per un cafè. Busque algun periòdic, poc per a triar: El mundo i l’Información. Agafe el segon per eliminació. Mirant per damunt, lo de tots els dies:

- Internacional: En alguns països les guerrilles fan maldat, en altres alguna força de la natura ho ha arrasat tot, i en la resta algú com Bush o Putin, fa el que vol i crea problemes.

- Nacional: El PP insulta i el PSOE es defèn. També apareix alguna fotografia d’un accident de tràfic, i poc més. Com sempre, molta palla.

- Autonòmic: Una inauguració, dos o tres notícies sobre els diners que perdem amb el circuit de la formula 1 i amb la ciutat de la llum d’Alacant, alguna notícia d’algun polític demanant el transvasament, i prou. Si és estiu encara eixirà que algun bou d’algun poble ha agafat a algun estranger (segurament perquè este anava a tocar-lo o algo semblant).

Bec l’últim glop de café i em dirigisc a la barra. Allí deixe el periòdic i l’euro. Amb un adéu m’acomiade de Maria la cambrera i de la parella de dones que està en la taula de l’entrada. Pel carrer em trobe amb gent coneguda, però com que  no vull perdre temps parlant vaig pegant cabotades per a saludar i així no decau el ritme. Arribe a la biblioteca i m’assec al lloc de tots els dies. Quasi mai hi ha gent, sols en època d’exàmens. Em pose l’Mp3 i desconnecte de la realitat.

Mire el mòbil, han passat ja 2 hores. Em costa creure que haja aguantat tant. De normal a l’hora i poc ja estic desficiosa. Agafe el telèfon i ix al carrer a que em pegue l’aire. Quan estic a punt de pujar-me’n passa Mario (el responsable de la capçalera d’este bloc) i ens quedem una estona xarrant. Després de recordar entre bromes la mig borraxera que vam agafar el dissabte, ens acomiadem i me’n torne a lo meu.

A la una ja no puc més i arreplegue els trastos. Mentre puge a casa vaig pensant que faré de dinar. Com que no tinc molta gana d’embrutar-me faré pollastre al forn, doncs això es cuina sol. Una vegada en casa, encenc i de seguida apague el televisor. Abans m’encantaba la tele, però al final ja no saps que mirar a causa de la varietat, de la poca varietat. Recorde una frase de Groucho Marx que vaig llegir que deia algo així com ” Qui diu que la televisió no ensenya res? Cada vegada que l’encenc m’agafen ganes de llegir-me un bon llibre”. Em ric en silenci recordant-la. Acabe optant per posar-me música en l’ordinador. Ultimament sempre escolte Pau Alabajos i el Fill del mestre.

Després de dinar, el meu germà Xavi em crida per ensenyar-me qualsevol descobriment informàtic que haja fet hui. Acabem tenint alguna conversa interessant. En acabar jo vaig al menjador amb els meus pares i o bé mirem la tele o directament dormim la migdiada, però res de profit. En acabar, me’n torne a la biblioteca. Esta vesprada he quedat amb Vero (mensa) així que fem cafè primer i després ens posem. Lo mateix que pel mati però per la vesprada. A les 8 o per ahí peguem a fugir. Si ens agradara la cervesa pararíem a fer-nos-en una, però com que no és el cas, ens n’anem cap a casa. Ens acomiadem però no per molta estona, doncs d’ací una horeta i mitja ja ens vegem per a anar a l’assaig.

Toquen el timbre, deu de ser Vero. Conteste i en efecte és ella, així que li dic la famosa frase “ara baixe”. Una vegada les dos al portal anem al Vizcaíno a fer-nos el cafenet. Allí està Madaelina (no sé ben bé com s’escriu) que només veure’ns entrar ja ens diu des de la barra “Dos tallats?”. Nosaltres somriguem i li diguem que si, i mentre ens sentem comentem que això si que dona gust, doncs la cambrera es rumana i intenta aprendre valencià.

A les 10 en punt ens alcem, paguem i fem camí cap a l’escola de música. Hui hem arribat prompte, doncs sols està el director i dos o tres nous (estos solen ser més puntuals que la resta). Mentre montem els instruments, xafardejem sobre algun tema, important o no, fins que arriba algun company de corda. Tots els meus companys son agradables (excepte una que no ve a cuento), però n’hi ha dos que m’alegren el dia. Un és Pepe (flauta solista i un tio molt simpàtic), ja que quan el vec entrar ja sé que passe el que passe, el nostre paper sonara, jeje. L’altra es Ana (o Ana Mª), ja que xarrant amb ella m’ho passe pipa.

Després de repasar Bocetos del Caucasso i alguna obreta més, el mestre tanca els papers i ens dona la bona nit. Mentre guardem els instruments parlem de si anem a fer-nos un burret. Com sempre, els de la Morralla anem a la canya, i més ara que encara fa bo i la terrassa està montada. Mentre la cambrera ens trau la beguda, Marto ja n’ha dit una de les seues i estem tots baquejant-nos de riure. De tant en tant juguem al futbolí. Hui no ha passat cap tia bona, ja que quan açò passa els tios es passen deu minuts fent-se senyes i bufant, i tornem a riure. Les ties no tenim eixe problema, ja que Rosa quan el veu ho diu ben fort, i tots esclatem a riure. Entre anècdotes i acudits van passant els minuts fins que es fa hora d’anar cap a casa.

Quan arribem a la torre, sols quedem Álvaro i jo. Agafats de la mà anem fins al portal. Allí ens mirem, i sense dir res ens besem. Jo em pose a plorar, ja queda menys. Ell m’abraça i em diu que un any passa a pressa. Seguit d’això diu alguna tonteria per a fer-me riure. No sé el temps que passem allí abraçats, però m’encanta. “Et vull” “Jo també”. Ens tonem a besar.

Puge a casa, i Traca, la meua gosa, ix a rebre’m. Entrem a l’habitació i encenc l’ordinador. Mire el correu i alguna cosa més. Si tinc ganes, escric algo. Si no, apague l’ordinador i em gite. Dorm

Hui ha sigut un dia més. Però vosaltres qualsevol dia normal, hui, ahir o demà, me’l feu especial. Per això, a tots els que ompliu el meu dia a dia, vos dic que gràcies per formar part de la meua vida.

Vos estime.

En acabar la classe, sobre les 6, tornava a casa la uela amb la intenció de passar allí la nit. Deixava l’estoig i la carpeta, i després de besar a la uela i agafar el berenar (la uela sempre malcria, i berenava un rotllo o una bamba i dues onces de xocolate), corria cap a casa d’alguna veïna a jugar amb l’amiga més coneguda, també coneguda com amiga de ca la uela.

Fins l’hora de sopar, el temps consistia en xicotetes eternitats d’hores envoltades de nines, jocs, històries i molta imaginació. No hi havia temps per a l’avorriment, i en cas que este apareguera, sols s’havia de fer una cosa diferent. Si la veïna no estava, sempre podia assajar flauta, mirar la tele, o inclús jugar amb l’avia al dominó.

Arribada l’hora: Va, a sopar! Conegut crit de guerra que anunciava l’hora d’acomiadar-se de l’amiga o d’arreplegar els joguets si estava en casa, i que variava el volum depenent d’on estava de lluny la receptora. A penes recorda que tenia aquella carn, però no oblida la ceba a tires. També fa memòria del color groguenc del caldet, que feia goig mullat en pa. La uela no en menjava sempre, doncs quan era Quaresma es comprava una empanadilla a la panaderia de les escaletes, la calfava amb l’estufa, i se la menjava molt poc a poc. De vegades pareixia que algun pèsol se li perdia entre les dents, i sense desapegar els llavis, la imaginava lluitant amb la llengua contra la llavor punyetera.

Després de tirar el fem i baixar la persiana (abans era una tenda), es quedaven tombades al sofà mirant el programa que sortia pel primer canal, la “Primera”. Recorda “el semáforo”, amb Jooooordi Estadella i una rubia francesa despampolant que sempre enseñava mitja mamella. Mitja i mitja una, deia la uela.

Quan la freqüència de badalls augmentava considerablement, la uela es retirava i recordava a la neta que no tardara. Ésta solia esperar fins al bloc següent per a gitar-se. Ja en l’habitació, amb la postura de sempre (la uela cara cap amunt i ella agafada de braceo i de costat), jugaven a vore formes en els pelats del sostre. Hi havien dos que no canviaven mai, que eren un tren i un esquirol. Poc a poc, i amb l’ajuda d’alguna contarella, tancava els ulls i, també poc a poc, començava a viatjar per les seues pròpies històries.

A mitjan nit solia despertar-se, doncs el llit de la uela estava inclinat per problemes de circulació, i ella sempre acabava allà baix. Ja a l’endemà, com si fóra un rellotge, la uela es despertava a l’hora justa segons les necessitats de la xiqueta. Alguns dies tenia partit de bàsquet i havia de matinar, però els que no jugava la deixava dormir tot el que ella volia. Una vegada en peu, i després de donar-li el bon dia a la uela, s’asseia a la cuina per tal d’esperar les sopes de pa. Mai oblidara el protocol que l’avia seguia per a la seua perfecta preparació. Primer, les llesques de pa, no tallades sinó trencades. Acte seguit una o dues cullerades de cacau i una bona cullerada de sucre . Una vegada la taça ja semblava una muntanya nevada li afegia la llet calenta i ho mesclava tot per tal que la llet quedara homogènia. Després tan sols quedava menjar-les, i açò la nostra amiga tampoc ho oblida. No oblida el sabor que li deixava el pa mullat en el paladar, en aquell petit, i ja no tan petit, paladar.

Després de molts anys, quan tanca els ulls, pot olorar, recordar, dibuixar, assaborir… Després de molts anys, encara pot sentir aquell divendres.

M’encanta l’arribada de l’estiu, entre altres coses perquè en Benissa l’encetem amb la festa dels moros i cristians.

Des de que vaig nàixer sóc membre de la Filà Zairenyes. Fila femenina fundada junt amb la festa l’any 1975. Els meus pares, junt amb molta altra gent volguda, van ser els que l’any de festers van tindre la idea de fer dues esquadres. Trenta-tres anys després, es mantenen, a dures penes, però ahí estem.

La festa consta de molts dies amb molts actes. A mi, m’agraden tots.

• Les dianes solen ser els matins posteriors a les bones nits de festa, però això no és inconvenient. Que et gites a les 7, doncs a les 9 t’alces, et dutxes, i baixes a la filà on t’espera un entrepà de llonganissa i una bona botella d’aigua (altres prefereixen cervesa). Quan és l’hora, la filà forma, la banda comença a tocar i allà anem totes, les ulleres de sol, l’aigua i sobretot algo per a ventar-nos, cap a l’inici de la cercavila. Una vegada estan totes les filades reunides en la plaça, comença oficialment el passa-carrer. M’agrada passejar pel poble, buit encara per la resaca de la nit, però amb tota eixa gent que, quan sent la música s’asoma a la finestra o al balcó i, allí, amb el pijama i els cabells per fer, saluda i aplaudix a algun amic, familiar, o simplement als festers. Veure el banderí en alt presentant el batalló.Caminar a ritme de Febrer pels carrers adornats encara amb els paperets de les festes d’abril, amb eixe soroll peculiar que fan amb l’ajuda del ventet (Benissa, que voleu). M’agrada tornar cap a la fila una volta acabada la diana creuant-nos unes amb les altres a colp de bombó. I m’agrada arribar a la filà, llevar-me el jupetí i la faixa, i descordar-me les botes per a fer-me una cerveseta i unes papetes mentre comentem entre rialles les malifetes de la nit anterior o bromegem amb la cara de resacosa d’alguna de nosaltres.

• Des de que sóc major d’edat, trabuque en els assetjaments. Posar-me el peto amb l’escut de la filada, nugar-me el mocador al cap, i disparar fins que s’acabe la pólvora. Disparar els dissabte sabent que la història està escrita, que hui guanyen els moros (on pertany la meua filà) i demà guanyen els cristians fins l’any que ve. Però no importa, a la nostra capitana li costa pegar l’últim tro. En acabar el combat s’entra dins del recinte on esperen els dos bàndols, i una vegada formats i la clau del castell traspassada, totes les bandes de música ens acompanyen unides tocant una marxa (Als moros vells o l’Ambaixador Cristià segons qui guanye) i tots junts ballar-la per passar eixe dia en germanor. És emocionant.

• Que dir de l’entrà. Anar a pintar-te hores abans de que et toque eixir, vestir o ser vestida per una companya amb l’esperança d’estar còmoda i no patir molt durant el desfile, seure a l’inici mirant a la resta de filades esperant el teu torn. Una vegada ens toca, allí ens posem totes en ordre (encara que de vegades no sabem quin és l’ordre correcte fins a última hora): Les altes a les puntes i la més baixeta en el centre. D’açò sol encarregar-se el cabo d’esquadra, o formador. I una vegada totes estem ben agafades, els timbals donen l’entrada del ritme, i ja no paren fins el final. Començar a veure gent i gent, amb tota la llum, la música just darrere de tu. Arribar a la plaça i veure com la gent s’alça per aplaudir, i com el cabo saluda i dirigeix l’esquadra. És increïble.

Diuen que estes festes estan perdent molt, que és tot droga i alcohol. No puc dir que no hi ha gent, massa, que si que pareix que és fester per a estar fora de casa i desfasar-se al màxim. Però altres, com jo i molta altra gent que conec, som realment festers. Ens agrada estar en la càbila ballant, anar a portar els regals als ambaixadors, viure la festa en definitiva. En el fons, em sap mal per eixa gent, perquè no senten la música, ni els vestits, ni les sensacions… No saben el que és la festa, perquè sinó, l’estimarien molt més.

M’agrada la festa dels moros i cristians, m’agrada ser Zairenya.