La primera vegada que va venir a casa, va ser correcta, i jo també. Semblava estar còmoda, i això em feia sentir bé. A tots ens agrada tenir una casa acollidora no? En aquesta ocasió em va semblar més senzilla. Aigua per favor. Bé, en certa manera ho agraïsc, la cafetera està trencada, i no tenia massa que oferir. Va evitar el dir-li que no tenia allò que demanava,i això haguera trencat una estona tan agradable com aquella.

Bevia lentament, com si no anara a tornar a fer-ho en tot el dia. Era de poques paraules, pel que es va dedicar a escoltar quasi tota la vesprada. I jo, que parle pels colzes com diuen, vaig gaudir de debò. Li vaig fer un resum en poques hores de tota una vida. Aquell dia vaig sentir que em queia bé, i que tal vegada podia funcionar. Com sempre, el millor era fer-li cas a ma mare.

Allò ens va unir, a ma mare i a mi em referisc. La cridava per demanar-li consell i això era l’excusa perfecta per parlar durant hores sobre el tema. Ella tenia raó. El passat no em podia frenar. La vida és viu cada dia, i cal aprofitar els moments. Algunes relacions fracassades no podien decidir la meua vida ni les meues decisions. I això vaig fer, ho vaig intentar.

Ens tornàrem a veure a l’endemà. Es notava que li agradava el vermell. Diuen que és el color de la passió, excita i augmenta l’energia interior. Jo tot això de la cromoteràpia ho desconec prou. A més, deduïsc que, als que ens agrada anar de negre i gris principalment, ens assignaran algun tipus de comportament introvertit, depriment i asocial que no es correspon amb la realitat. Repetisc que ho desconec.

En aquesta segona ocasió, vaig repetir com a protagonista. A penes va pronunciar paraula, i quasi de mala gana assentia davant el que jo explicava. La veritat és que son complicades. Pareixia que tenia l’oblidació d’endevinar el que pensava en cada instant. Era l’única forma d’obtindre resposta. Tot i això, aquesta era simple i curta. Res en clar.

Començava a estar ja un poc mosca amb el tema. No comprenc encara que li passava. Perquè es tancava així amb mi? Podíem intentar-ho, estava tot per fer. L’atracció era evident per les dos parts. Fins i tot m’havia acostumat a aquell color que tant li agradava. Solia combinar complements verdosos, i realment l’afavorien. Tampoc importava massa els colors que lluïa. Era tan bonica que qualsevol d’ells li haguera estat com un guant.

Ens vam veure un parell més de vegades, però no gose descriure’ls com cites. Més bé, foren uns quants encontres caracteritzats per una indiferència, per la seua part, que augmentava progressivament. Este nou comportament em va fer plantejar-me de nou fins on arribava la meua disposició. Vaig decidir adoptar uns dies la seua forma de ser, a veure si així era capaç de sentir el que jo sentia, i com em sentia. Tal volta d’esta manera, ella donaria senyals de vida sense tenir-la que buscar.

Van passar un parell de dies, i no en vaig saber res. Si, tal volta l’orgull s’havia apoderat de mi, però no tenia ganes de ser jo qui forçara la situació. Ja es posaria ella en contacte amb mi si volia alguna cosa, pensava. Maleïda il·lusió enlluernadora… Per lo vist, també depenia de mi aquest moment, i mentre jo esperava notícies seues, ella reconstruïa la nostra relació, convertint-la en una anècdota del passat.

Este migdia, quan tornava de passejar a la gossa, allí estava ella. Sorprenia el seu aspecte, vermell obscur, amb tocs marrons i negrosos que no feien gens bonic. M’he apropat fins posar la meua cara a la seua altura. Quan l’he mirat, he sabut perfectament el que em volia dir. Pareixia trista i amb poques forces per continuar endavant.  No he necessitat que parlara, de vegades les coses es saben. En el fons jo sentia el mateix .La nostra relació s’havia acabat i ens havíem de dir adéu.

No sóc afortunada en este aspecte de la vida, això queda clar. Esta vegada ha sigut francament ràpid, qüestió de dies. Però no perdré l’esperança. Aconseguiré ser feliç i fer feliç a alguna d’elles. No serà un gerani, ni un gesmiler, ni una pasqua de nadal com en esta ocasió. No importa. Sé que arribarà el dia, i que per ahí hi ha esperant algun roser o alguna falguera disposada a compartir una part de la seua vida amb mi. I la meua sort canviarà per a sempre, i no se’m moriran les plantes de casa…

Amb la mà dreta agafa un misto i fa girar la clau del foguer més menut. Quan apareix el soroll del gas, fa fregar el pal de fusta amb la caixa mare, i zap!, crea el foc. Apropa el llumí al foguer, i una vegada aquest en funcionament, posa la cassola petita, la d’escalfar la llet. Desnatada, el sucre… En la taula deixa una tovallola verda i blanca, una cullera de les d’abans, de plata, i un got de llanda roig.

Mentre roman desdejunant, els sorolls adquireixen protagonisme. El del motor de la nevera passa a ser normal ben prompte. Algun pardal xiuxiueja per donar el bon dia. La poca gent que passa pel carrer, el seu caminar, i les seues converses, passen també a formar part d’aquest “collage”. I el poc silenci que resta es trencat pel soroll de les galetes quan les parteix.

Eixe moment sempre li recorda a la seua infància. Llavors la llet era de cabra, no sempre bullida, i moltes vegades directament de la mamella de l’animal. I gràcies. Quanta fam vam passar. La mare es va fer malalta poc després de tenir a l’Empar, 7 anys més menuda que jo. La recorde, groga pobra. Ni quan va morir, feia tan mala cara com en aquell any. Pobra.

A migdia venen els nets a dinar. La xicona, més menuda, es queda jugant al carrer amb els amics. El xicon va directe a ella, que el mira somrient. Sap perfectament que va a demanar-li. Abans que puga obrir la boca, li dona diners i un paper. Ell la besa i ix corrent com un llamp. Ella somriu mentre agafa el comandament de la televisió per tornar a donar-li veu.

De vegades sembla que ni l’escolte, tal volta perquè no la sent. El cas es que passa les hores asseguda a la porta de casa. Parlant amb veïns, saludant coneguts. Un viatge per comprar el pa i la carn. Un altre per a l’arròs i la tomaca. I un tercer per les medecines, que acaben sempre com els mistos, damunt del frigorífic.

Ara, el que posa damunt la taula, son tres tovalloles. La seua, verda i blanca, a l’esquerre d’on havia desdejunat. En este lloc, es posava el major, i la xiqueta, davant d’ella. Tres culleres i tres gots de vidre, dos d’ells de nocilla. En la cadira de la menuda posa un coixí, es coneix que no arriba bé a la taula.

Escudella de manera molt generosa, de vegades massa diria. Que mengen, que estan creixent. I mengen, i tant que mengen. Han d’agafar forces que per la vesprada tenen escola i esport, o música, o anglès, o el que els toque hui, però tenen algo segur. Han d’estar forts, i ho estan.

Quan el sol comença a dir adéu, torna a baixar l’escaló, aquell que dona pas a la cuina. Torna a girar a la nevera, però l’obri i agafa un ou. Tanca, i altra vegada la caixeta groga. Ho deixa tot damunt del banc, i trau un plat i una forqueta. Agafa l’ou i amb un lleuger colp sobre el cantó del banc, el parteix per la meitat. L’obri deixant caure el seu contingut en el plat. Pessic de sal i a batre. L’habilitat converteix aquest acte en tot un espectacle. El recorregut de l’ou sembla eixir-se’n de les dimensions del plat. El colpejar de la forqueta és rítmic, perfecte, amb una freqüència precisa.

Torna a estar asseguda, al mateix lloc que pel matí. La tovallola, verda i blanca, un got i coberts. Una carxofa, una truita, i una poma al forn. L’obscuritat de la nit es fa present mitjançant un finestró que té al sostre. La cuina és interior, i no dóna al carrer. Ja ha passat un altre dia. Un més, un menys, que més dóna. La qüestió és passar-lo no?

Escura i arreplega un poc la cuina, i quan va a eixir, se n’adona que quelcom no està al seu lloc. La caixa groga està damunt la taula. Les manies no les curen els metges. Somriu. Es dirigeix a la nevera, i la deixa damunt. Gira a l’esquerre i puja l’escaló. Sí, aquell que dóna pas al corredor, o sortida a la cuina, com vulgues dir-ho. I just en eixe instant la nit s’apodera de l’estança, i l’únic so que s’escolta és el del motor del frigorífic, això si, acompanyant al silenci més absolut.

“Bona nit a tots i gràcies Ana per presentar-me.

Quan em van plantejar parlar ací esta nit, no sabia ben bé com ho havia de fer. Mai he estat en un míting, per tant, molt menys sé que s’ha de dir.

Supose que lo “políticament correcte“ seria parlar-los del programa electoral, de les nostres idees i propostes, però pense que ja ho coneixen. Si no, hi ha programes impresos que els hauran donat a l’entrada. Ahí els poden llegir amb tranquil·litat, preguntar-nos tot allò que els cree algun dubte, i oferir-nos la seua opinió per tenir-la en compte si aconseguim ser els seus representants.

Açò de la política m’ha vingut un poc de nou. No sé si ja sóc política o encara no. Tampoc pense que estiga en un bàndol massa diferent al seu, no crec que existisca cap línia que ens separe als uns dels altres.

La veritat és que mai m’havia plantejat involucrar-me en la política, però la vida pega moltes voltes, i ací estic ara, parlant-los baix el cartell d’un partit polític. Per tant, sé que hui no he de dir el que faré o no faré, perquè això, amics meus, mai es sap cert del tot.

El que sé és que no criticaré a la resta de partits, no crec que hagen vingut ací per això. No vull parlar de lo mal que ho puguen fer els altres. El que fan o deixen de fer massa bé ho coneixen. Tampoc vull prometre que ho farem tot, i que ho farem ben fet. A part de que no ho sé, les paraules se les endú el vent. El que conta son els fets, i en realitat, eixa conclusió l’han de traure vostès si ens elegeixen com la seua opció.

Per tot açò, esta nit voldria dirigir-me a tots vostès, i parlar-los des del fons de mi. Explicar-los qui sóc, quines son les meues ambicions, i perquè estic al BLOC de Benissa. I tot açò fer-ho amb la mà al cor.

Començaré presentant-me. Supose que molts de vostès saben, vosaltres si em permeteu, que em dic Belén i que sóc d’ací, de Benissa. Tinc 25 anys, i la majoria d’ells els he viscut entre la capella, paratella, i el carrer Sant Nicolau.

La meua professió, de la que realment treballe i em guanye el jornal, n’és una ben distinta a tot açò. Sóc fisioterapeuta. Sempre m’han dit que la gent que es dedica a la salut és gent que es preocupa per la resta, que ens agrada ajudar, que ens caracteritza una certa empatia. I a pesar que no dubte que no tots seran així, ni que la resta de professionals no ho siguen, m’agrada pensar que és cert, que m’interesse pel que m’envolta, i més ara que estic clavada en política.

Política, encara no m’acostume a esta paraula, a pesar que per definició no és roïna. Però tantes vegades l’he sentit acompanyada d’adjectius despectius, que em fa un poc de por, si sóc sincera.

Primer que res, vos confessaré que no és gens fàcil estar ací, donar la cara i dir en veu alta davant de tots vosaltres que m’oferisc oficialment a treballar pel poble. Abans de tot açò jo ja ho feia, però des de la part participativa del municipi, les associacions. Sóc músic en la banda, mora en la festes del moros i cristians, he cantat en la coral, estic en l’escola de teatre… Jo porte molts anys fent poble, com aquell que diu. Però d’una forma prou més còmoda, o millor dit, amb menys responsabilitat, cregueu-me.

I dic que és més còmoda perquè des d’ahí fora tot és més fàcil. Et rodeges dels teus amics i la teua família, i ells no et jutgen. Sempre et donen suport, i quan creuen que ho fas mal, t’ho diuen per a que millores, per a que cresques com a persona. Li caus bé a qui li caus bé, i amb qui no, si no vols, no creues ni una paraula. Vas a la teua, amb els teus ideals, les teues raons, i així vas fent.

Quan les coses eren del meu gust, hi participava, i quan no, feia el possible per a millorar-les, però ahí acabava la meua dedicació. Des del carrer pareix fàcil esta tasca, crec que està infravalorada, encara que molta culpa la tenen els polítics que ens han representat. Resulta molt fàcil, des de la barrera, treure defectes quan son els altres els que penquen. “La feina que la facen ells, que per això son polítics”, pensava jo, i supose que així pensareu molts de vosaltres.

Doncs faig un pas endavant. Pose la meua cara i el meu nom, i supose que la meua esquena, per a tot el que puga ploure. Ara, més que abans, sóc algo responsable del que puga ocórrer en el poble. No sé fins a quin punt estic preparada per a suportar les crítiques, que de segur hi haurà, però estic disposada a afrontar- les, i a treure de bo el que puga de cadascuna d’elles.

Em va costar molt decidir-me a estar en esta llista. Pertànyer a un grup, sé el que és. Actualment forme part de la junta de la banda i de la dels moros i cristians. A part de fer la feina corresponent, també molt lloable, has d’acceptar idees que tal volta no t’agraden, i has de comprendre que de vegades no s’accepten les que tens tu mateixa. Però açò no és la banda, ni la filà. Les decisions que ací es prenen son importants, vos impliquen a tots vosaltres, a tot un poble, i això causa molta il·lusió, però també molt de respecte.

També per això pense que la política, sense la complicitat del poble, no serveix de res. Nosaltres no som endevinadors, i molt menys som perfectes. Necessitem que el poble ens mantinga amb els peus en terra, conscients dels problemes del dia a dia. Ací estem per a representar-vos, per a ser la vostra veu. El que vosaltres necessiteu, és allò que hem de demanar i pel que hem de treballar. Per això no m’agrada pensar que existeix una línia entre vosaltres i nosaltres. Som tots del mateix equip, tots estem per a guanyar el mateix partit.

Perquè tots els que estem ací, tenim un desig en comú, el més important de tot el que puguem sentir estos dies a tort i dret, i per ell hem vingut ací. El nostre objectiu, la nostra Ítaca, no és el BLOC, sinó Benissa. Volem que el nostre poble i tot el que ell comporta, estiga el més amunt possible.

Quan fa un parell d’anys vaig estar en França treballant, tenia companys de moltes parts d’Espanya. Jo no podia deixar d’anomenar la meua terreta, ni de mostrar les ganes que tenia de tornar. Parlava de la vista tan preciosa que hi ha des de el forat de Bèrnia. A tothom explicava que la nostra costa és la més bonica de tota la contornà. Fanfarronejava que encara hi ha gent que a l’estiu ix a prendre la fresca amb els veïns, i que, pam dalt pam baix, som un poble on tots ens coneixem. En definitiva, presumia de la nostra germanor.

Doncs eixa germanor és la que ens ha de conduir pel bon camí. Aquell que faça de Benissa un poble digne. On els nostres majors i els nostres fills estiguen ben atesos. On els polítics realment treballen per a complir les nostres necessitats. Un poble que sàpiga rebre i integrar a tot aquell foraster que vulga viure amb nosaltres, i fer-lo un benisser més. Que els nostres joves tinguen on divertir-se sense haver d’agafar cotxes i allunyar-se d’ací. Que la ciutadania parle i participe obertament de les decisions que es prenen. Que construïm entre tots eixa Benissa.

Jo crec en eixa Benissa, i per això estic al BLOC. Perquè per a guanyar una partida, has d’entrar en el joc, i jugar les teues millors cartes. Perquè per a que el poble mane, ha d’entrar en el govern, i s’ha de fer escoltar.

Doncs jo, com vosaltres, sóc del poble, i estes son les meues cartes. Sé quina Benissa és la que vull. I per això que me l’estime, i vull estar orgullosa d’ella, em compromet a treballar. I no pense quedar-me de braços creuats mentre hi haja feina per fer. Escoltar, debatre, i treballar. Eixe és el meu plantejament de la situació.

I sé que en el BLOC son molts els companys que, com jo, es senten, abans que polítics, veïns de Benissa. Actius en les distintes associacions, i compromesos amb el nostre municipi. Per això, jo, Belén, veïna vostra, sóc del BLOC. Perquè crec que una Benissa millor és possible, perquè jo vull eixa Benissa, i perquè amb el BLOC podem aconseguir-ho.

En les vostres mans està la decisió final. I per això vos convidem a votar-nos. Vos convidem a que elegiu el nostre futur. A que participeu activament del que ací ocorre, que ens feu propostes i ens digueu com voleu i com penseu que podem fer la feina millor. Sobretot, vos convidem a treballar, junt amb nosaltres, de tu a tu, colze amb colze, pel nostre poble. En definitiva, vos convidem a votar per Benissa

Moltes gràcies a tots i bona nit.”

Jordi i ella feia poc que sortien, i una nit, com a excepció, anaren a la casa d’ell a veure una pel·lícula. Els seus pares havien eixit a sopar, i estaven els dos sols. Als pocs minuts de l’inici  del llargmetratge escollit, les mans dels joves començaren a buscar-se. Les carícies subtils es feren les protagonistes dels seus pensaments. Anhelaven estimar-se, però eren tan joves, i tothom repetia això tant, joves, joves, que no gosaven, ni sabien, passar d’aquelles carícies.

No obstant, i per quelcom serà que es diu que el sexe és instintiu, no va fer falta que ningú els ho expliqués. Ells mateixos decidiren explorar-se. I així ho feren, molt a poc a poc, recorrent amb els dits tots i cadascun dels racons que la natura havia posat en els seus cossos. Conforme passaven els minuts, la parella s’anava abstraient de la realitat que els envoltava. Ja no hi havia televisors, ni telèfons, ni por del retorn dels pares. Tan sols ells, l’un amb l’altre, aquella era la seua realitat…

Ara mateix, aquella realitat li pareixia somniada, irreal. Com si no haguera existit mai, i tan sols romanguera en el fons el seu pensament. Allí, en el més íntim dels seus records, junt a les paraules de sa mare diguent-li “teniu tota la vida per aprendre a estimar-vos”. Que vida més curta doncs.

I que llarga es presentava la nova vida que anava a encetar. Ella, amb els seus 15 anys, estava a punt d’acomiadar la seua adolescència per entrar en la vida adulta. Una vida plena de gent cotilla, que tot ho sap, que el que no sap ho vol saber, i el que no pot saber s’ho inventa. Una etapa on tot son aparences, estúpides, clar està, però així és el joc. I de vegades, se sentia tan xiqueta, tan petita davant d’aquella incògnita gegant. Que serien dels seus estudis? De les seues amigues? De la seua vida?

La por la va acompanyar durant un temps, la mateixa por que la va fer créixer, madurar, fer-se major. I el temps necessari per fer arribar al món a la seua criatura. I aquella personeta, amb les seues manetes com si foren de mentida, aquells ullets que miraven i encara no veien, aquella boca que sense parlar deia tantes coses, el seu fill al cap i a la fi, la feu tornar a omplir-se de vida. I va decidir viure pel seu fill, sense temors, sense abaixar el cap, disposta a fer el que fera falta. Va escollir viure la seua realitat, sense prejuís, sense preceptes.

I amb el seu fill en braços, es mirava a l’espill, i llavors si que somreia, doncs aquella sensació, la criatura en les seues mans, la imatge dels dos reflectida, l’omplia d’orgull, i de segur, que més d’una, a pesar que aparentara el contrari, es moria d’enveja.

Pareix mentida que eixe so li moleste tant quan als seus setanta i molts anys s’està quedant sorda. Ella diu que no, però la telenovel·la que veu després de dinar es sent des de dos carrers més avall. Però ningú s’estranya. En eixe carrer la majoria es gent major, que, pam dalt pam baix, estan igual de durs que Pepa.

- Bon dia Pepita- diu una veu que prové del carrer. Saluden, però no paren per a esperar la rèplica.

- Bon dia Antonia- contesta sense moure’s del tendur.

Si eixe moble parlarà, aportaria més informació local que cap arxiu municipal. Xafardejos polítics, amorosos, veïnals, animals… Allí al seu voltant, sense cobertor en estiu i amb cuquet encès d’hivern, les converses es tornen lúcides i genuïnes. S’han resolt tants problemes, clar està que tots de boca, i s’han ideat tantes estratègies per a tot, que ni rei haguera fet falta per a dur endavant la transició. Sempre ho han dit: si manaren les dones, no hi hauria tanta guerra.

I açò em provoca una sensació agre-dolça  perquè, a pesar que m’entusiasma la idea d’un mandat femení, m’avorreix pensar que, això de fer rogle, sempre ha estat cosa de dones. I d’acord o no, m’he de cenyir a la història. I m’agrade o no, lo de manar encara no ha arribat, i lo del xafardeig encara continua.

Però tornem a Pepa, que xarrant xarrant me n’he anat de bon tros. Pepita, com diuen les amigues, malgrat tenir un nom tan comú, i una vida rutinària, ni enveja ni ha d’envejar res a cap dels personatges que ixen per eixa caixa que es diu televisor. I dic que es diu i no que és perquè encara no ha acabat de comprendre com pot ser que per ahí es vegen coses gravades a l’altre costat de l’Atlàntic. Per tant, tampoc comprèn la gent que l’anomena la “caixa tonta”, quan ha de ser molt llesta per fer-nos arribar tantes imatges per un fil tan menut.

El que passa, segons ella, és que la gent va d’erudita. I sempre parla el que més ha de callar. Com Amparo, la veïna. Mira si és destrellatada que, l’altre matí, sense més ni menys, li va dir que els bunyols que fa tenen massa gust de carabassa. Justament ho diu ella, no saps, que per a fer putxero ha de posar pastilles d’eixes de la gallina blanca, o com es diga, per a que faça gust.

Si es que este món es per a veure’l, o millor dit, per a viure’l. Però Pepa, encara que en el moment li moleste, se’n riu massa del que li puga dir Amparo. No perd temps en eixes tonteries. Cadascú per a d’ell. I a qui no li agrade que no mire. Xurrut i gori-gori.

Així que no patiu per ella. S’ha apanyat tota la vida, seguirà fent-ho mentre puga. Té paciència per a rato. A més, amb l’excusa que està mig sorda, el que no li agrada fa com si no ho sentira i au.

Bé, quasi tot el que no li agrada, perquè quin desfici de sentir la porteta, i tec, tec, tec…

Vaig néixer alhora que un altre noi. Deuria dir-li germà, però no ho sent així. Érem els més menuts de set, així que sobràvem, pel que sembla, jo més que ell. Ell encara serviria per a la terra, però per a netejar casa i fer el dinar pareix que  ja hi havia prou dones.

Pel que em contaren, l’home de la que em va parir era mariner, dels de l’estraperlo. Passava la vida del mar al bar, i en ambdós llocs, sempre amb alguna botella a prop. Ella, pobra, pareix que es dedicava a tenir fills. Almenys així no estava tan sola.

A mi em donaren, o em canviaren, o em vengueren, això no ho he sabut cert mai, amb pocs dies de vida. Pel que es veu, la que fou i feu realment de ma mare, tingué una criatura morta pocs dies abans del meu naixement. Aquest fou el motiu pel que decidiren adoptar-me (o fóra el que fóra el que feren amb mi), i educar-me com si fóra aquella criatura que la natura havia destinat a morir.

Sempre em tractaren com si d’ells haguera eixit, i així em vaig comportar jo. Ells varen ser els meus pares, i aquell poble tan proper del que vivien el mariner, la dona, i els sis fills, aquell poble, fou, és i serà ma casa fins el dia que me’n vaja.

I Déu sap que no guarde cap tipus de rancor, que seria un gast inútil d’energia. D’aquella situació, d’aquells dies de l’any 30 en que tot açò es duia a terme, només em puc penedir de que la mare, la meua mare, patira la mort d’un fill. Perquè aquesta pena també l’he viscut jo, l’he patida, l’he suportada, amb força i sense ella, i és un dolor que no li desitge a ningú.

És per tot açò que no importa d’on vinguem, ni de qui siguem. Allò pel que sóc qui sóc i com sóc és el que val la pena de veres. El que té valor és qui i on ens converteix en la persona que arribem a ser. El lloc i les persones que ens identifiquen, que ens fan sentir vius, i pels que moriríem. Per això, mai m’he plantejat tornar.

Com seria la vida si el que sempre ha estat complicat i llunyà ho trobarem fàcilment a  la porta de casa? Seriem més feliços per tenir allò desitjat? O ens sentiríem desafortunats per no esforçar-nos per aconseguir-ho?

Almenys així, ens desapareixerien les fòbies que, moltes vegades, ens impedixen gaudir de tot allò que ens fascina. Totes aquelles pors que ens anul·len quan ens trobem davant de “la situació”. Ens acovardeixen fins al punt de fer-nos dubtar si és realment el que volem.

I que passa quan, ja siga fàcilment o després d’una dura lluita, arribes a la teua Ítaca particular? Estàs ahí, davant d’allò estimat, somniat. La sensació de poder, poc a poc, va envaint-te el cos fent que, tot allò que t’aterrava, ara et faça mantenir-te de peu. Aquella sensació de “no podré, no sabré” dona lloc a una seguretat totalment desconeguda.

Ens passem la vida preguntant-nos com seria aquesta amb allò desitjat. Si seriem capaços o no. Però fins ací. Hem de passar dels somnis als fets, perquè d’uns als altres, sols hi ha un pas. Un pas segur, ferm, i sempre cap endavant. Tal volta, així,  deixarem d’estimar la vida que portem per començar a viure la vida que estimem.

Blanc. M’estic bloquejant, i si ocorre després em costa molt concentrar-me. De que podria parlar?Mmm…

Blanc. Que curiós que siga tan elemental. Així i tot, sense destacar, és el responsable d’encapçalar les escales dels colors. La seua senzillesa el fa digne de ser utilitzat quan es parla del bé, de la pau,  o de la vida. Eixa genuïnitat que el fa ser pur, autèntic, com tot allò que comença. Els inicis, les arrels. Orígens que mai deuríem perdre de vista.

I ací estic, com fa anys que no estava, mig tirada damunt del llit. De nit, amb la poca llum que fa aquesta pereta de baix consum, sembla que faig quelcom clandestí, i a pesar que no és roin, si que té part de secretisme. Em relaxe i em deixe fluir. Fa massa temps que quan escric m’obligue a fer-ho, i acabe sense fer res de trellat. Bolígraf en mà, còmplice disposat a ajudar-me, i un munt de fulls preparats per a acollir  les històries, els pensaments i els sentiments que em venen al cap, tanque els ulls.

Però esta vegada, no pense en què escric, sino escric d’allò que pense, com feia abans. Del que em ve al cap en este mateix instant, ara, ací. Vull tornar a ser lectora del que escric, i sorprendre’m amb cada mot. No saber d’avantmà amb qui entropessarà Laia quan vaja a passejar; ni idear quan lladrarà Tro i perquè; ni saber què olorarà, quan isca del metro, algun personatge anònim.

Vull tornar a conèixer les amistats, a sofrir els dolors, a sentir els aromes i a emocionar-me amb els amors i desamors de tots i cadascun dels personatges que estan impacients per ser creats i contar la seua part de la història. Com la dona de la mesacamilla (cal dir tendur, ho sé), que no soporta a la veïna de d’enfront. O Don Julio, recentment jubilat, que per primer vegada després de molts anys no farà la “vuelta al cole”. Fins i tot, qui sap, la palmera del parc de la glorieta (xica sí, eixa on algunes mares aponen als xiquets per a que pixen) té quelcom a dir.

Encara hi ha molt per inventar, fins i tot allò que ni s’imagina. Sempre es pot tornar arrere, i re-emprendre el camí de la singularitat.

Alguns diuen que està tot escrit. Tu que trobes? Jo torne a tenir idees…

En la panaderia la cua, que encara no arriba al carrer, està formada per 5 o 6 persones. Arriba el torn d’un xicon jove. Duu una camiseta d’un grup de música. És de color obscur, i té uns dibuixos i uns colors prou cridaners.

- Qui va?

El xicon pega un pas endavant disposat a demanar quan, una senyora que espera darrere, s’avança dient:

- Un sequillo reina.

El xic se la mira dubtós. Mira a la dependenta, que no gosa dir res. Torna a mirar a la dona i diu:

- Perdone senyora, en realitat em toca a mi.

- Que poca vergonya. Els joves de hui en dia ja no tenen respecte per res, ni per la gent major…- sermoneja mentre clava el colze per a posar-se completament davant de l’aparador.

“Qui tinga més trellat que calle” pensa el xic, mentre la dependenta ja li està posant el pa a la dona. Esta, camí a la porta encara remuga alguna frase referent al jovent, amb cara de pocs amics.

La gent, quan parla dels joves, pareix que puga dir de tot. Ens etiqueten, a nosaltres, de maleducats, encara que siguen ells l’exemple que hem aprés. Desinteressats, tan sols perquè no ens agrada el mateix de sempre. Gossos, mentre ens diuen que sense experiència no ens poden donar feina. Tant els fa que no siguem tots així. De fet, els dóna igual que molts d’ells si que ho siguen. Això no importa, els dolents som nosaltres.

Quan la gent parla dels joves, sempre ix la frase “Juventud divino tesoro”. El que no diuen es que aquest tresor l’haurem d’endeutar per pagar-nos la hipoteca. Diuen que no pensem en el futur, ells, els que no volen explicar-nos el passat.

Perquè ens fan responsables de la societat que han creat? Que esperen de nosaltres? Que fem el que ells no han sabut, no han volgut, o no s’han atrevit a fer?

Doncs, quina herència ens ha tocat…

Però ara ja sóc gran. Bé, encara tinc tretze anys, però sóc molt madura. Com diu la mare, “ja puc ser responsable dels meus actes”. No crec que faça res roïn per voler contactar amb vosaltres no? Una de les primeres coses que recorde d’aquesta, com diríeu vosaltres, no-vida, i que sempre m’ha fet cavil·lar, va ocórrer el dia del meu soterrament. Una veïna, Dolors, mentre em mirava dins el taüt, digué que la meua mort era una llàstima, “era tan joveneta, que se n’ha anat a l’altre món sense a penes conèixer aquest”. Obviant la sorpresa que vaig tenir en escoltar allò de l’altre món, o almenys que ella fóra conscient de la seua existència, el que més em va inquietar va ser el no poder viure el que vosaltres. El no recordar estar viva, i per tant, no poder comparar-ho amb estar morta, sempre m’ha causat un tant de curiositat. És com viure a vora mar, i no poder banyar-se.

Avui he pensat que, com que ja fa bo, puc baixar a la plaça després de sopar. La lluna està plena, i com ja sabeu, aquesta nit es veu tot, tot el que es vol veure clar.

La carretera està buida, però no m’arriscaré i aniré per dins del poble, que para més obscur. Creue el carrer Sant Sebastià tranquil·la, a pas lent per assaborir l’olor de banyat. Ha pegat una ruixada este matí, però res important. La quantitat suficient per a netejar l’ambient i deixar una sensació de puresa en l’aire. Quan passe per davant d’algunes cases es sent el televisor mesclat amb la conversa que mantenen els seus habitants. Em pare a escoltar. Els sent riure mentre es conten les batalletes de la jornada. Després d’una estona continue amb el meu itinerari. Tampoc vull tornar a casa molt tard.

Ja en el carrer Sant Nicolau escolte uns veïns que s’apropen. Baixen pel carrer ample, i avancen àgilment. Em quede quieta, congelada (evitaré el tòpic que utilitzeu de “quedar-se morta” ja que no puc, ho sóc). Estic massa nerviosa per veure’ls cara a cara, de segur que s’adonen que ocorre quelcom estrany. No m’atrevisc, així que trenque per les escaletes del forn i m’amague en un portal. Les passes cada cop són més fortes. I si giren per aquesta travessa i em veuen? La conversa que mantenen es fa totalment comprensible. Son dos homes, majors. Parlen fort, fins i tot sembla que criden. Estic asustada. Que passen prompte, que passen.

I passen. Buf, m’agrada la idea de parlar amb vosaltres, però de vegades em fa un poc de por i em faig arrere. Espere uns minuts allí, amagada, per assegurar-me que s’allunyen. Crec que ja no hi ha risc, però aniré pel carrer Sant Domènech, pareix més solitari.

Als pocs metres, en una casa de manises marrons, un gat m’observa des del balcó. És negre. En moments com aquest em sent especial. La lluna, el gat, la mort, i sóc feliç. És com si l’altre món, el vostre, m’obrís les portes i em donés la benvinguda. Camine embadalida gaudint de la sensació. I és per culpa d’aquest encant que, quan arribe a la travessa del Mestre Pepe la Maca, em trobe una parella d’adolescents. Ell la cobreix amb un braç mentre amb la mà de l’altre li acaricia la mà. Els dos miren les mans tocant-se, i no parlen. No necessite escoltar-los per saber el que senten. Els dos dibuixen un somriure que els delata. Recule uns metres i em recolze en la paret. Em mire en el vidre de la finestra més propera. Com poden somriure així? Intente reproduir aquella cara una i altra vegada, i a dures penes aconseguisc mostrar les dents en un context facial totalment postís.

Tal volta, comence a entendre la diferència que ens separa, el mur que ens divideix, la barrera entre la vida i la mort. Un no existeix perquè el seu cor batega, ni perquè pot respirar. El que fa real la existència de cadascú és aconseguir que, als altres, de tant en tant, el cor els palpite per tu.