Agafem la carretera direcció Montluçon, com quasi tots els dissabtes. Durant el viatge, amb quatre sorolls i un poc de gràcia, Vicente, Álvaro i jo inventem una cançó. Avui és d’eixes nits que estem predisposats a divertir-nos, i riem amb facilitat (supose que l’alcohol ajuda).

Arribem al Pirat’s, i després de deixar la jaqueta, anem directe a la barra a per la nostra cervesa. La gent ja ens coneix, així que xarrem un poc amb les cares conegudes. Les cambreres ens conviden a un parell de colpets. La veritat és que estan força roïns, però no importa, ens els bevem sense pensar-ho massa.

El pub encara no està ple, així que podrem agafar el lloc de sempre. Ballem, i ens abracem uns als altres. Ja coneixem les cançons, i fins i tot en tenim algunes tan pròpies que ens emocionem al escoltar-les. Passem unes hores molt agradables, i quasi sense adonar-nos es fa l’hora de tornar.

De camí al cotxe, ens fiquem un poc amb Anna. Està mig bufada i fa molta gràcia quan parla. Mentre Vicente la grava jo li recorde que eixe dia el recordarem sempre. Ella m’insulta, però riu. Sap que ja li tocarà a un altre.

Tornem cap a casa. Agafem carretera a Néris, esta vegada amb la radio engegada.  Parlem de les anècdotes que hem passat hui, i seguim rient. Quan ja estem quasi a la entrada del poble, vegem un cotxe parat en la carretera, i un home al costat fent-nos senyes per que parem. Sols hi ha un cotxe, no imaginem que pot passar a estes hores per a que este home estiga ací sol.

Quan ens arrimem, vegem un jove estirat al terra. Alguns ens apropem, altres prefereixen allunyar-se. L’home ha telefonat ja a l’ambulància. El toquem, té pols i encara respira, però està en molt mala posició. Busquem la moto amb la mirada i tan sols vegem algunes parts del que queda escampades per allí.  El casc està a uns 5 metres d’ell. Té una cama completament trencada, i un gran tall en el front. Hi ha molta sang, per la cara, per el coll.

“Girem-lo”, “No el toquem”, “I l’ambulància?”, “Joder, que fort”, “Però fem algo!!”

Els minuts fins que arriba l’ambulància es fan eterns. Jo no puc deixar de mirar al jove. El tinc als meus peus, i no puc fer-hi res. Algunes dels meues amigues comencen a posar-se nervioses, i alguns xics intenten saber que ha passat per les marques. Quan ens adonem del colp que s’ha pegat, algo dins nostre s’enfonsa. Ara som realment conscients del futur que li espera al noi.

Arriba l’ambulància. Ràpidament, giren al xic, li aparten la roba del pit i comencen amb la reanimació. Em quede petrificada quan veig el moviment del seu pit mentre el sanitari el reanima. És molt impactant. El sanitari pega uns crits i ens apartem, no volem molestar.

Anem escampant-nos, fins acabar la majoria sols en algun lloc esperant veure reacció. “Mou-te, mou-te”. Fins ara, la velocitat dels sanitaris és accelerada, però a partir d’un moment aquesta disminueix. El que reanima, es fica més còmode, i torna a començar, però esta vegada prou més tranquil.  Els altres guarden l’oxigen assistit i les pales de reanimació.

“Més clar aigua”, pense jo, però els meus amics pareixen no haver fet la mateixa relació que jo, així que m’ho calle. Un dels sanitaris s’apropa i ens diu que podem anar-nos-en, que ara vindrà la policia, i que si no hem vist res millor no perdre temps ningú. Sense rèplica, pugem als cotxes i ens n’anem a casa.

Evidentment, quan em gite no puc dormir. He vist morir un jove davant meu. Intente recordar la nit abans d’eixe moment, i em pareix tan llunyana. No puc plorar, tan sols pensar. Buscar una raó per la que hauria ocorregut. “Segur que anava begut i massa ràpid” és el primer que pense. El segon és en les vegades que jo he anat beguda o he pujat amb algú que havia begut.

Quan tanque els ulls, imagine la cara de mon pare. Sense poder evitar-ho, la veig estant jo en la situació d’aquest jove. Em fa mal pensar en el seu mal. Poc a poc van passant per la meua ment totes aquelles persones que m’importen i a les que importe. No concep com seria no tenir el que tinc, no fer el que faig, o no ser el que sóc.

Sols reconeixem el valor de viure quan vegem passar la mort prop nostre, sense tenir en compte realment els conceptes. El contrari de la mort, no és la vida, sinó el naixement. Jo crec que el contrari de la vida, la no-vida, és la xicoteta part de vida que li lleves a totes i cadascuna d’eixes persones que et rodegen, les que conten amb tu per a demà i per a sempre.

Torne a tancar els ulls, i aquesta vegada, no puc controlar les llàgrimes.

A pesar de les sessions amb la psicòloga, no aconseguisc aclarir els fets d’eixe instant. Si, vaig notar que el vagó tombava, però vaig tancar els ulls, i quan els vaig obrir ja era tirada en el sòl. Un home em preguntava el meu nom i si estava ferida mentre em buscava el pols. Vaig respondre que sí, que estava bé i que sols em feia un poc de mal el cap, però la cara de terror d’aquell senyor, Pere vaig saber després, no pareixia creure-ho del tot, ja que no parava de demanar-me per favor que li parlara alhora que les llàgrimes de por li queien galta avall. A l’altura del llavi es van mesclar amb un regall de sang que li sortia. Pareixia no importar-li, perquè estigué pendent de mi fins que va veure que m’incorporava sense problemes, això si, un poc atordida.

Fins que no em vaig alçar, no vaig ser conscient de la dimensió de l’accident. Allò començava a omplir-se de policies i sanitaris, però seguia sentint plors, crits, oracions i malediccions.

De sobte, vaig recordar l’home que seia al meu costat. Vaig començar a buscar pels voltants, fins que un infermer em va agafar i tapant-me en una manta em va dur fins una ambulància. Encara no havíem fet ni 3 passes vam sentir uns crits propers i al girar-nos, dos treballadors del S.A.M.U. passaren corrent amb una camilla. A sobre, tacada de sang i amb tot l’instrumental d’urgència, estava la jove colombiana. Dolor.

Em vaig despertar dins d’una ambulància, camí de l’hospital. Als pocs dies vaig eixir sense quasi seqüeles físiques, era una de les ferides. Van obrir una investigació de durà una setmana, en la que aclariren que l’accident era degut a un error del conductor, que era un dels morts. De res han valgut les queixes i les manifestacions. De res..

De vegades pense en Vanessa, la jove que duia enfront. Va morir. Quan la recorde plore. Plore perquè va morir, va morir quan no deuria. Van morir molts que no devien, uns de dolor i altres de pena. Aquell accident em va condemnar a la mort en vida, al dolor crònic, a la pena culpable, a la responsabilitat oblidada,i al silenci com a resposta.

Durant tot aquest temps, no he pujat en metro. No soporte el soroll.

(En memòria a totes les víctimes de l’accident de metro de valència en 2006)