Vesteix uns pantalons de panna obscurs, com quasi totes les prendes de roba que habiten els seus calaixos. La seua pell, fina però esgotada, revela una edat avançada, una història per vida. La seua mirada, familiar i relaxada, observa les ones. De tant en tant somriu lleugerament, un somrís íntim, com si anara dirigit a algú molt especial.

Ignasi meu, mira que bonica està la nostra mar. La corrent ha portat moltes algues, com era d’esperar. Les tonalitats del verd, il·luminades pels escassos raigs de sol que permeten els núvols, dibuixen una escena espectacular. Per molt que ho intenten, esta mar nostra és i serà sempre salvatge. Te’n recordes quan jugàvem ací de menuts? Solíem venir de marà les dos famílies juntes. Ens agradava rebolcar-nos per damunt de les algues, i guanyava el que aconseguia que se li n’apegaren més. Sempre guanyaves tu, unes vegades mereixent-ho i altres no, ja que jo, per a que no t’enfadares, no me les contava totes. Ja llavors érem un equip, tu a primera fila i jo cobrint la rereguarda.

De vegades, trobàvem trossos de fusta dels vaixells que, ja fóra pel mal temps, o per la mala fortuna, encallaven i naufragaven per les costes properes. La corrent, lliure i rebel, els duia a trossos a la nostra mar, tal volta per açò anomenada la Fustera. Solíem fantasiejar amb els tresors que de segur romanien baix les aigües benisseres, i per a tal fi ens convertíem en autèntics aventurers. Botàvem de roca en roca quasi sense mirar, coneixíem cada part d’estes pedres com la nostra pròpia mà.

Ignasi, que estrany és viure sense tu. Abans, les coses tenien sentit, almenys tu li’l donaves. Recordes aquell refugi en Bèrnia on festejàvem de jovenets? Ara a penes queden unes pedres. La gent les furta per a fer-se casetes. Açò és de bojos. Deixen caure, o destrossen directament, paratges i construccions que havien superat el pas del temps, i que eren tan nostres, que pareix mentira que siguen els mateixos del poble els que firmen. La majoria del veïnat ha faltat al llarg dels anys, i les cases s’han quedat buides. Ai Ignasi, que estrany és tot…

La suau brisa, que fins ara havia sigut quasi imperceptible, es fa notable, acariciant el rostre de Conxa. Ella, que ho interpreta com la resposta del seu estimat, inspira profundament  intentant amarar-se per complet d’aquesta impressió. Un parell de llàgrimes li rellisquen galta avall lentament. Mira de nou els montons d’algues, i somriu. Aquesta imatge de la mar selvàtica lluitant pel que li pertany la deixa embadalida per uns instants. Està emocionada, i torna a sentir-se viva, enèrgica, com la mar, la nostra mar.

M’encanta l’arribada de l’estiu, entre altres coses perquè en Benissa l’encetem amb la festa dels moros i cristians.

Des de que vaig nàixer sóc membre de la Filà Zairenyes. Fila femenina fundada junt amb la festa l’any 1975. Els meus pares, junt amb molta altra gent volguda, van ser els que l’any de festers van tindre la idea de fer dues esquadres. Trenta-tres anys després, es mantenen, a dures penes, però ahí estem.

La festa consta de molts dies amb molts actes. A mi, m’agraden tots.

• Les dianes solen ser els matins posteriors a les bones nits de festa, però això no és inconvenient. Que et gites a les 7, doncs a les 9 t’alces, et dutxes, i baixes a la filà on t’espera un entrepà de llonganissa i una bona botella d’aigua (altres prefereixen cervesa). Quan és l’hora, la filà forma, la banda comença a tocar i allà anem totes, les ulleres de sol, l’aigua i sobretot algo per a ventar-nos, cap a l’inici de la cercavila. Una vegada estan totes les filades reunides en la plaça, comença oficialment el passa-carrer. M’agrada passejar pel poble, buit encara per la resaca de la nit, però amb tota eixa gent que, quan sent la música s’asoma a la finestra o al balcó i, allí, amb el pijama i els cabells per fer, saluda i aplaudix a algun amic, familiar, o simplement als festers. Veure el banderí en alt presentant el batalló.Caminar a ritme de Febrer pels carrers adornats encara amb els paperets de les festes d’abril, amb eixe soroll peculiar que fan amb l’ajuda del ventet (Benissa, que voleu). M’agrada tornar cap a la fila una volta acabada la diana creuant-nos unes amb les altres a colp de bombó. I m’agrada arribar a la filà, llevar-me el jupetí i la faixa, i descordar-me les botes per a fer-me una cerveseta i unes papetes mentre comentem entre rialles les malifetes de la nit anterior o bromegem amb la cara de resacosa d’alguna de nosaltres.

• Des de que sóc major d’edat, trabuque en els assetjaments. Posar-me el peto amb l’escut de la filada, nugar-me el mocador al cap, i disparar fins que s’acabe la pólvora. Disparar els dissabte sabent que la història està escrita, que hui guanyen els moros (on pertany la meua filà) i demà guanyen els cristians fins l’any que ve. Però no importa, a la nostra capitana li costa pegar l’últim tro. En acabar el combat s’entra dins del recinte on esperen els dos bàndols, i una vegada formats i la clau del castell traspassada, totes les bandes de música ens acompanyen unides tocant una marxa (Als moros vells o l’Ambaixador Cristià segons qui guanye) i tots junts ballar-la per passar eixe dia en germanor. És emocionant.

• Que dir de l’entrà. Anar a pintar-te hores abans de que et toque eixir, vestir o ser vestida per una companya amb l’esperança d’estar còmoda i no patir molt durant el desfile, seure a l’inici mirant a la resta de filades esperant el teu torn. Una vegada ens toca, allí ens posem totes en ordre (encara que de vegades no sabem quin és l’ordre correcte fins a última hora): Les altes a les puntes i la més baixeta en el centre. D’açò sol encarregar-se el cabo d’esquadra, o formador. I una vegada totes estem ben agafades, els timbals donen l’entrada del ritme, i ja no paren fins el final. Començar a veure gent i gent, amb tota la llum, la música just darrere de tu. Arribar a la plaça i veure com la gent s’alça per aplaudir, i com el cabo saluda i dirigeix l’esquadra. És increïble.

Diuen que estes festes estan perdent molt, que és tot droga i alcohol. No puc dir que no hi ha gent, massa, que si que pareix que és fester per a estar fora de casa i desfasar-se al màxim. Però altres, com jo i molta altra gent que conec, som realment festers. Ens agrada estar en la càbila ballant, anar a portar els regals als ambaixadors, viure la festa en definitiva. En el fons, em sap mal per eixa gent, perquè no senten la música, ni els vestits, ni les sensacions… No saben el que és la festa, perquè sinó, l’estimarien molt més.

M’agrada la festa dels moros i cristians, m’agrada ser Zairenya.