La minifalda…

Fa ara dos anys vaig fer una cosa que mai haguera cregut tan estúpida i tan important a la vegada: em vaig comprar dos minifaldes.

Ja de camí a la trentena, i després de viure situacions que em van fer reflexionar molt sobre les coses importants, i no tan importants, d’esta vida que ens ha tocat viure, vaig tenir com una rebel·lió i vaig començar a prendre decissions que no prenia, i fer allò que no m’atrevia.

La qüestió és que, per necessitat de renovar armari, i acompanyada del criteri de ma mare, vaig entrar decidida i convençuda en la tenda a per allò que buscava. N’hi havia minifaldes de tots els colors i models possibles: llises, estampades, vaqueres, bufaes, llargues, curtes, molt curtes… Tot un món per a mi.

No sé cert per qué mai n’havia volgut portar. Bueno, si ho sé. Jo deia que era incòmoda, que no em podia seure en una vorera, o botar i ballar com acostume quan vaig de festa. I que havia d’anar en compte perquè en qualsevol despiste se’t veuen les bragues (com a les xiques males). Parides.

En realitat, fugia de la imatge femenina estàndar, que tenia jo en la ment, clar. Evitava la situació de que algú puguera valorar-me per les meues cames, o pel meu físic, en lloc de fer-ho per les meues aptituds, actituds o coneixements. Del que no me n’adonava llavors era que, fugint d’això, era jo qui ho feia important. Era jo qui avantposava el físic a les aptituds, les actituds o els coneixements. Era jo qui no integrava totes les meues variables.

Recorde el primer dia que me la vaig posar. Que rara em sentia. Les cuixes es tocaven entre elles. No era desagradable, però si diferent. Tenia la sensació que se’m pujava conforme caminava, i em passava tot el dia baixant-la. Em sentia insegura.

Vaig estar tot l’estiu posant-me les minifaldes. De fet, jo em deia a mi “la de la minifalda”. El següent també me les vaig posar, però ja no tots els dies. A xavo tute els vaig donar, i vaja diners més ben gastats. Una d’elles ja està retirada, la utilitze pràcticament per a anar a la mar. L’altra però, encara me la pose bastant.

De fet, hui duc la minifalda. Quan me la pose, ja no em sent estranya. I des de fa un temps no m’importa, i fins i tot m’agrada, si algú em diu que sóc guapa. Com mos tornem.

La vida ve sense llibre d’instruccions, i cadascú sap quina motxilla porta en el camí que recorre. Les neures també són individuals, com pròpies són les ferramentes per superar-les. Jo demà aniré a comprar-me roba, i de segur que em compraré una minifalda.

IMG_20150721_202253215

 

De rotllos i escalons…

Com tots els divendres, en acabar la classe de flauta, torne cap a ca la uela per a descarregar l’instrument. Alguns divendres ve Maria Teresa a jugar a casa ma uela, però d’altres sóc jo qui va a sa casa. A mi m’agrada més anar a la seua, perquè té la mansió de la barbie, amb cavall inclòs. El cas és que, una vegada deixe la flauta al seu lloc, li pegue el beset de comiat a la uela, i ix al carrer disposada a jugar durant hores amb la meua millor amiga.

L’itinerari és curt i més que conegut. L’he fet tantes vegades que estic segura que podria fer-lo amb els ulls tancats sense entropessar. Carrer sant Nicolau cap amunt. Just davant de ca la tia Luisa, gire cap a la dreta cap a les escaletes (de la panaderia). M’agraden estes escales perquè els escalons no són iguals. Al principi son molt amples, havent de fer varies passes per recorre’l. Després ja s’estreteixen, i això convida a accelerar el ritme. Sempre m’han agradat establir rutines per a pujar escales, caminar per segons quines voreres, i creuar els passos de zebra.

Una vegada dalt de les escaletes (de la panaderia), el protocol marca tirar-se per la barana. Esta barana és genial, perquè és doble. Llavors pots esgolar-te per ella com si fóra un tobogan, sense destrossar-te el cul o la poma, i això és bé. Em tire primer recta, amb una cama per cada costat, i pam, botet final. Somric. Torne a pujar els pocs escalons que ocupa, i repetisc l’operació. Esta vegada em tire amb les dos cames a l’esquerre, agafant més velocitat en l’impuls, i pam, botet al final. Torne a somriure.

Em quede mirant la barana des de baix i pense en quina modalitat faré la tercera baixa. Ja està clar, em tire de cap. Comence a pujar els escalons, i quan torne a estar dalt agafant la punta de la barana amb les mans, un soroll em trau del meu joc. Alce el cap i escolte, sona prou fort, no sé com no ho he sentit abans. Mire el carrer de costat a costat, però pareix que sóc l’única que l’habita. Torne a sentir el sorolls, 8 o 9 colps rítmics, com al vidre. També pareix que sent algú, però com és hora de novel·la alguna de les veïnes té el televisor a tota pastilla, i dificulta prou l’assumpte.

Em gire de colp posant-me de cara a les escaletes (de l’escola), a l’altre costat del carrer. Estes escales són diferents, més noves, amb els escalons iguals entre ells, i una barana enorme baix de tot que t’obliga a entrar per la vorera. No m’agraden tant, són avorrides. Hi ha xiquets que la boten quan baixen. Jo no sóc tan atrevida. Maria Teresa i jo de vegades juguem a enganxar-nos de les cames i penjar-nos cap avall. I amb l’ajuda dels braços, passar les cames per darrere i fer com una voltereta.

A la dreta hi ha una casa que fa cantó, i té una xicoteta finestra d’estes que està formada per varies làmines de vidre i s’obrin movent una palanqueta de ferro. Està oberta, i entre una de les làmines veig els ulls d’una dona major, molt nerviosa i preocupada. Baixe la mirada fins la ranura per la que es veu la boca, i pareix que així la novel·la es sent menys, i puc escoltar el que diu:

– Ajuda’m! Per favor!

Pegue dos bots i em plante davant la finestra. Estic nerviosa, mai m’ha passat algo així. Però ella ho està més. Al mirar-la de prop veig que ha estat plorant, i se la veu tremolosa. Per la ranura inferior veig que trau la mà. És una mà vella, molt més vella que la de ma uela. La trau mig tancada mentre, amb veu plorosa em demana:

-Pots obrir-me per favor? M’he quedat tancada i porte hores intentant eixir.

Quasi sense acabar la frase es posa a plorar de nou. Ràpidament clave la mà per la reixa i agafe la seua. Ella la obri i mostra la clau amb la que supose colpejava la finestra. Vaig cap a la porta i després d’un rato provant, aconseguisc fer la maganya que era necessària per obrir aquella porta. Es prou habitual que els panys tinguen maganyes, espentar cap algun costat amb la clau, no clavar-la tota, tirar del pom cap amunt mentre obris, coses així.

Només obric la porta la dona es llança als meus braços. M’abraça fort, agraint-me amb el cos el que  no podia pronunciar amb la veu. Amb la porta oberta ens sentem fins que es calma un poc. Jo no parle, sols la mire i l’escolte. Quan aconsegueix pronunciar paraula m’explica que s’havia quedat tancada, i que tenia un problema del cor. I s’havia posat nerviosa de veure que  no podia eixir. I que portava hores a la finestra i ningú l’havia sentit. Supose que no té telèfon. Tampoc li ho pregunte. Bé, pues pren açò, diu mentre agafa el monedero. Agafa unes monedes i em convida a anar a la panaderia a comprar-me algo per a berenar. Estic un poc en xoc. La veritat és que tampoc he fet tant. Però ella està molt contenta. Jo li dic que no cal, però no em fa cas. Al final avenim que em dona un rollo de bamba, i jo estic pagada.

Ix de sa casa, i aprofitant que ja estic en eixa vorera entre a les escaletes (de l’escola). Normalment les puge o de dos en dos, o corrent a passa per escaló i amb el mateix ritme des del principi. Però hui el protocol ja fa rato que s’ha trencat, i a més tinc un rollo de bamba en mans mig començat. Quan berene això a ca la uela sempre ve acompanyat d’un parell d’onses de xocolate. Així en sec no acostume, però també m’agrada. Comence a pujar les escales, més poc a poc que de costum, i somric.

Mai m’havia fixat en que ahí hi ha una finestra, que pertany a una casa prou estreta. De fet, mai m’avia fixat en eixa casa. Mai he vist a eixa dona, i mira que ma uela viu propet. Mai l’he tornat a veure, a la dona vull dir. Com és la vida que a eixa casa si que tornaré a entrar, fins i tot algun dia soparé ahí amb amigues. Continuaré amb les manies per a recórrer segons quins espais i menjaré rotllos de bamba moltes més vegades per a berenar. I ja siga amb xocolate o sense, sempre em recordaran a ma uela i a la dona que vivia al cantó de les escaletes…

 

 

Una més en la llista…

Quan varem arribar Julià, el meu company, i jo, el silenci era dominant. Si no fóra pels veïns que, tímidament, assomaven el cap per les finestres i les portes, haguérem pensat que es tractava d’una broma. Pel carrer imperava una tranquil·litat que feia desconfiar, com si fos la calma que precedeix la tempesta.

A la porta ens esperava la veïna, la mateixa que havia telefonat. Es notava que estava espantada i que havia plorat. Tremolava, a pesar de la temperatura tan bona que feia al carrer. Duia un mocador tot apretat en el puny, i no parava de tocar-se el front mentre repetia: “esta no la conta, esta no la conta…”.

La dona ens va demanar que entrarem ràpid a la casa, que no feien falta explicacions. Julià em va mirar, i coincidíem en el pensament: aquell silenci no podia ser bona senyal.

Vam tocar la porta de forma insistent mentre ens presentàvem. “Òbriga per favor, som la policia”. La meua veu ressonava pel carrer com si fos un eco. Un calfred em va recórrer de dalt a baix. No podia evitar pensar en el que ja havia passat ahí dins. “Li ho repetisc, òbriga’ns per favor, si no ens veurem obligats a entrar per la força”. No hi hagué resposta.

Julià ja havia telefonat als bombers, que just arribaven en aquell instant. El carrer s’havia anat omplint poc a poc de veïns. Alguns preocupats, i molts altres intrigats, sense imaginar-se ben bé el que havia passat. Després d’uns moments més d’incertesa, a la fi pogueren obrir la porta.

Com que sóc el superior, vaig haver d’entrar davant. Dic vaig haver perquè de la meua feina, estes són les pitjors situacions per les que he de passar. Se sentia el so del televisor, i un plor, molt llunyà. Poc a poc, conforme m’apropava, els sorolls anaven diferenciant-se, i fent-se comprensibles .

A la fi vaig arribar al menjador. Allí, assegut al sofà, es trobava Tomàs. El conec de tota la vida, del poble, a més de tenir un germà de la meua quinta. Des de ben jove s’havia dedicat a la construcció. Ara, clar, i des de fa uns anys, estava aturat, o almenys no tenia una feina continua. Algun dia li eixia algo, però poc. Sé per ma mare, xafardejos de poble, que subsistien gràcies al sou que duia ella del supermercat, treballant de caixera.

Em va impressionar veure’l. Ni tan sols em va mirar. Sols plorava i rumiava: jo no volia, jo no volia…

Després d’un instant, per a mi etern però en realitat molt curt, vaig tornar en mi i vaig començar a buscar per la sala a Lola, la dona. I qui busca, sempre troba…

Duia un vestit, segurament prou llarg, però allí tombada en terra li quedava per dalt del genoll. Era molt guapa, sempre ho havia sigut. Tenia un colp molt fort al front, del que havia brollat sang. Ara ja no n’eixia, pareixia estar tota pel terra. Vaig notar una mà que em tocava el muscle. Era Julià. Estava groc i tapant-se la boca. El pobre xic feia ben poc que estava al servici, i a este tipus de situacions és difícil acostumar-se. Li vaig fer un gest per a que anara al bany si ho necessitava, i ho va fer a corre-cuita.

Vaig tornar el cap fins Lola de nou. No em podia creure el que estava veient. “Que has fet Tomàs, com has pogut fer açò?”. Vaig notar que m’entraven ganes de pegar-li una pallissa, segur que ningú m’ho hauria retret, però no ho vaig fer. La meua feina consisteix també en aguantar-se els impulsos més primitius.

Mentiria si diguera que em va sorprendre per complet. Tots coneixíem el temperament de Tomàs: era un gelós. Encara que eixes coses de portes cap a fora sempre es poden camuflar. Lola sabrà per les coses que havia hagut de passar. Jo la recorde de jove, amb les seues mini-faldes i els seus escots, res exagerat, però molt atractiva. Era presumida, però amb els anys s’havia anat amagant sota una roba molt clàssica, uns cabells poc arreglats, i una cara quasi sempre neta de maquillatge. Tan sols la veia ben arreglada, encara que sense ensenyar massa, quan sortia amb ell pel carrer. Era guapíssima.

De sobte, reconec de nou el soroll del televisor. El mire i estan fent anuncis. Apareixen dos homes en un gimnàs, i un li diu a l’altre:

– La meua dona està amb un altre segur.

– Estàs segur? – respon el seu company.

– Si, està fent dieta.

– Com tots els anys…

– No, esta vegada va en serio, està més contenta, més guapa. – i comença a plorar.

Faig que no amb el cap, però no ho puc evitar i vaig corrent a la cuina. Allí, damunt del banc, estaven els famosos batuts per perdre pes, i apegada a la nevera, una dieta orientativa.

Per lo vist, massa gent creu que l’amor propi de les dones no existeix, i que si fan o no fan, és sempre per acontentar algun home.

Realitat…

Ja han passat més de 5 mesos, i el ventre comença a notar-se. Fins ara havia pogut evitar les xafarderies gràcies a la roba que vestia, ampla i una mica gran per al seu cos. Fins i tot, i a pesar que la situació no era la desitjada, somreia quan es veia a l’espill amb aquells pits. Ella, que utilitzava sostén per no sentir-se menys dona que la resta de les seues companyes de classe, allí estava, davant del mirall, amb les dos peres més ben plantades que mai havia vist. Però ni tan sols el somriure acabava de mostrar-se, ja que de seguida recordava que el seu estat no era envejable. Ni tan sols s’explicava com havia acabat en aquella situació.

Jordi i ella feia poc que sortien, i una nit, com a excepció, anaren a la casa d’ell a veure una pel·lícula. Els seus pares havien eixit a sopar, i estaven els dos sols. Al cap de pocs minuts de l’inici del llargmetratge escollit, les mans dels joves començaren a buscar-se. Les carícies subtils es feren les protagonistes dels seus pensaments. Anhelaven estimar-se, però eren tan joves, i tothom repetia això tant, joves, joves, que no gosaven, ni sabien, passar d’aquelles carícies.

No obstant això, i per alguna cosa serà que es diu que el sexe és instintiu, no va fer falta que ningú els ho expliqués. Ells mateixos decidiren explorar-se. I així ho feren, molt a poc a poc, recorrent amb els dits tots i cadascun dels racons que la natura havia posat en els seus cossos. A mesura que passaven els minuts, la parella s’anava abstraient de la realitat que els envoltava. Ja no hi havia televisor, ni telèfons, ni por del retorn dels pares. Tan sols ells, l’una amb l’altre, aquella era la seua realitat…

Ara mateix, aquella realitat li pareixia somniada, irreal. Com si no haguera existit mai, i tan sols romanguera en el fons el seu pensament. Allí, en el més íntim dels seus records, junt amb les paraules de sa mare dient-li “teniu tota la vida per aprendre a estimar-vos”. Que vida més curta doncs.

I que llarga es presentava la nova vida que anava a encetar. Ella, amb els seus 15 anys, estava a punt d’acomiadar la seua adolescència per entrar en la vida adulta. Una vida plena de gent cotilla, que tot ho sap, que el que no sap ho vol saber, i el que no pot saber s’ho inventa. Una etapa on tot són aparences, estúpides, clar està, però així és el joc. I de vegades, se sentia tan xiqueta, tan petita davant d’aquella incògnita gegant. Que serien dels seus estudis? De les seues amigues? De la seua vida?

La por la va acompanyar durant un temps, la mateixa por que la va fer créixer, madurar, fer-se major. I el temps necessari per a fer arribar al món a la seua criatura. I aquella personeta, amb les seues manetes com si foren de mentida, aquells ullets que miraven i encara no veien, aquella boca que sense parlar deia tantes coses, el seu fill al cap i a la fi, la feu tornar a omplir-se de vida. I va decidir viure pel seu fill, sense temors, sense abaixar el cap, disposta a fer el que fera falta. Va escollir viure la seua realitat, sense prejuís, sense preceptes.

I amb el seu fill en braços, es mirava a l’espill, i llavors sí que somreia, doncs aquella sensació, la criatura en les seues mans, la imatge dels dos reflectida, l’omplia d’orgull, i de segur, que més d’una, a pesar que aparentara el contrari, es moria d’enveja.

XX

Des de que el món és món, i la vida és vida, els éssers vius que habiten en ella, la Terra, han coexistit amb total concordança, superant els possibles obstacles que la evolució els ha anat plantejant. No obstant, hem sigut les persones qui, en un brot, segons nosaltres, de saviesa, vam decidir civilitzar-nos.

Deixant a banda la possible incongruència d’aquesta afirmació, vam ser nosaltres qui decidírem que es fa i que no, com si i com no, i per llàstima, també decidírem qui sí i qui no. També va ser mala sort que les més perjudicades hagen sigut les dones.

No sols han sigut, supose que per la mala llet la gràcia de Déu, les encarregades de la casa per definició, sinó que s’han passat tota una història a l’ombra. No han sigut escoltades de entrada, ja que abans havien de demostrar que també podien ser importants. Sobra fer el reconte dels descobriments aconseguits per dones, i com molts d’ells encara avui són cautelosament difuminats.

No pretenc entrar en el debat del feminisme. Tant de bò arribara el dia en que no fera falta la seua existència. Però a dia d’avui, malauradament, és necessari. I ho és perquè si no canviem nosaltres, no pot canviar la societat. I la forma de canviar és posar-se mans a l’obra.

Que tinguem la gran sort de ser les que ens embarassem, no vol dir que tinguem que dedicar-nos en cos i ànima a aquesta tasca. Som mares, sí, però també som  científiques, periodistes, escriptores, polítiques, artistes, treballadores…

Tenim suficient capacitat per a demostrar el que som, l’hem tinguda sempre, i amb la intel·ligència que ens caracteritza d’haver-ho fet sense tacar-nos les mans de sang. Al contrari, moltes han perdut la seua pel que hui som.

A totes les que han lluitat per aconseguir-ho, els devem els  que som hui en dia. Però és a nosaltres mateixa a qui ens devem el que volem arribar a ser. Així que dones del món, que ninguna s’ature. El camí segueix, llarg i pedregós, però no ens cansarem, no ens farà callar, i de segur que no ens farà parar.

Podries ser un poc més femenina…

Cada vegada que ma mare em diu això vaig a vomitar he de posar-me unes arracades i pintar-me la ratlla dels ulls per a que estiga contenta. I arrel d’esta situació, la reflexió ix a soles.

Que és exactament ser femenina?

– Segons els anuncis de televisió:

  • Compreses:
  1. Una mare i el seu fill al cotxe, ell duu ferros a les dents i li té vergonya a una xica. Sa mare, en un moment d’inspiració li diu que no es riga molt, al que el xiquet li replica que “es una fieshshshsta (té la “s” esvarosa)”. Llavors, sa mare li diu que faça riure a la xica i segur que se la guanya. Eslògan: “Segura de ti misma, Ausonia”.
  2. Grapats de xiques vestides de blanc botant, estenent roba, i cantant: pim pum ratata, ratatata, tata,… Poc a poc fent d’Art Atack construeixen una compresa gegant i després es rebolquen per damunt. Eslògan: “Te sentiràs limpia, te sentiràs bien”.
  • Productes de depilació:
  1. Una dona asseguda en un descapotable pintant-se els llavis mirant-se en el retrovisor. De sobte, del cotxe comencen a eixir colorets per a maquillar-se a destall. La veu en off diu: “Un coche hecho a nuestra medida”…
  • Productes per a mantenir la línia o d’estètica:
  1. Un grapat de xiques templadíssimes (no entenc la necessitat d’aprimar) pegant-se palmades a elles mateixa per tal de no picotejar.
  2. Una xica que ja està molt bé, que després d’utilitzar el producte te 2cm menys de cintura (uoooooohhhh).
  3. Una xiqueta (de 16 anys) mostrant cuixes sense cel·lulitis gràcies a una crema.
  • Productes de neteja:
  1. Ni un home senyor!!!! Totes les dones reunides en la secció de “hogar” del supermercat per a veure el nou producte (rosa) que ho deixa tot netíssim.
  2. Dones netejant.
  3. Dones dient lo mal que netegen.
  4. Dones dient com netejarien
  5. Dones dient lo bé que netegen ara…
  • Jocs infantils:
  1. Aprende a ser mamà…
  2. Aprende a cocinar…
  3. Aprende a disenyar…
  4. Aprende a ser veterinaria…

Primera conclusió: Sóc jo o el nostre sexe està molt mal estereotipat???

– Una altra característica de les dones és anar a la moda (mamà, estigues tranquil·la que no sóc la única a la que no li agrada comprar roba). Cada vegada que vaig al centre comercial m’esgarrifa veure les nines de l’aparador com van vestides. Les xiques que treballen a la tenda no tindran malsons per la nit? (jo de vegades ja ensomnie que m’acacen sabates de tacó per la universitat…)

El que vull dir és: perquè ens hem de parèixer totes (i supose que tots) a això? Una temporada sols veus que gent vestida com els pijos però cutre, y a la temporada següent hi ha invasió de poperos (no es confongueu, pOperos, no pEperos). Uns jerseis, unes faldes (si encara es pot considerar falda lo que venen), uns pantalons… Perquè comencen els pantalons on acaben les faldes? Tal volta sóc rara, i no entenc de moda ni de feminitat, però la veritat és que no em sent gens sexy quan vaig pujant-me els pantalons, caminant com si anara escaldà per a portar-los a una altura mínima, i mostrant el cul cada vegada que m’acatxe. Jo tinc una teoría: el que fa els pantalons també fa els cinturons i les bragues guapetes. Si és que la pela és la pela.

Segona conclusió: BeEeEeEeEe???

– Que dir a nivell de supervivència: Perquè per a ser una tia perfecta has de portar de tot en el bolso? Jo conec a xicones que si és quedaren incomunicades, podrien subsistir una setmana. Increíble. No sols tenen un botiquí de primers auxilis no, a més tenen tot tipus de material higiènic (de vegades raspalls de dents de més per si de cas), i com no caramels, xicles, juanoles, algun paquet de rosquilles…. Fins i tot una, enmig d’un concert, és va traure mig bocata de llonganissa que li havia sobrat de sopar…Això és estar en tot, i és que estem en tot. Quina xica no duu mocadors damunt? TOTES!! Sí, jo també, ho confesse. Sóc culpable.

Tercera conclusió: Tens un clinex?

– Per últim, parlarem d’això. Tots sabem que parle de la puta regla d’eixos dies. Sí perquè, tens que anar donant explicacions. Les preguntes superficials les torejes facilment: Que et passa? Estàs bé? Fas mala cara. No tens fam?… No importa que penses perquè acabes dient: em fa mal el cap, em fa mal la panxa, o, no m’encontre bé. I sí, ahí l’altra persona s’apiada de la teua ànima dient: aaahhh clar, tens la regla, per això estas pudenta així.  Doncs sí, tinc les hormones desorbitades, no saben si fer o desfer, estic tirant sang tot el dia i tinc contraccions uterines, i tot açò continuant amb la vida normal. De veres voleu que estiguem tot el dia de bon humor??

Quarta i última conclusió: No és qüestió de xocolate.


A pesar dels obstacles, cadascuna és femenina a la seua manera, i encara que jo no vaja dient “me encanta ser mujer”, en el fons m’agrada i tot.

No tens dret

Laura, com tots els dies, arribava a casa cansada després d’un dur dia de feina. Després d’arreplegar al crio de casa la uela, corria al pis per a tindre-ho tot llest a l’hora que arribava l’home. Carles, el fill, l’ajudava a fer el llit i a enllestir casa, així ella podia avançar fent el sopar. La veritat es que feien un bon equip, és més, si no fóra perquè estaven els dos junts, tal volta Laura ja no hi seria…

A les 9 en punt, sentien com les claus entraven en el pany i rodaven. La tremolor de les claus s’acompasava amb la de les cames de la mare i el fill que, asseguts al sofà, pregaven que hui estiguera de bon humor. Una vegada sentien la portada, la qual cosa indicava que ja estava dins de casa, s’alçaven per a rebre’l. Conforme el veien entrar, Carles agafava la mà de sa mare amb por de que es poguera repetir l’escena tan odiada.

“Fuig d’enmig puta”. Amb eixa salutació, i un colp per a apartar-la del corredor, ja hi havia prou com per a saber que no era un bon dia. El nano, davant d’açò, sempre intentava baixar-li els fums al pare, la qual cosa solia resultar en un altre insult cap a ell, encara que colps no en rebia cap.

Una vegada el sopar en taula, seien tots junts, i, enfront del televisor, es menjaven el plat del dia. Amb un poc de sort, a l’home de casa li resultava saborós, el que es traduïa en uns minuts de descans per a Laura. Normalment sols parlava l’home, doncs el que poguera contar ella “no li importava ni a les rates”.

Una vegada el sopar acabat, la nostra amiga alçava taula ella sola, ja que, Carles, davant del seu pare, no podia ajudar-la, doncs això “són coses de dones”. Mentre escurava, ell la mirava de dalt a baix amb menyspreu, alhora que li recordava que havia engreixat i que començava a semblar-se a una vaca. Laura no gosava ni contestar, per por a les represàlies, però fera el que fera, la història ja estava escrita, i com cada nit l’última paraula la tenia ell.

Quan el pare li deia al fill que se n’anara a dormir, este s’acomiadava de son pare donant-li la mà, i a sa mare l’abraçava com si no anara a tornar-la a veure. Corria a l’habitació i es posava els auriculars per no sentir el que poguera passar fora, però als pocs minuts es feia l’ànim i se’ls llevava per si tenia que eixir a ajudar.

Carles a penes podia sentir el que deien, o millor dit, el que deia son pare, doncs sa mare parlava ben poc, i sempre amb veu baixa i la boca menuda. De sobte, un plat queia a terra, i a la mare se li escapava un crit. Al sentir açò, Carles es tapava amb el coixí per no sentir el que anava darrere, doncs ja sabia el que venia.

Colps acompanyats d’insults, plors acompanyats de “per favors”, i crits acompanyats de sang…

Des de l’habitació, Carles plorava pregant-li a Déu que ajudara a sa mare, que si ho feia prometia portar-se bé sempre, que faria el que li demanara, però que no permetera que li passara res roin. Crits i més crits. Colps i més colps. No podia suportar-ho més.

Eixí de l’habitació i, al arribar al menjador, es va trobar a sa mare mig inconscient en el sòl, i allí, al seu costat, amb la mà bruta de sang, son pare cridant-li “t’ho mereixes per puta!!!”. Carles s’apropà a Laura per ajudar-la, però son pare no li ho va permetre, i, per primera vegada, li pegà una bufetada que el deixà estès en terra. El xiquet començà a plorar, i com més plorava, més li pegava.

Quan es va cansar, el va enviar a l’habitació altra vegada a que “pensara en el que havia fet”. Carles, menut però espavilat, agafà el telèfon mòbil de sa mare sense que son pare se n’adonara. Quan va arribar a l’habitació, no sabia on cridar, així que telefonà a l’únic número que es sabia: el de la iaia. Mentre plorava, li intentava contar tot el que passava en veu fluixa, no fora cosa que son pare el sentira i la situació empitjorara. La uela, que ja tenia la mosca rere l’orella, no dubtà en penjar el telèfon i dirigir-se a casa de la filla, no sense abans cridar a la policia. A pesar d’esta reacció, l’ajuda no va arribar a hora.

Carles, amagat en l’habitació va deixar de sentir sorolls, i, preocupat, va eixir a veure a sa mare. Una bassa de sang la rodejava, i la inconsciència ja pareixia sencera. El pare estava en el balcó fumant-se un cigarret, d’esquena a l’escena. Carles, plorant, va sacsejar a sa mare sense obtenir resposta. Com havia vist en les pel·lícules, li va tocar el pit per veure si el cor bategava, però res… Com si d’un animal salvatge es tractara, la sang començà a bullir-li, i cridant que no era just començà a córrer cap on estava son pare. No dubtà en espitjar-lo amb totes les seues forces, provocant que es tambalejara, i, com ell desitjava en eixe moment, caiguera finca avall.

Quan la policia arribà, el pare i la mare eren morts. El xiquet plorava damunt del cos de sa mare. Els agents es van quedar parats sense saber que dir. En canvi, la uela, al veure sa filla, no va poder amagar el dolor mentre cridava insultant-lo: “No tenies dret”.

Carles se n’anà a viure amb sa uela, i al llarg de la seua vida no tornà a resar, no tornà a enfurir-se, ni estimà ni es deixà ser estimat, i sobretot, i per desgràcia, no tornà a somriure…