Vesteix uns pantalons de panna obscurs, com quasi totes les prendes de roba que habiten els seus calaixos. La seua pell, fina però esgotada, revela una edat avançada, una història per vida. La seua mirada, familiar i relaxada, observa les ones. De tant en tant somriu lleugerament, un somrís íntim, com si anara dirigit a algú molt especial.

Ignasi meu, mira que bonica està la nostra mar. La corrent ha portat moltes algues, com era d’esperar. Les tonalitats del verd, il·luminades pels escassos raigs de sol que permeten els núvols, dibuixen una escena espectacular. Per molt que ho intenten, esta mar nostra és i serà sempre salvatge. Te’n recordes quan jugàvem ací de menuts? Solíem venir de marà les dos famílies juntes. Ens agradava rebolcar-nos per damunt de les algues, i guanyava el que aconseguia que se li n’apegaren més. Sempre guanyaves tu, unes vegades mereixent-ho i altres no, ja que jo, per a que no t’enfadares, no me les contava totes. Ja llavors érem un equip, tu a primera fila i jo cobrint la rereguarda.

De vegades, trobàvem trossos de fusta dels vaixells que, ja fóra pel mal temps, o per la mala fortuna, encallaven i naufragaven per les costes properes. La corrent, lliure i rebel, els duia a trossos a la nostra mar, tal volta per açò anomenada la Fustera. Solíem fantasiejar amb els tresors que de segur romanien baix les aigües benisseres, i per a tal fi ens convertíem en autèntics aventurers. Botàvem de roca en roca quasi sense mirar, coneixíem cada part d’estes pedres com la nostra pròpia mà.

Ignasi, que estrany és viure sense tu. Abans, les coses tenien sentit, almenys tu li’l donaves. Recordes aquell refugi en Bèrnia on festejàvem de jovenets? Ara a penes queden unes pedres. La gent les furta per a fer-se casetes. Açò és de bojos. Deixen caure, o destrossen directament, paratges i construccions que havien superat el pas del temps, i que eren tan nostres, que pareix mentira que siguen els mateixos del poble els que firmen. La majoria del veïnat ha faltat al llarg dels anys, i les cases s’han quedat buides. Ai Ignasi, que estrany és tot…

La suau brisa, que fins ara havia sigut quasi imperceptible, es fa notable, acariciant el rostre de Conxa. Ella, que ho interpreta com la resposta del seu estimat, inspira profundament  intentant amarar-se per complet d’aquesta impressió. Un parell de llàgrimes li rellisquen galta avall lentament. Mira de nou els montons d’algues, i somriu. Aquesta imatge de la mar selvàtica lluitant pel que li pertany la deixa embadalida per uns instants. Està emocionada, i torna a sentir-se viva, enèrgica, com la mar, la nostra mar.

Baixe els escalons de dos en dos. És la forma més pràctica quan has d’anar ràpid, ja que d’un en un arriba un punt que no pots avançar, i de tres en tres corres el risc de tenir un accident. Com quasi sempre que tinc pressa, entre en el comboi just abans de tancar-se les portes. Sospire fort i m’acomode un poc. Arribe a la meua parada. Pose els peus en l’andana, i quan em dispose a accelerar la ritme, sent una olor que em paralitza.

Un perfum quasi oblidat, que em fa sentir-me com en casa. Em venen a la memòria tots aquells estius al poble amb els avis, fins que moriren, fa ja més de deu anys. Tanque els ulls, i respire profundament. El temps pareix que s’atura, i ni tan sols note la multitud de gent que em rodeja. Sento com si una suau brisa m’acariciara dolçament. Un subtil caliu que s’apodera de la meua ànima, de tot el meu ser. Note com el cor se m’accelera i la meua ment, rebuscant en aquells xicotets amagatalls de papers de colors, on guardem els records d’abans de l’edat adulta, em fa viatjar en el temps.

Recorde el carrer del forn per festes, quan els veïns portaven les coques de mullador. Les històries viscudes en les cabanes, tot un mon creat dalt dels arbres junt als” tocaors”, els veïns de la caseta de dalt. El soroll de la síndria quan, ja un poc partida, algú l’agafava per acabar-la d’obrir amb les mans. La remor de les ones com a fons de tantes i tantes pel·lícules vora mar. Els berenars en l’estació del tren, que consistien en un xanglot de raïm i unes quantes ametles furtades dels bancals del costat. Solíem posar alguns grans del fruit per damunt de la via, i veure com quedaven d’esclafats rere la visita del tren. Les escapades en bicicleta a qualsevol indret desconegut, per tal d’investigar-lo i fer-lo escenari de les nostres aventures durant tota la vesprada. Els contes que inventava el iaio i que ens contava en l’era aquelles nits d’agost, esperant veure alguna llàgrima de Sant Llorenç. Aquell primer bes d’aquell primer amor, baix la pluja refrescant d’estiu.

L’aroma cobra vida per moments. S’intensifica. El puc sentir. Està prop. Òbric els ulls i mire ràpidament pel meu voltant. Busque amb impaciència quelcom que em recorde. Cares desconegudes m’assetgen i no reconec a ningú. Faig varies passades, i de sobte, el veig. Duu uns texans amples i una camiseta verda. El meu cor s’accelera. Va en direcció oposada a la que dec agafar jo. Assentisc amb el cap, com si intentara convèncer-me, i comence a córrer.

Intente seguir-lo però hi ha molta gent. El veig sortir al carrer, i intente fer-ho jo també. Els records cada vegada son més clars. Com si el temps no haguera passat, els sentiments afloren de nou. El cor em batega amb una força aterradora. Les escales, que se’m fan més llargues que de costum, són l’únic obstacle que em queda per vèncer. Estic nerviosa, i note com si els dits em cremaren. Puge els escalons amb ritme, com si m’anara la vida.

Per fi veig la sortida. Camine mirant a terra per no entropessar. Quan arribe dalt i alce la vista, la llum del sol m’enlluerna i m’obliga a baixar el cap per a acostumar-me. Torne a aixecar la mirada, buscant-lo entre la multitud. La ciutat pareix moure’s a una velocitat superior a la meua, i per molt que ho intente, no el veig.

Poc a poc, la gent es dispersa, i em quede sola plantada a la boca del metro. No deixe de mirar al meu voltant, i cada vegada el cap em pesa més. L’aire, encara impregnat d’aquell aroma, em refresca delicadament la pell alhora que m’aparta els cabells solts de davant de la cara. Una llàgrima, inconscient, antiga, em baixa tímidament per la galta. El caliu es converteix en escalfred. La il·lusió esdevé nostàlgia. Els sentiments tornen a ser records desats en xicotets amagatalls de papers de colors. I poc a poc, aquella realitat somniada escau vida recordada, anhel d’un amor del passat.

I tot plegat, sols han passat uns minuts…

El fum de la cigarreta s’esvania per l’habitació donant-li l’únic toc de moviment a l’assumpte. Jo, asseguda a un racó, mirava ,sense mirar, per la finestra de la cambra. Pel cap, records i imatges que es descomponien al intentar reviure-les. Res no podia fer ja. Ell havia marxat, i per sempre. La nostra història tan sols quedaria com el record d’un estiu, este estiu.

Ell

Camí de l’aeroport em preguntava com hauria sigut l’estiu si no l’haguera conegut. M’ho preguntava a mi mateixa per donar-me ànims, i aconseguia just el contrari. Sense ella, no haguera viscut les rialles, ni les carícies, ni les escapades de mitja nit a vora mar. Sense ella haguera sigut tan diferent…

Ella

L’estime. Sé que l’estime, però ens vam prometre ser conscients en tot moment que açò s’acabaria. No li ho podia dir, haguera sigut pitjor. Però, com no se n’ha adonat? Quan feiem l’amor el besava tan dolçament. És precís que se n’adonara. No m’importa, no és res roïn. L’estime, o més bé, l’he estimat i prou.

Ell

I ara que? Com me la lleve del cap? Com pense sense tristor en no tornar-la a veure? Com em convenç a mi mateixa que tan sols ha sigut un estiu? Tinc el cap emboirat. Com estarà ella? Me la imagine allí a la plaça, amb la seua faldeta per damunt del genoll, acompanyada dels seus amics i passant el temps entre acudits i rialles. Ni se’n recordarà de mi…

Ella

Recorde, allí dalt a Bérnia, com veiem les llàgrimes de Sant Llorenç. De vegades pareixia que també m’estimava, doncs m’abraçava fort. La veritat és que el paisatge era meravellós. Nit clara i lluenta, els dos junts enmig de la natura, i sense preocupacions. De tant en tant, un mussol ens saludava. De vegades inclús sentiem alguna llebre. Que nit tan bonica. Tant de bo la poguera tornar a viure…

Ell

No podré oblidar aquell dia que vam anar a la platja per la nit. Com si estiguera boja, es va llevar la roba i es va mullar nueta. La lluna plena la il·luminava com si d’un àngel es tractara. La cabellera, llarga i morena caiguent-li per l’esquena. Les corbes, marcades però atractives. Com oblidar-la allí, davant de mí, ballant al ritme d’una música imaginaria. Com esborrar-ho….

No ho sabrà mai, però l’estime…