Però ara ja sóc gran. Bé, encara tinc tretze anys, però sóc molt madura. Com diu la mare, “ja puc ser responsable dels meus actes”. No crec que faça res roïn per voler contactar amb vosaltres no? Una de les primeres coses que recorde d’aquesta, com diríeu vosaltres, no-vida, i que sempre m’ha fet cavil·lar, va ocórrer el dia del meu soterrament. Una veïna, Dolors, mentre em mirava dins el taüt, digué que la meua mort era una llàstima, “era tan joveneta, que se n’ha anat a l’altre món sense a penes conèixer aquest”. Obviant la sorpresa que vaig tenir en escoltar allò de l’altre món, o almenys que ella fóra conscient de la seua existència, el que més em va inquietar va ser el no poder viure el que vosaltres. El no recordar estar viva, i per tant, no poder comparar-ho amb estar morta, sempre m’ha causat un tant de curiositat. És com viure a vora mar, i no poder banyar-se.

Avui he pensat que, com que ja fa bo, puc baixar a la plaça després de sopar. La lluna està plena, i com ja sabeu, aquesta nit es veu tot, tot el que es vol veure clar.

La carretera està buida, però no m’arriscaré i aniré per dins del poble, que para més obscur. Creue el carrer Sant Sebastià tranquil·la, a pas lent per assaborir l’olor de banyat. Ha pegat una ruixada este matí, però res important. La quantitat suficient per a netejar l’ambient i deixar una sensació de puresa en l’aire. Quan passe per davant d’algunes cases es sent el televisor mesclat amb la conversa que mantenen els seus habitants. Em pare a escoltar. Els sent riure mentre es conten les batalletes de la jornada. Després d’una estona continue amb el meu itinerari. Tampoc vull tornar a casa molt tard.

Ja en el carrer Sant Nicolau escolte uns veïns que s’apropen. Baixen pel carrer ample, i avancen àgilment. Em quede quieta, congelada (evitaré el tòpic que utilitzeu de “quedar-se morta” ja que no puc, ho sóc). Estic massa nerviosa per veure’ls cara a cara, de segur que s’adonen que ocorre quelcom estrany. No m’atrevisc, així que trenque per les escaletes del forn i m’amague en un portal. Les passes cada cop són més fortes. I si giren per aquesta travessa i em veuen? La conversa que mantenen es fa totalment comprensible. Son dos homes, majors. Parlen fort, fins i tot sembla que criden. Estic asustada. Que passen prompte, que passen.

I passen. Buf, m’agrada la idea de parlar amb vosaltres, però de vegades em fa un poc de por i em faig arrere. Espere uns minuts allí, amagada, per assegurar-me que s’allunyen. Crec que ja no hi ha risc, però aniré pel carrer Sant Domènech, pareix més solitari.

Als pocs metres, en una casa de manises marrons, un gat m’observa des del balcó. És negre. En moments com aquest em sent especial. La lluna, el gat, la mort, i sóc feliç. És com si l’altre món, el vostre, m’obrís les portes i em donés la benvinguda. Camine embadalida gaudint de la sensació. I és per culpa d’aquest encant que, quan arribe a la travessa del Mestre Pepe la Maca, em trobe una parella d’adolescents. Ell la cobreix amb un braç mentre amb la mà de l’altre li acaricia la mà. Els dos miren les mans tocant-se, i no parlen. No necessite escoltar-los per saber el que senten. Els dos dibuixen un somriure que els delata. Recule uns metres i em recolze en la paret. Em mire en el vidre de la finestra més propera. Com poden somriure així? Intente reproduir aquella cara una i altra vegada, i a dures penes aconseguisc mostrar les dents en un context facial totalment postís.

Tal volta, comence a entendre la diferència que ens separa, el mur que ens divideix, la barrera entre la vida i la mort. Un no existeix perquè el seu cor batega, ni perquè pot respirar. El que fa real la existència de cadascú és aconseguir que, als altres, de tant en tant, el cor els palpite per tu.

Agafem la carretera direcció Montluçon, com quasi tots els dissabtes. Durant el viatge, amb quatre sorolls i un poc de gràcia, Vicente, Álvaro i jo inventem una cançó. Avui és d’eixes nits que estem predisposats a divertir-nos, i riem amb facilitat (supose que l’alcohol ajuda).

Arribem al Pirat’s, i després de deixar la jaqueta, anem directe a la barra a per la nostra cervesa. La gent ja ens coneix, així que xarrem un poc amb les cares conegudes. Les cambreres ens conviden a un parell de colpets. La veritat és que estan força roïns, però no importa, ens els bevem sense pensar-ho massa.

El pub encara no està ple, així que podrem agafar el lloc de sempre. Ballem, i ens abracem uns als altres. Ja coneixem les cançons, i fins i tot en tenim algunes tan pròpies que ens emocionem al escoltar-les. Passem unes hores molt agradables, i quasi sense adonar-nos es fa l’hora de tornar.

De camí al cotxe, ens fiquem un poc amb Anna. Està mig bufada i fa molta gràcia quan parla. Mentre Vicente la grava jo li recorde que eixe dia el recordarem sempre. Ella m’insulta, però riu. Sap que ja li tocarà a un altre.

Tornem cap a casa. Agafem carretera a Néris, esta vegada amb la radio engegada.  Parlem de les anècdotes que hem passat hui, i seguim rient. Quan ja estem quasi a la entrada del poble, vegem un cotxe parat en la carretera, i un home al costat fent-nos senyes per que parem. Sols hi ha un cotxe, no imaginem que pot passar a estes hores per a que este home estiga ací sol.

Quan ens arrimem, vegem un jove estirat al terra. Alguns ens apropem, altres prefereixen allunyar-se. L’home ha telefonat ja a l’ambulància. El toquem, té pols i encara respira, però està en molt mala posició. Busquem la moto amb la mirada i tan sols vegem algunes parts del que queda escampades per allí.  El casc està a uns 5 metres d’ell. Té una cama completament trencada, i un gran tall en el front. Hi ha molta sang, per la cara, per el coll.

“Girem-lo”, “No el toquem”, “I l’ambulància?”, “Joder, que fort”, “Però fem algo!!”

Els minuts fins que arriba l’ambulància es fan eterns. Jo no puc deixar de mirar al jove. El tinc als meus peus, i no puc fer-hi res. Algunes dels meues amigues comencen a posar-se nervioses, i alguns xics intenten saber que ha passat per les marques. Quan ens adonem del colp que s’ha pegat, algo dins nostre s’enfonsa. Ara som realment conscients del futur que li espera al noi.

Arriba l’ambulància. Ràpidament, giren al xic, li aparten la roba del pit i comencen amb la reanimació. Em quede petrificada quan veig el moviment del seu pit mentre el sanitari el reanima. És molt impactant. El sanitari pega uns crits i ens apartem, no volem molestar.

Anem escampant-nos, fins acabar la majoria sols en algun lloc esperant veure reacció. “Mou-te, mou-te”. Fins ara, la velocitat dels sanitaris és accelerada, però a partir d’un moment aquesta disminueix. El que reanima, es fica més còmode, i torna a començar, però esta vegada prou més tranquil.  Els altres guarden l’oxigen assistit i les pales de reanimació.

“Més clar aigua”, pense jo, però els meus amics pareixen no haver fet la mateixa relació que jo, així que m’ho calle. Un dels sanitaris s’apropa i ens diu que podem anar-nos-en, que ara vindrà la policia, i que si no hem vist res millor no perdre temps ningú. Sense rèplica, pugem als cotxes i ens n’anem a casa.

Evidentment, quan em gite no puc dormir. He vist morir un jove davant meu. Intente recordar la nit abans d’eixe moment, i em pareix tan llunyana. No puc plorar, tan sols pensar. Buscar una raó per la que hauria ocorregut. “Segur que anava begut i massa ràpid” és el primer que pense. El segon és en les vegades que jo he anat beguda o he pujat amb algú que havia begut.

Quan tanque els ulls, imagine la cara de mon pare. Sense poder evitar-ho, la veig estant jo en la situació d’aquest jove. Em fa mal pensar en el seu mal. Poc a poc van passant per la meua ment totes aquelles persones que m’importen i a les que importe. No concep com seria no tenir el que tinc, no fer el que faig, o no ser el que sóc.

Sols reconeixem el valor de viure quan vegem passar la mort prop nostre, sense tenir en compte realment els conceptes. El contrari de la mort, no és la vida, sinó el naixement. Jo crec que el contrari de la vida, la no-vida, és la xicoteta part de vida que li lleves a totes i cadascuna d’eixes persones que et rodegen, les que conten amb tu per a demà i per a sempre.

Torne a tancar els ulls, i aquesta vegada, no puc controlar les llàgrimes.

Ahír tenia cita al ginecòleg, encara no duc ni cinc mesos d’embaràs, i com que Josep no podia vindre, li ho vaig dir a Cesca. En principi anava a ser una revisió normal i corrent. Em donaria els resultats d’uns anàlisi que em vaig fer fa uns dies i prou. Això havia de ser, però no fou el que va ocòrrer.

Arribarem a la consulta a l’hora justa. Només entrar, l’infermera ens va guiar al despatx del doctor. Em va estranyar no haver d’esperar gens, però en eixe moment em vaig alegrar i tot. Vam entrar i En Antoni, el doctor, estava assegut davant l’ordinador de cara a la pantalla, però amb una expressió absent un tant inquietant.

Quan va alçar la mirada, ens va oferir seure, i es va llevar les ulleres poc a poc. Se’l veia preocupat, i això em preocupava a mi. Amb un fil de veu un poc angoixat començà a explicar-me els resultats dels anàlisi. Em va explicar que no se quina fetoproteina o algo així m’havia eixit en excés, i que això podia indicar no se quina altra malaltia per a la criatura. Que no era una cosa exacta, que s’havien de fer més proves, que no em preocupara, i bla, bla, bla…

Em va convidar a pujar a la camilla per a fer-me una ecografía, que pel que em va explicar, és una de les proves per a diagnosticar la malaltia abans comentada. Després de posar-me una mica d’aquell gel tan gelat, més gelat que mai, va apretar les tecles corresponents i em va posar l’aparell sobre el ventre.

No va passar gaire temps mirant, pareix que estava clar. Espina Bífida. Es veu que el tub neural no tanca bé al formar-se i clar, això no és gens bo. Em va explicar les lesions que podria patir el xiquet, i a partir de la cinquena frase ja no podia assimilar la informació. Em vaig tocar el ventre i les llàgrimes començaren a eixir.

No sabia exactament que pensar. El doctor em va dir que encara estava a temps de tirar-me arrere amb eixe embaràs. Que era jove i ho podia intentar més avant. Però jo no podia pensar, no aconseguia aclarir les idees. Ni tan sols sabia si tenia idees. Em va recomanar una psicòloga i em va dir que pensarà bé en el que m’havia dit.

Josep s’ho ha pres millor que jo. Ell ha agafat el rol de tirar del carro. Està disposat a fer el que faça falta, fins i tot donar-me suport si decidisc no tindre’l. La veritat és que m’ha aguantat vora una hora plorant, i sé que ell també està disgustat, però ha evitat mostrar-ho davant meu.

No deixe de pensar en el que ha dit En Antoni, i la veritat té raó. A penes tenim 30 anys, ens queda molt de temps per davant. I sé que no faria mal si tirara arrere, sempre he defensat l’avort coherent, però em sent egoista. I em sent així perquè no vull tindre’l, no vull. No vull passar-me la vida depenent d’un xiquet malalt havent-ho pogut evitar, i eixos pensaments em fan sentir malament.

No dubte que el voldria, que l’estimaria fóra com fóra. Però no vull ser responsable del canvi de vida que ens esperaria. Ni vull ni puc. Realment ho tinc quasi clar, però el dubte és necessari.

Sentint-ho des del fons de la meua ànima, està decidit. Demà cridaré al doctor i acabarem amb aquest malson.

Jaumet, ho sent molt carinyet.

Estic nerviosa, i no és per escriure esta carta. El meu estat és perquè esta nit, per fi, torna a ser lluna plena. La mare em deixarà eixir a passejar. La resta de nits no vol, però com hui hi ha claror, fa una excepció. La vaig convèncer dient-li que així podia veure bé als animals i a les persones, però amb una condició: no apropar-me massa per a que no se n’adonen que estic ahí. Jo sempre li pegue cabotada, però després faig el possible per a que algú d’ells, de vosaltres al cap i a la fí, em faça cas.

Es preguntareu qui sóc. Em diuen Laia, i visc en el meu poble, però no sóc un ser viu segons la vostra ciència. Vaig morir amb un any escàs, per tant, no recorde gens la vida entre vosaltres. Els meus pares també van morir, doncs va ser un accident de cotxe. Ells moltes vegades estan tristos, però jo no entenc perquè, la vida ací es meravellosa.

Molt pocs de vosaltres sabeu que estem ací, i menys encara els que ens veieu, però no cap sap com vivim. Vivim en cases, com vosaltres, encara que les anomeneu amb un to un tant discriminatori: abandonades? que estan en ruïna? no sé, no recorde bé la paraula. La nostra vida és semblant a la vostra: la gent va a treballar, els xiquets anem a escola, i els iaios passegen pel poble. Som l’altra part del poble, que dic jo.

El problema és que ens tenim que adaptar a vosaltres. No podem obrir bars, ni muntar oficines, ni ser amos d’un bancal, però si podem treballar en els vostres. Treballem per a nosaltres. Quan s’obri un bar, alguns dels nostres estan de cambrers per a servir-nos, llaurem els bancals sense amo, i no necessitem oficines perquè no tenim paperam que aclarir.

Jo vaig a l’escola, estic en cinquè de primària. La mestra és Na Pepa, una dona major que ja era mestra on vosaltres. Sempre em diu que trac molt bones notes. La veritat és que m’agrada estudiar, però no ho dic molt fort perquè pareix que no li agrada a quasi ningú. Vaig al col·legi Pare Melcior, el de dalt. Voleu que vos conte un secret? De vegades, quan els meus companys vius es passen paperets jo els llegeixo, i em quede amb les ganes d’escriure’n algun. Els majors no volen que “contactem”, com diuen ells, amb vosaltres. S’enfaden molt, però jo crec que és impossible fer com si no estiguéreu. És com viure en una pel·lícula però fer sols que la veus. El que dic jo, impossible.

Una diferència amb vosaltres, i que s’agraeix, és que, al no tindre res nostre, com diu el papà, “bens materials”, no ens barallem. Tenim de tot, ho agafem de vosaltres. Però no patiu, ho tornem amb bones condicions o ho re-omplim. Com creieu que desapareixien els coberts i els gots? I com creieu que al cap d’un temps vos en sobren?

Sempre ho tenim que fer sense que se n’adoneu, encara que ho vec una tonteria, ja que inclús veient-ho la majoria de vosaltres no s’ho creurieu. Eixa és una de les raons per les que m’agrada sortir les nits de lluna plena, vos explique: Eixa nit, la llum de la lluna trenca la barrera entre els vius i els morts. Trencar no és la paraula, més bé, la llum ho deixa veure tot, per tant, eixes nits, com la d’avui, vosaltres ens podeu veure, si mireu clar.

Però, sincerament, no li feu massa cas a l’assumpte. Li doneu una barbaritat de sentits a la lluna plena: nit de bruixes, nit d’amor, d’energia, d’encanteris, tot menys nosaltres, els altres. Una vegada més, sols mireu el vostre melic, sense fer cas a tot allò que vos envolta. Arriba el dia de Tot sants, i ploreu per nosaltres, i la resta de l’any, ni se’n recordeu de que estem ací. Egocéntrics.

De vegades els meus pares m’acompanyen, però jo preferisc anar tota sola, així puc escudrinyar més. No em fa por passejar a soles, doncs no hi ha res que em puga fer mal, ja estic morta. No és com eixe joc de pilota al que juguen els nens de la meua edat (ferit-malalt-mort-ossos-músculs-cendra….), ja que una vegada mort, ja no pots empitjorar.

Tornant a esta nit, que l’escriure em fa perdre el llegir, he decidit que aniré a pegar una volta pel casc antic del poble. Començaré per la Plaça del portal i aniré per dalt. Agafe el carrer que puja i a les poques cases ja sent l’olor de xumeneia. L’hivern també té bons aromes. A les escaletes de Ca Xoxim hi ha una parelleta d’adolescents festejant. Es besen a la boca i tot. Quan ho fan jo m’amague, em fa un poc d’angúnia. Ells a mi no em veuen, estan d’esquena. Els sent remorejar paraules boniques una i altra vegada, com en les pel·lícules. Pareixeu animalets d’amo.

Arribe al final del carrer i baixe la costereta per a arribar a la Plaça de Baix. Gesmiler. M’encanta. Crusa la plaça un gat, que en veure’m camina cap a mi mirant-me fíxament. L’acarície i ronca. Com són els gats. Jo vull tindre’n un però ma mare diu que no, sempre diu que no a tot.

Allí en la plaça m’assec a un banc. Si no hi ha ningú, de vegades, rasque amb un bastó el seient per tal de signar. Queda tan bonic el meu nom en la fusta. Es com si, per fer això, ja existira per a vosaltres.

Tornant cap a casa, en un carrer d’escales, em cruse amb un xicona que duu un mòbil en mans i a penes em veu. Acte seguit, passa el que més m’agrada. La xica alça el cap pensativa i para, ha notat algo. Es gira, mira, torna a girar-se i fa que no amb el cap, torna a mirar per si de cas, aguanta una estona, i finalment, s’ajusta bé l’abric (no sé perquè feu això) i segueix el seu cami.

No desapareixem, si és el que estaveu preguntant-se, no podem. Tampoc volem, per si ho creieu. Però com no fem soroll al caminar, ens amaguem. Jo encara sóc menuda i cap en quasevol porta mig amagada, i com mai les mireu, es centreu en el carrer, doncs no em veieu. A pesar de saber que no les mirareu, eixos segons per a mi són intensos.  És una sensació com de por dolça. Sabeu del que parle no? Eixa pujada d’adrenalina tan buscada. M’agrada.

Hi ha nits que no em cruse amb ningú, però una vegada vaig parlar amb una dona major i tot, molt tossuda per cert. Em va agafar de la mà i insistida em portar-me a casa. Que no era normal que una xiqueta de la meua edat anara per ahí a eixes hores, deia. Em sabia mal explicar-li el meu cas, per la seua reacció clar, així que vaig optar per esmunyir-me de la seua mà i començar a córrer. Quan vaig arribar a casa, pareixia que l’ànima anara a eixir-me per la boca (esta expressió em fa gràcia).

En fi, ha sigut un plaer conéixer-vos. Tal vegada vos escriga un altre dia, qui sap. Ara me’n vaig que si es fa molt tard la gent es gita i ja no em trobe amb ningú interessant. I recordeu, si vos desapareix una espremedora, un jersei, o algun llibre, no es torneu bojos, ho tenim nosaltres.

Besets i fins prompte.

Laia

Les xicones s’alcen i es preparen per a anar-se’n a l’escola. Una vegada llestes agafen camí cap al poble a bon ritme, ja que encara els queden un parell de kilòmetres per arribar. Una vegada perdudes per l’horitzó, no ho puc evitar i trenque a plorar com si fóra un xiquet: Ai Teresa, la meua Teresa…

Em vist, de negre, per a començar la feina diària. Recórrec els bancals afectats per les últimes pluges. Hauré de parlar amb el tio Xoxim, el que fa marges, doncs tinc un parell de solsides i necessite ajuda. Passe per davant de l’últim empelt que vaig fer de ciruelo, i la veritat és que està preciós. En el mateix arbre, m’assec i trac el recapte per a dinar.

Ací, enmig de l’horta, tan acostumat a este paisatge, rodejat d’arbres i d’olors, tanque els ulls i recorde. La recorde a ella, acabats de casar, cantant mentre recollia unes quantes bajoques per a fer el dinar. Que bonica era. La melena morena, llarga i frondosa, els ulls obscurs i profunds, els cos amb les corves perfectes. L’herència pura d’els avantpassats moriscs.

En acabar el dur, però sobretot llarg, dia de feina, torne cap a la llar. Les xiquetes ja estan ací. Encenc la xemeneia per a anar escalfant casa. Amparo, la menuda, de tans sols 6 anys, duu un blau al costat de l’ull. Les monges li han tornat a pegar per parlar en valencià. L’agafe i l’abrace per a alleugerir-li el dolor, encara que siga el del cor. “No passa res” li repetisc una i altra vegada fins que es calma. Com és d’esperar, em pregunta si ho ha fet mal, i jo, mirant eixos ulls plorosos, viva imatge de sa mare, no puc fer altra cosa que tornar a abraçar-la ben fort, encara que ara a qui li fa mal el cor és a mi.

La tia Paquita, la veïna de baix, s’asoma un poc abans d’hora de sopar. Hui ens porta un poc de mullaor torrat i mentre vaig a buscar uns quants ous per donar-li, ella i Pepa, la meua major, paren taula i aseen un poc casa. Després d’acomiadar-la donant-li les gràcies, agafa el camí de tornada sense poder amagar la llagrimeta. És molt bona dona la tia Paquita, i s’estimava molt a la Teresa. Me’n isc fóra.

Quan acabem de sopar, les xiquetes arrepleguen tot i em porten una copeta. Ho fan sense que els ho demane. Pobretes. De vegades no em vec amb forces de fer açò sol. De tant en tant, per a desemboirar-me intenten ensenyar-me a escriure. Fan bromes sobre la meua lletra, i entre rialles pareix que oblide la realitat.

A l’hora d’anar al llit quasi sempre em costa dur a Amparo en braços, ja que sol quedar-se dormida damunt de mi. Una vegada al llit, em quede mirant-les mentre dormen. Acabe tombant una estona al seu costat. Les sent respirar, inclús de vegades sent els bategs del cor. Note com el meu cor també batega.

Pense en sa mare i se’m trenca el cor de saber que mai més la veurem, que mai més l’abraçarem. I ara que faig jo, que faig amb tot l’amor que tenia?. Just en eixe moment, la meua filla es gira cap a mi. Mentre em posa el braç damunt del pit, em diu, mig adormida: “la mama diu que estigues bé, que ella està ací”.

Abans que em senten, me’n vaig a la meua habitació, i alli, torne a ser dèbil. Plore en silenci, amb el cor encollit, però, poc a poc com totes les nits, vaig entrant en un món, somniat, irreal, on Teresa si que està. Durant unes hores, totes les nits, la puc tornar a tenir, la puc tornar a estimar.

Sempre em dorm plorant, però pels matins quan m’alce, em sent feliç.