El sol portava fora una bona estona, però ni Dolors ni Damià, el seu marit, tenien intenció de canviar de pensar. A penes havien creuat unes paraules des que s’havien alçat. No estaven barallats, més bé endinsats en els seus propis pensaments; tot i això, sense parlar-ne, la cavil·lació resultava semblant.
Feia temps que la vida havia deixat de ser tan còmoda com deuria per a un matrimoni pensionista que viu en una barraca en el camp. Desdejunaven el mateix cafè amb llet i galetes que preparaven cada matí, encara que avui tampoc hi havia premsa. Com que Damià no podia anar al poble pel periòdic, els el portava el xicon del supermercat, alhora que els duia tot l’encàrrec. No corrien bons temps per a deixar la casa desprotegida.
A mig matí, Tro, el gos que tenia la parella, es posà a lladrar com un boig.
– Ai Damià, que ja estan ací –cridà Dolors entre plors.
– Tranquil·litzat per favor, no passa res –li contestà el marit per calmar-la.
El matrimoni va eixir a la porta de la casa. A pesar dels anys que feia que vivien allí, mai havien contemplat la seua era tan plena. A primer pla estaven les autoritats, com en tots els llocs, encara que en este cas foren les d’ordre i seguretat. Diversos cotxes, tant de guàrdies civils com de policia nacional, ocupaven la primera línia de batalla. Un dels policies, jovenet, inicià el camí cap a la porta on restava el matrimoni immòbil. Dolors estava aterrida, i havia buscat la mà del seu marit. Damià li l’agafava amb força, intentant que no es notara que ell també tremolava.
– Buenos días –saludà el jove oficial.
– Seran per a vostè –contestà l’home, mirant-lo als ulls
El jove retirà la mirada mentre desdoblava un full que duia un segell oficial. El mateix segell que duia la carta que inicià el seu malson uns anys arrere.
Aquella primera carta arribà quan encara eren bon temps per a tots, sobretot per a la construcció. Eixe dia Dolors va recollir el correu, i es va estranyar en veure una carta del govern autonòmic. No hi havia eleccions prop, ni donacions de sang, ni res pel que degueren ser avisats, per això estava tan intrigada. La va obrir, i encara que estava en castellà (que era l’única llengua en què sabia llegir l’anciana, i gràcies) no entenia massa bé que deia, així que va esperar al marit. Quan este va arribar a casa, va intentar llegir-la, i tampoc va poder, però fos el que fos, no li feia bona pinta, així que, agafaren el camí cap a la barraca del Tio Toni.
El fill del veí, Tonet, estudiava dret a la ciutat, i com que vivia amb els pares allí a l’horta, els podria ajudar. La sorpresa del nostre matrimoni fou que, en entrar, van veure a tota la família reunida en la cuina, amb una carta similar damunt de la taula. Maria, la dona d’En Toni plorava desconsolada, i este cridava i cridava que quelcom no podia ser. Damià explicà que havia rebut una carta que no entenia, i li la va arrimar al xicon. Este, va donar una ullada i li la va tornar, ni tan sols la va llegir del tot. Li digué al matrimoni amic que s’assegueren i els explicaria.
Resulta que les barraques on vivien, igual que la de molts altres veïns com anaren sabent amb els dies, estaven en una zona que calia “reorganitzar”. Venien grans esdeveniments a la ciutat, i els poblats dels voltants pareix que sobraven. En definitiva, la carta els explicava que aviat anirien a tombar-los les cases, i que l’excel·lentíssim govern del qual depenia els faria el favor d’allotjar-los en cases de protecció oficial. Després de queixar-se unes quantes vegades, amb l’ajuda de distintes organitzacions, arribà el temut dia, i allí tenien al policia per confirmar-ho.
Darrere dels vehicles oficials, hi havia una monstruosa grua, la funció de la qual era destrossar les llars on s’havien criat desenes de famílies. De darrere d’esta, anaren eixint veïnat, amistats, i jovent que els havien estat ajudant, carregats amb pancartes i cadenes. El veïnat i el jovent no van dubtar en córrer cap a l’entrada de la casa i encadenar-se a les portes. Damià demanà a la dona que anara amb els veïns i feu el mateix que la resta, unir-se a sa casa.
Un altre oficial, que pareixia més important que el primer, s’acostà i demanà, amb un to prou agressiu, que arreplegaren les coses de valor i s’apartaren, que estaven fent l’imbècil.
Ma casa, si la tombeu, ho feu amb mi dins, lladres. Que em destrosseu la vida, covards. Amb el vostre uniforme, en lloc de defendre’ns a nosaltres, que és el que deuríeu, treballeu per ells, sense pensar. Hauríeu de protegir-nos, no atacar-nos. Els imbècils sou vosaltres, em sents? Que no teniu cor ni principis. Desgraciats. Açò no ho farem fàcil, saps? Tota la vida, la teua, m’escoltes? Tota la teua vida, recordaràs la meua cara. Encara que després diguen que sols eren quatre rebels, que és l’únic que diuen, tu sabràs que no. Recordaràs la cara d’un uelo com jo, cabrejat, furiós. Així no pugues dormir bé ni una de les teues nits. Lladre!!!! Tu i tots. Em sentiu? No sou més que lladres!!!!!
Del sud…
Fa uns anys vam anar a veure a Lluís Llach a Dénia. Coneixia algunes cançons seues perquè en casa, mon pare i ma mare, sempre havien escoltat els seus discs, i s’estimaven algunes cançons molt, però jo mai li havia prestat atenció. Feia un temps havia anat a Benissa, però jo tenia altres coses millors a fer, tot i que ara mateix no recorde quines eren.
L’espectacle previst en la capital de la Marina Alta, comptava amb la col·laboració del Cor de la Universitat de València i amb la de la Banda de música local. Jo en principi anava per veure estes col·laboracions, ja que coneixia a gent d’ambdós grups i, aprofitant que tota la meua família anava, podria resultar una nit bonica.
Quan vam arribar estava quasi ple. Mon pare i ma mare van anar a buscar lloc a l’espai habilitat amb cadires. La majoria del públic assegut era de la seua generació, i fins i tot l’anterior. Al voltant, de peu, restàvem tots el jovent, naturalment, filles i netes de les generacions abans esmentades.
Aquella imatge em va fer reflexionar. És clar que notava allò que notem totes les persones valencianes. Eixa sensació que ens fa sentir diferents, però que jo, com moltes altres, intentava mantenir quieta. Però la meua flama, durant aquella nit, va sorgir amb més força que mai.
El meu germà i jo vam estar junts durant tota l’actuació. Jo tenia un poc de mal d’esquena, i Xavi deixava que em recolzara en ell. Va arribar un moment durant l’actuació que van interpretar “País petit”. Jo no recordava haver sentit aquella cançó, a penes coneixia les més significatives. Xavi, amb els primers acords de piano, va apropar el seu cap al meu i em va dir a cau d’orella mentre m’abraçava: Escolta bé esta cançó.
Pel meu cap passaren imatges, comentaris, records, pensaments. Tota la infància, els i les mestres de la Safor, la banda del poble, les trobades d’escola. Com si em llegira el pensament, Xavi es va tornar a apropar i em va dir: Veus? Açò és el país. Tot pareixia cobrar sentit, i era veritat, el país del qual havia sentit parlar, i que no volia veure, el tenia just davant dels nassos. La gent del poble, la de tota la vida, la de sempre, érem allí. Aquell dia, em vaig sentir nacionalista, i per primera vegada, orgullosa de ser-ho.
Sentir-me nacionalista valenciana sol comportar una doble sensació: Per un costat el “Tenim a penes el que tenim, i prou”. Gràcies que encara parlem valencià. Però, per altra banda, “Tot està per fer, i tot és possible”.
Tal volta no tenim els mitjans, i tal volta mai els tindrem. Tal volta mai passem de ser “el levante español” per a la resta de l’estat, però tal volta mai hem acceptat ser-ho. Tal volta mai tindrem la bandera, ni la terra, ni el nom que volem. Però el país, per molt que ens ho neguen, per molt que ens vulguen fer callar, i per molt que vulguen amagar, ja el tindrem, perquè el país sempre serem nosaltres.