Feia temps que la vida havia deixat de ser tan còmoda com deuria per a un matrimoni pensionista que viu en una barraca en el camp. Desdejunaven el mateix cafè amb llet i galetes que preparaven cada matí, encara que avui tampoc hi havia premsa. Com que Damià no podia anar al poble a pel periòdic, els el portava el xicon del supermercat, alhora que els duia tot l’encàrrec. No corrien bons temps per a deixar la casa desprotegida.

A mig matí, Tro, el gos que tenia la parella, es posà a lladrar com un boig.

-          Ai  Damià, que ja estan ací –cridà Dolors entre plors.

-          Tranquil·litzat per favor, no passa res –li contestà el marit per  calmar-la.

El matrimoni va eixir a la porta de la casa. A pesar dels anys que feia que vivien allí, mai havien contemplat la seua era tan plena. A primer pla estaven les autoritats, com en tots els llocs, encara que en aquest cas foren les d’ordre i seguretat. Diversos cotxes patrulla, tant de guàrdies civils com de policia nacional, ocupaven la primera línia de batalla. Un dels policies, jovenet, inicià el camí cap a la porta on restava el matrimoni immòbil. Dolors estava aterrada, i havia buscat la mà del seu marit. Damià li la agafava amb força, intentant que no es notara que ell també tremolava.

-          Buenos dias –saludà el jove oficial.

-          Seran per a vostè –contestà l’home, mirant-lo als ulls

El jove retirà la mirada mentre desdoblava un full que duia un segell oficial. El mateix segell que duia la carta que inicià el seu malson uns anys arrere.

Aquella primera carta arribà quan encara eren bon temps per a tots, sobretot per a la construcció. Eixe dia Dolors va recollir el correu, i es va estranyar al veure una carta del govern autonòmic. No hi havia eleccions prop, ni donacions de sang, ni res pel que degueren ser avisats, per això estava tan intrigada. La va obrir, i encara que estava en castellà (que era l’única llengua en que sabia llegir l’anciana, i gràcies) no entenia gaire bé que deia, així que va esperar al marit. Quan aquest va arribar a casa, va intentar llegir-la, i tampoc pogué, però fos el que fos, no li feia bona pinta, així que, agafaren el camí cap a la barraca del tio Toni.

El fill del veí, Tonet, estudiava dret a la ciutat, i com que vivia amb els pares allí a l’hort, els podria ajudar. La sorpresa del nostre matrimoni fou que, a l’entrar, van veure a tota la família reunida en la cuina, amb una carta similar damunt de la taula. Maria, la dona d’En Toni plorava desconsolada, i aquest cridava i cridava que quelcom no podia ser. Damià explicà que havia rebut una carta que no entenia, i li la va arrimar al xicon. Aquest, va fer una ullada i li la va tornar, ni tan sols la va llegir del tot. Li digué al matrimoni amic que s’assegueren i els explicaria.

Resulta que les barraques on vivien, a l’igual que la de molts altres veïns, com anaren sabent amb els dies, estaven en una zona que calia “reorganitzar”. Venien grans esdeveniments a la ciutat, i els poblats dels voltants pareix que sobraven. En definitiva, la carta els explicava que aviat anirien a tombar-los les cases, i que l’excel·lentíssim govern del que depenia els faria el favor d’allotjar-los en cases de protecció oficial. Després de queixar-se varies vegades, amb l’ajuda de distintes organitzacions, arribà el temut dia, i allí tenien al policia per confirmar-ho.

Darrere dels vehicles oficials, hi havia una monstruosa grua, la funció de la qual era destrossar les llars on s’havien criat desenes de famílies. De darrere d’aquesta, anaren eixint veïns, amics, i joves que els havien ajudat, tots carregats amb pancartes i cadenes. Els homes i el jovent no dubtaren en córrer cap a l’entrada de la casa i encadenar-se a les portes. Damià demanà a la dona que anara amb els veïns i feu el mateix que la resta, unir-se a sa casa.

Un altre oficial, que pareixia més important que el primer, s’acostà i demanà, amb un to prou agressiu, que arreplegaren les coses de valor i s’apartaren, que estaven fent l’imbècil.

Ma casa, si la tombeu, ho feu amb mi dins, lladres. Que em destrosseu la vida, covards. Amb el vostre uniforme, en lloc de defendre’ns a nosaltres, que és el que deurieu, treballeu per ells, sense pensar. Deurieu protegir-nos, no atacar-nos. Els imbècils sou vosaltres, em sents? Que no teniu cor ni principis. Desgraciats. Açò no ho farem fàcil, saps? Tota la vida, la teua, m’escoltes? Tota la teua vida, recordaràs la meua cara. Encara que després diguen que sols eren 4 xicons rebels, que és l’únic que diuen, tu sabràs que no. Recordaràs la cara d’un uelo com jo, cabrejat, furiós. Aixina no pugues dormir bé ni una de les teues nits. Lladre!!!! Tu i tots. Em sentiu? No sou més que lladres!!!!!

L’espectacle previst en la capital de la Marina Alta, comptava amb la col·laboració del Cor de la Universitat de València i amb la de la Banda de musica local. Jo en principi anava per veure estes col·laboracions, ja que coneixia a gent d’ambdós grups i, aprofitant que tota la meua família anava, podria resultar una nit bonica.

Quan vam arribar, estava quasi ple. Els meus pares van anar a buscar lloc a l’espai habilitat amb cadires. La majoria del públic assegut era de la generació dels meus pares, i fins i tot l’anterior. Al voltant, de peu, restavem tots els joves, com no, fills i nets de les generacions abans esmentades.

Aquella imatge, em va fer reflexionar. És clar que notava allò que notem tots els valencians. Eixa sensació que ens fa sentir diferents, però que jo, com molts altres valencians, intentava mantenir quieta. Però la meua flama, durant aquella nit, va ressorgir amb més força que mai.

El meu germà i jo vam estar junts durant tota l’actuació. Jo tenia un poc de mal d’esquena, i Xavi em deixava recolzar-me en ell. Va arribar un moment durant l’actuació en que van interpretar “País petit”. Jo no recordava haver sentit aquella cançó, a penes coneixia les més significatives. Xavi, junt als primers acords de piano, em va dir a cau d’orella mentre m’abraçava: Escolta bé esta cançó.

Pel meu cap passaren imatges, comentaris, records, pensaments. Tota la infància, els mestres de la safor, la banda del poble, les trobades d’escola. Tot agafava relació. Era veritat. El país del que havia sentit parlar, i que no volia veure, el tenia just davant dels nassos. La gent del poble, els de tota la vida, els de sempre. Érem allí, els de sempre. Aquell dia, em vaig sentir nacionalista, i per primera vegada, orgullosa de ser-ho.

El sentir-te nacinalista valencià sol comportar una doble sensació: Per un costat el “Tenim a penes el que tenim, i prou”. Gràcies que encara parlem valencià. Però, per altra banda, “Tot està per fer, i tot és possible”.

Tal volta no tenim els mitjans, i tal volta mai els tindrem. Tal volta mai passem de ser “el levante español”, i tal volta mai ho hem sigut. Tal volta mai tindrem bandera, ni terra, ni nom. Però el país, per molt que ho neguen, per molt que facen callar, i per molt que vulguen amagar, ja el tindrem, perquè el país sempre serem nosaltres.