L’espectacle previst en la capital de la Marina Alta, comptava amb la col·laboració del Cor de la Universitat de València i amb la de la Banda de musica local. Jo en principi anava per veure estes col·laboracions, ja que coneixia a gent d’ambdós grups i, aprofitant que tota la meua família anava, podria resultar una nit bonica.

Quan vam arribar, estava quasi ple. Els meus pares van anar a buscar lloc a l’espai habilitat amb cadires. La majoria del públic assegut era de la generació dels meus pares, i fins i tot l’anterior. Al voltant, de peu, restavem tots els joves, com no, fills i nets de les generacions abans esmentades.

Aquella imatge, em va fer reflexionar. És clar que notava allò que notem tots els valencians. Eixa sensació que ens fa sentir diferents, però que jo, com molts altres valencians, intentava mantenir quieta. Però la meua flama, durant aquella nit, va ressorgir amb més força que mai.

El meu germà i jo vam estar junts durant tota l’actuació. Jo tenia un poc de mal d’esquena, i Xavi em deixava recolzar-me en ell. Va arribar un moment durant l’actuació en que van interpretar “País petit”. Jo no recordava haver sentit aquella cançó, a penes coneixia les més significatives. Xavi, junt als primers acords de piano, em va dir a cau d’orella mentre m’abraçava: Escolta bé esta cançó.

Pel meu cap passaren imatges, comentaris, records, pensaments. Tota la infància, els mestres de la safor, la banda del poble, les trobades d’escola. Tot agafava relació. Era veritat. El país del que havia sentit parlar, i que no volia veure, el tenia just davant dels nassos. La gent del poble, els de tota la vida, els de sempre. Érem allí, els de sempre. Aquell dia, em vaig sentir nacionalista, i per primera vegada, orgullosa de ser-ho.

El sentir-te nacinalista valencià sol comportar una doble sensació: Per un costat el “Tenim a penes el que tenim, i prou”. Gràcies que encara parlem valencià. Però, per altra banda, “Tot està per fer, i tot és possible”.

Tal volta no tenim els mitjans, i tal volta mai els tindrem. Tal volta mai passem de ser “el levante español”, i tal volta mai ho hem sigut. Tal volta mai tindrem bandera, ni terra, ni nom. Però el país, per molt que ho neguen, per molt que facen callar, i per molt que vulguen amagar, ja el tindrem, perquè el país sempre serem nosaltres.

Una de les primeres vegades que vaig escoltar, i sentir, la situació del nostre poble, del nostre país, com si foren bofetades de dura i crua veritat, però amb un raig de llum per al futur, va ser amb el magnífic poema de Miquel Martí i Pol “Ara mateix”. En ell, l’autor contava amb enyor i tristesa el passat, però sense baixar el cap, al contrari, alçant-lo junt amb la veu, per cridar ben fort “qui som, i que tothom ho escolte”. Ara mateix…

L’últim autor que m’ha fet sentir calfreds amb les seues paraules ha sigut Pau Alabajos amb el seu “Comptat i debatut”, del nou disc “Teoria del Caos”.

Malaurat país de botiguers que trau la llengua a subhasta sense escrúpols, amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta / país de paisatge hipotecat, venut a la divina providència: som hereus irresponsables i curts de mires / país que fuig de la lectura, no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional (i nacional) que necessita / país que aspira a sucursal, sanament regionalista, educadament dócil, infinitament alienat / país de treballadors precaris que accepten qualsevol cosa, que assumeixen el rol indigne d’engranatge, que demanen permís per a anar al lavabo i no senten vergonya / país de complexos i tergiversacions, capital de la censura i la manipulaciò mediàtica / país de l’enveja i l’auto-odi, que nega i neutralitza però no basteix, que protesta flèbilment des de la barrera / país amnèsic, desmemoriat, que amaga la història en les profunditats de l’armari / país de la vacuïtat, de l’ortodòxia i el discrus unívoc: retre homenatge als prejudicis com a dogma de fe / país de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular, governants que son titelles dels empresaris, amos i senyors de la pompa i l’ostentació / país anònim, sense símbols, a la deriva del temps i de l’espai / país de putes, lladres i capellans, especuladors i proxenetes, taxistes furibunds i altres bestioles de Déu

Després d’açò, cadascú que s’escudelle el que vulga.

Bona nit…