Però ara ja sóc gran. Bé, encara tinc tretze anys, però sóc molt madura. Com diu la mare, “ja puc ser responsable dels meus actes”. No crec que faça res roïn per voler contactar amb vosaltres no? Una de les primeres coses que recorde d’aquesta, com diríeu vosaltres, no-vida, i que sempre m’ha fet cavil·lar, va ocórrer el dia del meu soterrament. Una veïna, Dolors, mentre em mirava dins el taüt, digué que la meua mort era una llàstima, “era tan joveneta, que se n’ha anat a l’altre món sense a penes conèixer aquest”. Obviant la sorpresa que vaig tenir en escoltar allò de l’altre món, o almenys que ella fóra conscient de la seua existència, el que més em va inquietar va ser el no poder viure el que vosaltres. El no recordar estar viva, i per tant, no poder comparar-ho amb estar morta, sempre m’ha causat un tant de curiositat. És com viure a vora mar, i no poder banyar-se.

Avui he pensat que, com que ja fa bo, puc baixar a la plaça després de sopar. La lluna està plena, i com ja sabeu, aquesta nit es veu tot, tot el que es vol veure clar.

La carretera està buida, però no m’arriscaré i aniré per dins del poble, que para més obscur. Creue el carrer Sant Sebastià tranquil·la, a pas lent per assaborir l’olor de banyat. Ha pegat una ruixada este matí, però res important. La quantitat suficient per a netejar l’ambient i deixar una sensació de puresa en l’aire. Quan passe per davant d’algunes cases es sent el televisor mesclat amb la conversa que mantenen els seus habitants. Em pare a escoltar. Els sent riure mentre es conten les batalletes de la jornada. Després d’una estona continue amb el meu itinerari. Tampoc vull tornar a casa molt tard.

Ja en el carrer Sant Nicolau escolte uns veïns que s’apropen. Baixen pel carrer ample, i avancen àgilment. Em quede quieta, congelada (evitaré el tòpic que utilitzeu de “quedar-se morta” ja que no puc, ho sóc). Estic massa nerviosa per veure’ls cara a cara, de segur que s’adonen que ocorre quelcom estrany. No m’atrevisc, així que trenque per les escaletes del forn i m’amague en un portal. Les passes cada cop són més fortes. I si giren per aquesta travessa i em veuen? La conversa que mantenen es fa totalment comprensible. Son dos homes, majors. Parlen fort, fins i tot sembla que criden. Estic asustada. Que passen prompte, que passen.

I passen. Buf, m’agrada la idea de parlar amb vosaltres, però de vegades em fa un poc de por i em faig arrere. Espere uns minuts allí, amagada, per assegurar-me que s’allunyen. Crec que ja no hi ha risc, però aniré pel carrer Sant Domènech, pareix més solitari.

Als pocs metres, en una casa de manises marrons, un gat m’observa des del balcó. És negre. En moments com aquest em sent especial. La lluna, el gat, la mort, i sóc feliç. És com si l’altre món, el vostre, m’obrís les portes i em donés la benvinguda. Camine embadalida gaudint de la sensació. I és per culpa d’aquest encant que, quan arribe a la travessa del Mestre Pepe la Maca, em trobe una parella d’adolescents. Ell la cobreix amb un braç mentre amb la mà de l’altre li acaricia la mà. Els dos miren les mans tocant-se, i no parlen. No necessite escoltar-los per saber el que senten. Els dos dibuixen un somriure que els delata. Recule uns metres i em recolze en la paret. Em mire en el vidre de la finestra més propera. Com poden somriure així? Intente reproduir aquella cara una i altra vegada, i a dures penes aconseguisc mostrar les dents en un context facial totalment postís.

Tal volta, comence a entendre la diferència que ens separa, el mur que ens divideix, la barrera entre la vida i la mort. Un no existeix perquè el seu cor batega, ni perquè pot respirar. El que fa real la existència de cadascú és aconseguir que, als altres, de tant en tant, el cor els palpite per tu.

Vesteix uns pantalons de panna obscurs, com quasi totes les prendes de roba que habiten els seus calaixos. La seua pell, fina però esgotada, revela una edat avançada, una història per vida. La seua mirada, familiar i relaxada, observa les ones. De tant en tant somriu lleugerament, un somrís íntim, com si anara dirigit a algú molt especial.

Ignasi meu, mira que bonica està la nostra mar. La corrent ha portat moltes algues, com era d’esperar. Les tonalitats del verd, il·luminades pels escassos raigs de sol que permeten els núvols, dibuixen una escena espectacular. Per molt que ho intenten, esta mar nostra és i serà sempre salvatge. Te’n recordes quan jugàvem ací de menuts? Solíem venir de marà les dos famílies juntes. Ens agradava rebolcar-nos per damunt de les algues, i guanyava el que aconseguia que se li n’apegaren més. Sempre guanyaves tu, unes vegades mereixent-ho i altres no, ja que jo, per a que no t’enfadares, no me les contava totes. Ja llavors érem un equip, tu a primera fila i jo cobrint la rereguarda.

De vegades, trobàvem trossos de fusta dels vaixells que, ja fóra pel mal temps, o per la mala fortuna, encallaven i naufragaven per les costes properes. La corrent, lliure i rebel, els duia a trossos a la nostra mar, tal volta per açò anomenada la Fustera. Solíem fantasiejar amb els tresors que de segur romanien baix les aigües benisseres, i per a tal fi ens convertíem en autèntics aventurers. Botàvem de roca en roca quasi sense mirar, coneixíem cada part d’estes pedres com la nostra pròpia mà.

Ignasi, que estrany és viure sense tu. Abans, les coses tenien sentit, almenys tu li’l donaves. Recordes aquell refugi en Bèrnia on festejàvem de jovenets? Ara a penes queden unes pedres. La gent les furta per a fer-se casetes. Açò és de bojos. Deixen caure, o destrossen directament, paratges i construccions que havien superat el pas del temps, i que eren tan nostres, que pareix mentira que siguen els mateixos del poble els que firmen. La majoria del veïnat ha faltat al llarg dels anys, i les cases s’han quedat buides. Ai Ignasi, que estrany és tot…

La suau brisa, que fins ara havia sigut quasi imperceptible, es fa notable, acariciant el rostre de Conxa. Ella, que ho interpreta com la resposta del seu estimat, inspira profundament  intentant amarar-se per complet d’aquesta impressió. Un parell de llàgrimes li rellisquen galta avall lentament. Mira de nou els montons d’algues, i somriu. Aquesta imatge de la mar selvàtica lluitant pel que li pertany la deixa embadalida per uns instants. Està emocionada, i torna a sentir-se viva, enèrgica, com la mar, la nostra mar.

Baixe els escalons de dos en dos. És la forma més pràctica quan has d’anar ràpid, ja que d’un en un arriba un punt que no pots avançar, i de tres en tres corres el risc de tenir un accident. Com quasi sempre que tinc pressa, entre en el comboi just abans de tancar-se les portes. Sospire fort i m’acomode un poc. Arribe a la meua parada. Pose els peus en l’andana, i quan em dispose a accelerar la ritme, sent una olor que em paralitza.

Un perfum quasi oblidat, que em fa sentir-me com en casa. Em venen a la memòria tots aquells estius al poble amb els avis, fins que moriren, fa ja més de deu anys. Tanque els ulls, i respire profundament. El temps pareix que s’atura, i ni tan sols note la multitud de gent que em rodeja. Sento com si una suau brisa m’acariciara dolçament. Un subtil caliu que s’apodera de la meua ànima, de tot el meu ser. Note com el cor se m’accelera i la meua ment, rebuscant en aquells xicotets amagatalls de papers de colors, on guardem els records d’abans de l’edat adulta, em fa viatjar en el temps.

Recorde el carrer del forn per festes, quan els veïns portaven les coques de mullador. Les històries viscudes en les cabanes, tot un mon creat dalt dels arbres junt als” tocaors”, els veïns de la caseta de dalt. El soroll de la síndria quan, ja un poc partida, algú l’agafava per acabar-la d’obrir amb les mans. La remor de les ones com a fons de tantes i tantes pel·lícules vora mar. Els berenars en l’estació del tren, que consistien en un xanglot de raïm i unes quantes ametles furtades dels bancals del costat. Solíem posar alguns grans del fruit per damunt de la via, i veure com quedaven d’esclafats rere la visita del tren. Les escapades en bicicleta a qualsevol indret desconegut, per tal d’investigar-lo i fer-lo escenari de les nostres aventures durant tota la vesprada. Els contes que inventava el iaio i que ens contava en l’era aquelles nits d’agost, esperant veure alguna llàgrima de Sant Llorenç. Aquell primer bes d’aquell primer amor, baix la pluja refrescant d’estiu.

L’aroma cobra vida per moments. S’intensifica. El puc sentir. Està prop. Òbric els ulls i mire ràpidament pel meu voltant. Busque amb impaciència quelcom que em recorde. Cares desconegudes m’assetgen i no reconec a ningú. Faig varies passades, i de sobte, el veig. Duu uns texans amples i una camiseta verda. El meu cor s’accelera. Va en direcció oposada a la que dec agafar jo. Assentisc amb el cap, com si intentara convèncer-me, i comence a córrer.

Intente seguir-lo però hi ha molta gent. El veig sortir al carrer, i intente fer-ho jo també. Els records cada vegada son més clars. Com si el temps no haguera passat, els sentiments afloren de nou. El cor em batega amb una força aterradora. Les escales, que se’m fan més llargues que de costum, són l’únic obstacle que em queda per vèncer. Estic nerviosa, i note com si els dits em cremaren. Puge els escalons amb ritme, com si m’anara la vida.

Per fi veig la sortida. Camine mirant a terra per no entropessar. Quan arribe dalt i alce la vista, la llum del sol m’enlluerna i m’obliga a baixar el cap per a acostumar-me. Torne a aixecar la mirada, buscant-lo entre la multitud. La ciutat pareix moure’s a una velocitat superior a la meua, i per molt que ho intente, no el veig.

Poc a poc, la gent es dispersa, i em quede sola plantada a la boca del metro. No deixe de mirar al meu voltant, i cada vegada el cap em pesa més. L’aire, encara impregnat d’aquell aroma, em refresca delicadament la pell alhora que m’aparta els cabells solts de davant de la cara. Una llàgrima, inconscient, antiga, em baixa tímidament per la galta. El caliu es converteix en escalfred. La il·lusió esdevé nostàlgia. Els sentiments tornen a ser records desats en xicotets amagatalls de papers de colors. I poc a poc, aquella realitat somniada escau vida recordada, anhel d’un amor del passat.

I tot plegat, sols han passat uns minuts…

L’espectacle previst en la capital de la Marina Alta, comptava amb la col·laboració del Cor de la Universitat de València i amb la de la Banda de musica local. Jo en principi anava per veure estes col·laboracions, ja que coneixia a gent d’ambdós grups i, aprofitant que tota la meua família anava, podria resultar una nit bonica.

Quan vam arribar, estava quasi ple. Els meus pares van anar a buscar lloc a l’espai habilitat amb cadires. La majoria del públic assegut era de la generació dels meus pares, i fins i tot l’anterior. Al voltant, de peu, restavem tots els joves, com no, fills i nets de les generacions abans esmentades.

Aquella imatge, em va fer reflexionar. És clar que notava allò que notem tots els valencians. Eixa sensació que ens fa sentir diferents, però que jo, com molts altres valencians, intentava mantenir quieta. Però la meua flama, durant aquella nit, va ressorgir amb més força que mai.

El meu germà i jo vam estar junts durant tota l’actuació. Jo tenia un poc de mal d’esquena, i Xavi em deixava recolzar-me en ell. Va arribar un moment durant l’actuació en que van interpretar “País petit”. Jo no recordava haver sentit aquella cançó, a penes coneixia les més significatives. Xavi, junt als primers acords de piano, em va dir a cau d’orella mentre m’abraçava: Escolta bé esta cançó.

Pel meu cap passaren imatges, comentaris, records, pensaments. Tota la infància, els mestres de la safor, la banda del poble, les trobades d’escola. Tot agafava relació. Era veritat. El país del que havia sentit parlar, i que no volia veure, el tenia just davant dels nassos. La gent del poble, els de tota la vida, els de sempre. Érem allí, els de sempre. Aquell dia, em vaig sentir nacionalista, i per primera vegada, orgullosa de ser-ho.

El sentir-te nacinalista valencià sol comportar una doble sensació: Per un costat el “Tenim a penes el que tenim, i prou”. Gràcies que encara parlem valencià. Però, per altra banda, “Tot està per fer, i tot és possible”.

Tal volta no tenim els mitjans, i tal volta mai els tindrem. Tal volta mai passem de ser “el levante español”, i tal volta mai ho hem sigut. Tal volta mai tindrem bandera, ni terra, ni nom. Però el país, per molt que ho neguen, per molt que facen callar, i per molt que vulguen amagar, ja el tindrem, perquè el país sempre serem nosaltres.

En la feina a penes ens creuàvem, ella estava en la piscina i jo en les cabines. Algun dia coincidíem a l’esmorzar, i vaig saber que era catalana perquè parlant en espanyol, utilitzava el “plegar” per a dir acabar de treballar. Però com que n’érem una quinzena, no es va donar el cas de xarrar una amb l’altra directament.

Per fi va arribar el primer dissabte, el primer de festa. Eixe dia no faltaria ningú, i acabariem de coneixer’ns. Quan vaig arribar, ja estaven quasi tots. Vaig fer les salutacions pertinens, i em vaig adonar del grau d’ “arreglo” de les xiques. M’aborronaba de pensar en les hores que haurien passat per a estar així. Estaven molt guapes, si, però…que era allò?

Una d’elles, ella en concret, duia unes malles d’un color elèctric que no sabria definir amb un dibuix com de pell de cocodril. Em vaig quedar gelada amb aquella imatge. Si haguera pogut parar el temps, ho haguera fet per a poder riure’m sense ofendre a ningú. No vull parèixer una intolerant, el que passa és que, quan veig eixes prendes de roba, no puc evitar imaginar-me amb elles, i de veres que jo resultaria molt ridícula amb aquelles malles.

Algunes xiques ja feien fotos. Durant tota la nit molts faríem fotos. Fotos de pocs, de molts, sols de xiques, sols de xics, sols espanyols, sols polonesos (cap sols dels polacos…). Ella i les seues amigues es feren un fum de fotos. De cara, perfil, dalt, baix, d’esquenes i girades, esquena contra esquena, angeles de Charlie… fins i tot donant-se indicacions (pon el hombro que estiliza). Tot açò, amb morrets i cara de guapa. Hi ha gent que a açò li diu “foto tuenti”. Nosaltres, amb el temps, acabàrem batejant-les com les Miami Sound Machine, per això nosaltres li diríem “foto Miami”. Aquella nit, amb un parell de truïtes, unes ensalades, i molta cervesa, vam convertir una nit extranya amb extranys en una nit recordada amb amics.

Passaren els dies, i no sé ben bé com, anàrem coneixent-nos. Tot el que pareixia separar-nos ens unia. Passàvem vesprades les dos contant-nos la vida, amors, desamors, família, vida de poble, de ciutat… Parlàvem moltíssim, però mai vam parlar de política, excepte algun rebot que jo pillava i li ho deia per desfogar-me. No li importava massa la política catalana, així que menys deuria interessar-li la valenciana. Però sorprenia perquè em preguntava sobre les meues inquietuds en tots aquests temes. Una catalana poc nacionalista animant el nacionalisme d’una valenciana.

Mai dubtaré que un dels factors importants per unir-nos va ser la llengua. M’agradava escarnir el seu català de Sabadell. Ella, per contra, anava introduint involuntariament paraules meues (com voltes per vegades) en el seu vocabulari.

Notava que li agradava escoltar-me, i a mi m’agradava escoltar-la a ella. A les dos ens agrada escriure, i ens llegíem coses per a opinar, per a saber, per a aprendre i sobretot per a emocionar. S’interessava per les coses, i mai pecava d’ignorant. Era una xicona espavilada, coherent i educada, i amb un toc de bogeria que la feia brillar amb llum pròpia, la feia especial.

Açò s’acaba, i aviat ens separarem, però no per sempre. Moltes coses me les guarde per a mi. Em quede amb el riure i la mirada còmplice quan sents parlar a la “osea”. Em quede amb els croissants plens de nutella, i amb els kinder bueno. Amb els teus intents de violació resolts finalment amb un bes imposat als llavis, i amb les amenaces que els seguien (a que et menjo la boca?). Em quede amb l’escapada a Comentry.  Em quede amb les hores davant del teu ordinador fent feina. Amb les vesprades escoltant Lax’n'busto. Em quede amb les vesprades que has fet tu de germana major, i amb les que n’he fet jo.

Alba, i tu? M’estimes?

L’escabussó inicial va ser excitant. Els porus de la pell es van posar mans a la feina per captar totes les sensacions del moment. Un calfred la recorregué de dalt a baix recordant-li que eren altes hores de la matinada i que havia begut molt, però això no li destorbava. Al contrari, la cara li va dibuixar aquell somriure real i sincer, un tant oblidat durant els últims mesos.

Com si el destí volguera assegurar-se que es mullaven, el cèl es va cobrir per a deixar anar una ruixada que, més enllà de causar disgust, va produïr un esclat de rialles gràcies al qual, aquella situació freda en molts sentits, va esdevindre tan càlida com sa casa. I aquella escalfor va arribar de la mà del dia.

Van romandre una estona jugant amb l’aigua, esguitant-se uns als altres com si de xiquets es tractaren. Fora, estirats en les hamaques, la resta de la colla se les miraven un tant desconcertats. Feia poc que es coneixien, però això no importava. Cada dia descobrien coses noves, i sabien que, després d’aquella nit, la confiança seria quasi eterna.

A l’endemà, mirant per la finestra, aquell paisatge ja familiar, les cases ja conegudes, no podia deixar de recordar la nit anterior. Per unes hores, s’havia sentit com a casa, com si els mils de quilòmetres que la separaven de la seua llar s’hagueren esvaït. Aquell poble, foraster i aliè, començava a ser casa seva.

Eixa nit, mirant per la finestra, va sentir enyorança de sa casa, però aquesta vegada, ben lluny de la tristesa que la caracteritzava, va sentir una gran felicitat.

- Ara enseguideta.

Enseguida és una de les primeres paraules que vaig aprendre quan vaig arribar a Benissa. Una altra, i que em fa molta gràcia, és tallat. La veritat és que l’idioma no se’n va molt, parlant del valencià. El castella també s’assembla però no tant. Vaja, que la llengua no ha sigut problema.

La feina tampoc no és complicada, ja veus, fer cafés i servir taules. Quasi tot el món pot fer-ho. El que em resulta difícil és la gent, com sempre. Al mateix temps però, esta gent és el que més em fascina d’aquest lloc.

Es podrien classificar inclús, però no tots resulten interessants. Estan els que venen a diari, quasi tots homes.  Solen beure cervesa, quasi tots fumen, i solen tindre converses absurdes. També estan els que venen un dia en concret a la setmana, i solen fer-se cafè o herbes.

Alguns d’ells em fan recordar la meua vida en Constanta.

Mentre estudiava Infermeria vivia prou bé. Estudiava, eixia de festa amb els amics, i anava a fer-me cafés els divendres abans d’eixir amb Daniela. Eixe moment era el de les confidències. Ens posavem al dia de les novetats de la setmana i xafardejavem del que fóra.

Vaig acabar la carrera cap al 2002. Daniela estudiava belles arts i encara li faltaven un parell d’anys. Vaig trobar feina en una clínica tirant a roïn, però va durar ben poc perquè la van tancar als 5 mesos. Les següents feines que trobava tenien un sou inferior a 300 euros. Ahí em vaig plantejar buscar una solució, i prompte.

Tot el món coneixia gent que se n’havia anat del país per a treballar, sobretot a Espanya. Al final, després de pegar-li moltes voltes, també vaig decidir ixir d’allí. Vaig estar mirant i parlant amb gent. La majoria amb els que havia parlat em deien que els pobles eren millors durant la il·legalitat, ja que si no alçaves molta pols ni es fixaven en tu. Al final, una amiga de Daniela que estava ací en Benissa es va oferir a rebre’m durant una temporada.

Vaig arribar fa uns 4 anys. No em va costar massa trobar feina com a cambrera, gràcies a l’ajuda de Nicoleta, l’amiga de Daniela. Ella feia més temps que havia arribat, i ja coneixia molta gent. Abans que me n’adonara, ja tenia feina i casa.

De vegades, quan recorde eixos cafès amb Dani, on planejavem el futur, on imaginavem una vida interessant, no puc evitar soltar una llagrimeta. Ens agradava anar a la cafeteria del cantó, on la cambrera ja sabia el que anàvem a demanar. Això ens alegrava, no sé ben bé perquè.

Mira, les xicones de la banda. Venen tots els divendres abans de l’assaig. Vaig a posar-los els dos tallats, un amb dos de sucre.

Encara que parega sols seu, aquest ritual ja forma part també de la meua vida en Benissa.

Besets i adeu, la revedere…