Porta plovent tot el dia. L’avorriment d’avui ha sigut de por. Tot el dia tancada dins de casa, esperant a veure si para una estoneta, però res. Vinga a ploure i a fer vent. Com que no hi ha molt a fer, ens n’anem a dormir prompte.
Normalment jo dorm a la mateixa habitació que la meua ama. Té un coixí per a mi, que amablement em porta allà on va. De vegades, mentre descanse, la sent marmolar com deu ser de fàcil la meua vida, sempre dormint. No em puc queixar, la veritat. Em dedique, com bé diu ella, a dormir i a menjar. De tant en tant, em donen pernil. I també de tant en tant, em rasquen la panxeta. No és mala vida del tot, no.
El coixí del qual vos parlava, para un poc dur d’entrada. Intente fer-lo tou amb les potes, però no em convenç el resultat. Quan la meua ama està mig adormida, aprofite la seua confusió i bote damunt del llit, el coixí gran que no cal fer tendre perquè ja ho està. M’agrada posar-me per la part dels peus. Pràcticament ni s’adona, i de vegades fins i tot, li faig un poc la rosca i em deixa que em pose baix del cobertor, ben calenteta.
De sobte, de matinada, em desperte. M’estic cagant. He aguantat tot el dia, per por a la climatologia, però no puc més. M’alce i vaig cap a la cuina. La porta està tancada. L’assumpte està més apurat del que em pensava, i comence a posar-me nerviosa. Rasque un poc la porta, fent un poc de força per intentar obrir-la, però està ben tancada. Plore.
Passen pocs minuts fins que el truc número u per a cridar atenció produeix resultats. Sent com Felip, el meu amo, s’alça del llit i ve cap on estic jo. Em pregunta que em passa, però com que ja sap la resposta, obri directament la porta. Sense dir res, va en direcció a la porta del balcó, l’obri també. Encara plou, però tant em fa. Isc corrent fora, i quan ja estic un poc allunyada de la porta, cague. Que gust. Estava que no m’aguantava més, imagineu-vos, després de tot el dia. Quina barbaritat…
