Viure vol dir prendre partit…

Ja torne a estar ací, sense saber cert què vull contar, però amb una imperativa necessitat de posar-me davant l’ordinador i omplir la pantalla blanca que tinc enfront.

Quan vaig començar aquesta secció ho vaig fer amb el convenciment que seria bo per distints motius. Per una banda, podria compartir la meua experiència en aquest estrany món de la política, i per altra, perquè no dir-ho, m’aprofitaria per a alleugerir una miqueta l’ànima i alliberar-me d’antigues pors.

Sóc sanitària i he madurat en el món de les cures, de cuidar i acompanyar a persones amb dolor. Aquesta perspectiva ajuda a relativitzar barbaritat de situacions i maldecaps absurds, però també fa desenvolupar (o incrementar si ja es té) una certa sensibilitat cap a les persones que pateixen, sense importar, o millor dit, sense jutjar, el motiu. Jo he sigut sentida des de ben menuda, llavors ja em costava entendre les injustícies socials i feia meus el sentir i el patir d’altres.

La primera vegada que vaig anar a visitar Madrid amb la meua família no sé ni l’edat que tenia, la veritat, però aquell viatge em va marcar moltíssim. Les llums, el trànsit i caminar de pressa no em van entusiasmar com a primera impressió. Recorde a mon pare i ma mare més tensos del que és normal: que si la motxilla per davant, que si afanyeu-vos caminant, que si no et soltes de la mà…

Caminàvem d’ací cap allà, mig corrent, fins que de sobte, vaig veure una persona asseguda a terra, vestida amb roba que pareixia vella i bruta, i amb un cartell que deia: “Tengo dos hijos, no tengo trabajo y nada para darles de comer”. Em vaig quedar blocada davant d’aquell home i d’aquell cartell. No tenia res per a donar-li a menjar als seus fills? Em va vindre al cap allò que ens deien al menjador de l’escola: “Acabeu-vos el que hi ha al plat, que hi ha xiquets a l’Àfrica morint-se de fam”.

Aquell home no pareixia africà, però els seus fils estarien morint-se de fam? Em vaig girar a ma mare i li vaig comentar la situació. Aquell home no tenia ni per a menjar, i nosaltres sí que en teníem perquè menjàvem cada dia! Ma mare em va donar algunes pessetes, crec que vint duros, i vaig anar de seguida a donar-li’ls a l’home de la roba vella. Aquella roba destacava entre les llums i l’elegància que supurava la ciutat. Nosaltres també havíem agafat “roba de mudar” per a anar a la capital, com si Madrid fóra, en si, molts diumenges seguits.

Poca estona després vaig tornar a veure una roba amarronada i vella prop de la paret. A mesura que ens apropàvem vaig veure que es tractava d’un altre home demanant diners: “No tengo trabajo y tengo hambre. Gracias”. Com podia ser açò? Una altra persona passant fam? Si a penes feia uns metres que ens n’havíem creuat un! Vaig tornar a estirar de la mà a ma mare i li vaig senyalar l’home. “No senyales” em va dir mentre obria el moneder. Tampoc recorde la quantitat de diners que em va donar, però foren els que foren vaig anar de cap a tirar-los a la caixeta que estava davant l’home, on ja hi havia algunes monedes.

Vam seguir caminant i als pocs metres es va repetir la situació. Quan vaig estirar de la mà de ma mare, ella i mon pare s’estaven mirant, i no recorde qui dels dos va baixar per a posar-se a la meua altura i em va dir “Belén, açò no funciona així. Vas a veure moltes persones que no tenen la mateixa sort que nosaltres, però si donem tot el que tenim també ens quedarem sense res. No les pots ajudar a totes”.

Aquella frase es va quedar rondant durant uns segons: “No les pots ajudar a totes”. En tornar a mirar aquell home i, inevitablement, imaginar que tenia dos fills morint-se de fam, vaig veure com la gent passava per davant d’ell i de la seua roba vella com si no estiguera ahí. Ja m’havia adonat que allí ningú se saludava com acostumem a fer-ho als pobles, però es que a aquest home ni el miraven. Recorde que estava assegut just al costat del Pan’s & Company. Em sona que mon pare li va oferir un entrepà i no el va voler. Tampoc sé si açò és cert del tot o és un batiburrillo de records i il·lusions d’aquella ment infantil. El que sí que recorde clarament és aquella frase i la impotència que vaig sentir.

La Gran Via, com el seu nom indica, és gran, però per a una xiqueta pot ser immensa. Tenia la sensació d’estar al camp de futbol d’Oliver i Benji, llarg i inacabable. Continuàrem caminant i al cap de poc ens vam creuar altra persona amb roba vella i bruta, però com que sabia que no li podia donar res, vaig apartar la mirada i vaig abaixar el cap, com feia tota la gent. Diuen que evitem mirar a aquestes persones per a no veure-les, perquè no ens afecte que ho estan passant malament i així poder continuar “bé” nosaltres en les nostres vides. Per supervivència pròpia, diríem.

Però jo no vaig abaixar el cap per això. Ho vaig fer per vergonya, absolutament. Una vergonya dolorosa que em pressionava al fons de la panxa i em feia sentir culpable. A les poques passes d’anar amb el cap abaixat vaig veure entre les rajoles de la vorera una pesseta platejada, d’aquelles que hi havia tan diminutes. Bé, tal volta eren similars a les d’un cèntim actual i tampoc eren tan menudes, no sabria dir cert, però el cas és que aquelles diminutes monedes brillaven molt, sobretot sobre la grisor obscura del terra del carrer més il·luminat de Madrid.

Allò em va fer pensar. Ningú es parava a mirar a l’home de la roba vella, però ningú tampoc es parava a agafar aquella moneda. D’alguna manera vaig comprendre que les injustícies estan ací, entre altres coses, per la connivència de la majoria de nosaltres. Ens convertim en còmplices quan actuem com si eixes injustícies no estigueren; quan evitem mirar-les i no busquem solucions; quan neguem la seua presència i desconeixem la seua raó de ser. Encobrim les injustícies quan oblidem que tenen nom i cognoms darrere, una família i una història; quan passem de no mirar-les a no tolerar-les, i esdevenen discriminació i odi.

No crec que em soltara de la mà de ma mare enmig de tanta gent, així que supose que li preguntaria primer si podia agafar la moneda. La vaig agafar i vaig anar corrent a posar-la en la caixeta de l’home que ens acabàvem de creuar. La resta del viatge me’l vaig passar mirant el terra a la recerca de monedes que la gent no volia, i en vaig arreplegar moltíssimes! Fins i tot vaig arribar a donar-li a un home una dotzena d’aquelles monedes!

No crec que aquella dotzena li donara de sopar a aquell home la veritat, però jo vaig experimentar el que era ser part d’alguna cosa que comprenia més enllà de mi mateixa. Vaig comprendre que les accions, per xicotetes que foren, podien tindre impacte al meu voltant. Amb els anys (i una mica de teràpia) he arribat a reconéixer-me, i a poc a poc la culpa va esvaint-se, però no la responsabilitat i la possibilitat que sent que tinc. I aquest sentir no és perquè siga regidora, sinó més aviat al contrari. Sóc regidora perquè tinc aquest sentir.

La possibilitat de fer, des de la nostra capacitat, des dels nostres llocs, des del dia a dia, està ahí, la tenim totes a dins nostre. El fer i el no fer són eufemismes per a evitar acceptar la consciència amb la qual prenem decisions i ens en fem responsables. Apartar la mirada sols distorsiona la nostra realitat, la que ens envolta, i negar el que existeix no fa que desaparega.

Mirem al nostre voltant, escoltem i aprendrem a trobar solucions col·lectives als dolors individuals. Perquè és cert que viure vol dir prendre partit.