La superheroïna que no duia capa

De menuda vaig conéixer una superheroïna. Em va fer prometre que li guardaria el secret per a preservar el seu anonimat. Bé, tampoc no em va dir res, però aquell dit índex sobre la boca i aquella picada d’ull no necessitaven major explicació. I així ho vaig fer durant molts anys, sobretot a causa de la meua innocència. Supose que eixa mateixa ingenuïtat em feia sentir especial, com si aquell secret em convertira en guardiana i custòdia d’un tresor molt preat. Vaja, que si jo podia fer perquè perdurara en el temps, molta més gent podria ser ajudada.

Com totes les superheroïnes, o almenys això és el que jo havia vist en les pel·lícules, la nostra protagonista utilitzava una indumentària molt concreta, amb alguns complements que li tapaven part del rostre. També se li transformaven els cabells, com Son Goku quan es convertia en superguerrer, sols que a ella se li quedaven d’un color verd estrafolari. D’aquesta manera, la gent la podia identificar però no la podia reconéixer. Una cosa que sempre em va sorprendre, però, és que no duia capa.

Que jo coneguera el seu secret no va ser per voluntat, ni seua ni meua. Va ser una qüestió de sort, de coincidència. O qui sap si fou el destí. Jo l’havia vista en plena acció, sempre al costat de la gent més dèbil i de la que es trobava en una situació vulnerable. Fins i tot, una vegada va vindre a salvar-me a mi i a la meua família. Quan tot semblava no tenir futur, apareixia ella del no-res i feia ús del seu superpoder.

Vestia amb una barreja de colors molt vistosos i alegres, com per a no adonar-se quan hi era! En la seua roba s’ajuntaven els rojos, els verds, els blaus i els grocs més cridaners que havia vist en tota la meua vida. I part d’eixa indumentària era una motxilla, acolorida també, on duia totes les seues ferramentes per a fer el bé.

“I com la vas reconéixer?”, us estareu preguntant. Doncs bé. Tot va passar un dia d’hivern, un dels pocs dies que plou per la nostra terra, eixa pluja que no sap ploure. D’eixos en què el cel és tan gris i obscur durant tota la jornada que costa saber si és de matí, de vesprada, o si ja és a poqueta nit.

Jo anava amb la mare cap al cotxe. L’havíem deixat en un aparcament no massa lluny de l’hospital. Eixíem de l’edifici contentes i agafades de la mà, quan vaig veure que l’asfalt del sòl, de tant en tant, permetia la creació d’una bassa. I allò, quan eres menuda, és com una cita ineludible.

La mare només em deixava jugar a botar basses si duia les botes d’aigua. Bé, deixar-me em deixava sempre, o almenys no feia massa per impedir-ho, però quan portava les botes, no sols no em feia cap sermó sinó que a més s’esperava, pacient, que pegara els quatre o cinc bots de rigor per a sentir-me satisfeta.

La qüestió és que aquell dia gris i ennuvolat, no ho oblidem, queia aigua a cànters. I com que aquell passeig no estava previst, anàvem les dos sota el paraigua de la mare i sense les sabates adequades. Malgrat això, en veure les basses em vaig emocionar, i en mirar la mare i veure el seu somriure, vaig saber que, per un dia, no hi havia normes.

A la primera bassa que vaig tindre davant li vaig soltar la mà i em vaig posar a saltar. Botava amb força, com intentant que els meus peus deixaren aquell clot totalment eixut. Em sentia plena d’energia, i anava d’ací cap allà d’una bassa a l’altra. En plena excitació en vaig veure una molt gran un poc més enllà. No ho vaig dubtar i hi vaig anar corrents, i quan em disposava a agafar el vol per a caure just enmig, des de darrere d’un cotxe mal aparcat va eixir una dona caminant.

Aquell encontre inesperat va crear un sobresalt, i, tot i que jo no vaig arribar a enlairar-me, a ella l’esglai li va fer soltar una bossa d’esport que duia a la mà. Per sort no va caure dins del toll, sinó a prop meu quedant al meu abast. Com que sabia que jo havia provocat aquell contratemps, la vaig agafar de seguida per a tornar-li-la i, en fer-ho, la fortuna em va voler mostrar el que albergava dins, fent-me còmplice d’aquella dona meravellosa.

La cremallera d’aquell saquet estava mig oberta i deixava entreveure aquells colors inconfusibles. El sacseig en agafar-la va somoure el que hi havia al seu interior i, per damunt del colorit, va aflorar de manera clara i precisa aquella cabellera verda. 

La meua ment va començar a bombardejar-me amb imatges dels darrers mesos. Em va vindre a la memòria aquell dia que tenia molta febre i mal de coll, i com els meus pares em van portar a urgències. Ràpidament em van ingressar, estava molt dèbil. Vaig recordar el dia que la metgessa, allí a l’hospital, li va dir al pare i a la mare el meu diagnòstic, que la situació era crítica i que no podien saber amb certesa quan ni com n’eixiria.

Escoltava els plors desconsolats de la mare i els no tan exterioritzats del pare quan, de sobte, des d’allà lluny, una melodia a colp d’ukulele va començar a sonar. Jo no sabia massa bé si era un somni o si era real perquè la fatiga no em permetia ni obrir les parpelles. La música s’anava apropant acompanyada d’una veu aguda i un poc desafinada.

Els laments del pare i la mare es calmaren suaument a mesura que la cançó s’aproximava fins al punt d’escoltar una rialla. Sí, la mare, amb una mica de llagrimeig encara, reia. Allò em va donar la suficient força i curiositat per a obrir els ulls, i allí la vaig veure, la pallassa Puparemei.

A part d’aquella vestimenta que ja vos he descrit i la perruca verda de cabells rissats, lluïa unes ulleres de pasta blanques i un nas roig a més no poder. Tenia un somriure d’orella a orella, i ben prompte vaig descobrir que allò era el seu superpoder, perquè era tan enlluernador que provocava la mateixa reacció en totes les persones que la miràvem.

En acabar la cançó, i després dels aplaudiments corresponents i un agraïment teatral un pèl exagerat, va traure de la motxilla un martell de plàstic amb el qual va intentar testar-li els reflexos al pare. Increïblement, a cada colp que li pegava al genoll, la cama de la pallassa s’agitava bruscament.  Allò em va fer soltar una riallada intensa i incontrolable. La mare es va emocionar en escoltar-me, ja que, pel que semblava, feia dies que a penes parlava o reaccionava. En canvi, Puparemei pareixia impertorbable durant la seua actuació. Va guardar aquell instrument per a, tot seguit, traure una botzina i un pal de fusta, d’eixos amb què t’exploren la gola. Li va demanar a la mare que pronunciara la lletra “A” i, cada cop que ho feia, la botzina sonava compassada.

Vam estar rient molta estona aquella vesprada, i totes en les que va continuar apareixent inesperadament. Un dia li vaig demanar: “Puparemei, no te’n vages, queda’t amb mi”. Ella, tan exagerada com sempre, es va apropar i em va abraçar amb força mentre feia sorolls simulant que alguna cosa es trencava. En separar-se, es va quedar quieta com qui sent que l’estan cridant, i amb els punys a la cintura i més erta que un pal, va dir: “Ho sent molt Roser, però un altre xiquet em necessita”. Va carregar les coses a la motxilla i va eixir corrents com un dibuix animat.

En aquell aparcament continuava plovent a poalades, i allí estàvem les dos, jo observant la bossa, i ella contemplant-me a mi. Quan per fi vaig alçar el cap per a mirar-la bé, encara amb una miqueta d’incredulitat, ella va abaixar fins a estar a la meua altura i va allargar la mà. Sense apartar la mirada li vaig donar el sac i ella, amb aquell meravellós i inimitable somriure, es va posar el dit a la boca i em va tancar l’ullet.

Aquell dia vaig descobrir que eixa dona era una superheroïna, i que no totes porten capa.


*Vaig escriure este relat en desembre del 19 per a presentar-me a un concurs. Ho vaig fer i vaig quedar com camot. Estava pensant a presentar-lo en altre lloc, però m’ha vingut més de gust compartir-lo per ací. Ja n’escriuré més xD.
** El vaig escriure després de veure un reportatge sobre els pallassos i les pallasses d’hospital que, desinteressadament, aconsegueixen que xiquets i xiquetes (i familiars) somriguen en els moments més durs de les seues vides. Gràcies a totes les persones que feu d’este món un lloc millor.