Amor d’estiu…

Ella

El fum de la cigarreta s’esvania per l’habitació donant-li l’únic toc de moviment a l’assumpte. Jo, asseguda a un racó, mirava ,sense mirar, per la finestra de la cambra. Pel cap, records i imatges que es descomponien al intentar reviure-les. Res no podia fer ja. Ell havia marxat, i per sempre. La nostra història tan sols quedaria com el record d’un estiu, este estiu.

Ell

Camí de l’aeroport em preguntava com hauria sigut l’estiu si no l’haguera conegut. M’ho preguntava a mi mateixa per donar-me ànims, i aconseguia just el contrari. Sense ella, no haguera viscut les rialles, ni les carícies, ni les escapades de mitja nit a vora mar. Sense ella haguera sigut tan diferent…

Ella

L’estime. Sé que l’estime, però ens vam prometre ser conscients en tot moment que açò s’acabaria. No li ho podia dir, haguera sigut pitjor. Però, com no se n’ha adonat? Quan feiem l’amor el besava tan dolçament. És precís que se n’adonara. No m’importa, no és res roïn. L’estime, o més bé, l’he estimat i prou.

Ell

I ara que? Com me la lleve del cap? Com pense sense tristor en no tornar-la a veure? Com em convenç a mi mateixa que tan sols ha sigut un estiu? Tinc el cap emboirat. Com estarà ella? Me la imagine allí a la plaça, amb la seua faldeta per damunt del genoll, acompanyada dels seus amics i passant el temps entre acudits i rialles. Ni se’n recordarà de mi…

Ella

Recorde, allí dalt a Bérnia, com veiem les llàgrimes de Sant Llorenç. De vegades pareixia que també m’estimava, doncs m’abraçava fort. La veritat és que el paisatge era meravellós. Nit clara i lluenta, els dos junts enmig de la natura, i sense preocupacions. De tant en tant, un mussol ens saludava. De vegades inclús sentiem alguna llebre. Que nit tan bonica. Tant de bo la poguera tornar a viure…

Ell

No podré oblidar aquell dia que vam anar a la platja per la nit. Com si estiguera boja, es va llevar la roba i es va mullar nueta. La lluna plena la il·luminava com si d’un àngel es tractara. La cabellera, llarga i morena caiguent-li per l’esquena. Les corbes, marcades però atractives. Com oblidar-la allí, davant de mí, ballant al ritme d’una música imaginaria. Com esborrar-ho….


No ho sabrà mai, però l’estime…

“T’acuerdas???”

Ara que pareix que comence a fer-me gran, de tant en tant m’agrada parar-me a pensar. Amb la carrera acabada, amb veu i vot, i amb permís legal per a entrar a quasi tots els garitos, sols em queda fer memòria de totes les etapes de la vida que he viscut, i per això escric hui.

Tot, com sempre, comença a la panxa de ma mare, però com que açò es massa conegut ja, em botaré este capítol i anirem al realment interessant.

Començaré per la època de la guarderia, també coneguda com “les mongetes”. Abans d’eixir de casa, ma mare, convençuda de la meua (i la seua) gràcia, no dubta en posar-me una goma al cap, coneguda també com pirri, i tampoc vacil·la al fer-lo enmig del cap, per a vore si amb un poc de sort els cabells queden com si foren una palmera. Una vegada arribant al destí final, quasi tots els xiquets plorem. Les mares, ignorants (un poquet) com sempre, creuen que ho fem per elles, perquè ens sap mal deixar de veure-les. El que no saben es que pel que realment plores té més a veure amb Ramon García (o amb Bertín Osborne) que amb elles. El motiu dels plors és perquè saps que ve una altra jornada de “El Gran Prix”. Has de correr, disfressar-te, rodar per terra, i sobretot, i el més perillós, evitar a la vaca. Sí amics, la vaca es eixe xiquet toca-pilotes que no té altra inquietud que perseguir a totes les xiquetes per a estirar-los els cabells, segurament amb la mateixa mà amb la que es trau els mocs.

I parlant de mocs, en esta etapa de la vida, diuen que l’alimentació es molt important, per això crec que en les guarderies deurien controlar millor el que els nanos ens clavem a la boca, perquè amics, els mocs i la terreta, encara que ho pareguen, no són un potito…

Seguit de la guarderia ve l’època de pre-escolar. Aquesta temporada també es pot anomenar la temporada de les amenaces. “Si no et portes bé no anirás no se on”, “si no et menges això no et faràs gran”, i el més graciós ” si no t’ho acabes tot no aniràs a l’escola dels majors”. L’escola dels majors és sempre la del cicle següent, que en aquest cas era la de primaria. El pre-escolar tracta de fer aprendre als nanos a tota pastilla: pIntar, escriure el nom, aprendre a tallar i a pegar (molt útil i important), i tindre germanor amb la resta de companys són alguns dels objectius. En esta època, els pares comencen a cometre un gran error, molt comú per la seua part, la duració del qual serà relativa. La pregunta de: i qui és el teu noviet? Pareix que obtinguen comissió, doncs no paren de fer-te la mateixa pregunta fins que realment tens edat de tindre’n, i es ahí quan no els fa ni punyetera gràcia la resposta.

Ara ve la primària, és a dir, l’època del progressa adequadament. En esta època es creen ja els grupets de amics, i també es crea eixa línia imaginaria entre xics i xiques. En esta època intenten ensenyar-te a dir correctament el nom dels genitals, encara que ens feia la mateixa riseta sentir penis que mamella. També es corrent que comencen a preguntar-te que vols ser de major. Llevat de la típica que volia ser metge (quan de pare decebut….) la resta volíem ser o perruqueres o mestra de xiquets. La primera opció era deguda a que encara et durava el trauma del pirri-palmera. La segon estava causada per la ràbia acumulada cap al xiquet del cuerno que t’estirava els cabells, de qui ja et vengaries, i si no d’ell, del seu fill.

Poc a poc i sense adonar-te’n, et plantes en els 11 i 12 anys, i és ací, encara que no parega, quan comença la pitjor etapa de qualsevol xica. Ara no és igual, però quan jo tenia eixa edat, passava les setmanes amb 2 xandals i 5 camisetes, a poder ser, 2 o 3 de propaganda. És en esta època quan ma mare va tenir la brillant idea de portar-me al dentista a veure…, i lo difícil era després no veure el xasis del 4×4 que portava apegat a les dents. En esta edat també és en la que començava (com totes) a fixar-me en els xics, però no en els de la meua edat no, sinó amb els guapos del poble, que solen ser més majors. La putada és que, quan ixia al carrer, ja no era conscient de que portava l’aparell, i quan me’ls creuava, no dubtava en mirar-los descaradament i (error) somriure’ls. Nooooooooooooooooooo……..!!!!!

En vista del poc èxit, i de la xapusa que tenia com a físic, em tancava amb la meua pavor a l’habitació a escoltar música, i així passaven els dies. Poc a poc anava arribant al cim de la coentor de l’edat, és a dir, eixos anys en que encara no et depiles però ja deuries fer-ho. Totes les fotos d’eixa etapa són iguals: aparato, bigot i diadema. Sí, diadema. Ma mare m’obligava a posar-me-la per que deia que els cabells sobre el front feien que m’eixiren grans. Més??? Impossible, ja no me’n cabien!!!

Com que s’apropava la baixada a l’institut, i les meues amigues estaven igual d’espatllades que jo, ens férem l’ànim i decidirem començar a eixir de festa. Ma mare, obviament, es negà, així que, en vista de la impossibilitat de fer-la canviar d’opinió, vaig ser jo la que em vaig canviar de jaqueta, i em justificava davant les amigues que sí que poden eixir en que a mi no em feia falta eixir de festa per a passar-ho bé. Sí, clar…

L’institut: malo!!!! Procurava no arreglar-me massa, no siga cosa que em prengueren per creguda i tinguera la fama ja tot el cicle. Els primers dies anava acollonada perquè no sabia si això de que als nous els tiraven per la finestra era de veres o que. Tenia vergonya d’anar a l’aseo perquè ahí es sentia tot, i si tenia la regla, tardava més en amagar-me el tampó en la mànega per a anar-hi que en posar-me’l. Lo bò que tenia esta època, es que començava a formar-me com a persona, físicament i a nivell personal. Començava a raonar i a pensar (hi ha qui no pot) per mi mateixa.

Una vegada en la universitat, toca començar de zero pel fet de no conèixer a ningú, però això, el fet de ser desconeguda, ja es suficient espenta com per a aconseguir-ho. Fera el que fera, no patia perquè a l’endemà les Cafeteres no podrien comentar-ho a l’hora del cafenet. No importava que haguera sigut la número u o l’última de la meva classe, allí ningú sabia de mi. Em vaig acostumar a ser jo qui decidia si m’apetia anar a classe o no, si havia d’eixir un dijous o no, si menjar xocolate o no, i si estudiar o no… Com és clar, encara que flaquejara de vegades, acabava fent, o almenys intentant fer, lo mitjanament correcte.

Ara que es suposa que ja sóc una xica de profit (per haver acabat la carrera i això), mire arrere i me n’adone que la vida no es veu tan fàcil quan estàs vivint-la. En canvi, conforme vaig passant planes, les antigues em pareixen una cagarà al costat de les actuals. Continuaré creixent, no dubte que encara em queda molt per aprendre. Intentaré fer-ho amb la major coherència possible, per així poder estar contenta de mi mateixa.

I encara que d’ací uns anys, quan vega fotos d’ara diga que “quin monyo més coent que portava”, “com podia anar així vestida” o ” com podia suportar a nosequí”, sabré que este monyo m’agrada, que esta roba no em para mal del tot, i que, mentre se m’arrime gent….serà senyal que no faig olor!!!!