Les campanes acaben d’anunciar les onze del matí. Els carrers són plens de gent. La canalla, sense col·legi, corre carrer amunt carrer avall, sense por al trànsit. El poble està ocupat per un munt de persones, treballant, xarrant, comprant, o, senzillament, pegant una volta. Siga com siga, hi ha tota classe de gent per tot arreu.
En la panaderia la cua, que encara no arriba al carrer, està formada per cinc o sis persones. Arriba el torn d’un xicon jove. Duu una camiseta de color obscur d’un grup de música, amb uns dibuixos i uns colors prou cridaners.
– Qui va?
El xicon pega un pas endavant disposat a demanar quan, una senyora que espera darrere, s’avança dient:
– Un sequillo reina.
El xic se la mira dubtós. Mira a la dependenta, que no gosa dir res. Torna a mirar a la dona i diu:
– Perdone senyora, en realitat em toca a mi.
– Quina poca vergonya. Els joves de hui en dia ja no tenen respecte per res, ni per la gent major…- sermoneja mentre clava el colze per a posar-se completament davant de l’aparador.
“Qui tinga més trellat que calle” pensa el xic, mentre la dependenta ja li està posant el pa a la dona. Esta, camí a la porta, encara remuga alguna frase referent al jovent amb cara de pocs amics.
La gent, quan parla de la gent jove, pareix que puga dir de tot. Ens etiqueten, a nosaltres, de maleducats, encara que siguen ells l’exemple que hem après. Desinteressats, tan sols perquè no ens agrada el mateix de sempre. Gossos, mentre ens diuen que sense experiència no ens poden donar feina. Tant els fa quina siga la nostra realitat. De fet, els dona igual que molts d’ells sí que ho siguen. Això no importa, els dolents som nosaltres.
Quan la gent parla del jovent, sempre ix la frase “Juventud divino tesoro“. El que no diuen és que este tresor l’haurem d’endeutar per pagar-nos la hipoteca. Diuen que no pensem en el futur, ells, els que no volen explicar-nos el passat.
Perquè ens fan responsables de la societat que han creat? Que esperen de nosaltres? Que fem el que ells no han sabut, no han volgut, o no s’han atrevit a fer?
Doncs, quina herència ens ha tocat…
3 pensaments a «Herència…»
Deixa un comentari
Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.
El teu relat, on les frases son textual i moltes voltes escoltades, y que diuen, que els jóvens de hui en dia són ,,,,,, no tenen ….., només busquen ……. només van a la seua…… , no tenen respecte a res ……., i així, fins a quaranta mil acusacions o definicions de la joventut de hui, no son originals.
Però, tu, que ho descrius molt bé, has de saber, que la joventut de cada època, ha sigut acusada d´això que abans hem deixat en punts suspensius.
I crec que eixa actitud és la demostració d’una frustració, una enveja o un desitjar ser el jove o la jove, de fa quaranta anys, Posem que la senyora del relat té setanta anys.
Cada generació fa la seua societat, i per descomptat ve condicionada per les anteriors.
Sempre els majors, han criticat el que la joventut ha fet en cada moment, i han dit que el futur seria un desastre.
Ells, segur que van sentir eixes mateixes paraules del seu majors.
La vida és un anar i vindre, i volta a començar.
Els errors els mateixos.
La pedra seguix alí, i volta a entropessar.
Felicitats. Llegir el teu relat és com traslladar-me quarantes anys arrere, al despatx de pa, on cada dia Pasculeta i Carlos “al del forn”, del carrer sant Josep, venien als seus “pa blancs” i la “barra Saona”, i les dones deien que els jóvens teníem el cap buid i no tenin respecte.
Fa temps vaig trobar una cita al respecte de Sòcrates que em va fer molta gràcia. Et deixe l’enllaç
http://xavi.infobenissa.com/bloc/2008/el-baix-nivell-de-lalumnat/
Sempre queda l’opció de no entrar, almenys en tots els aspèctes, en la dinámica d’eixa herència. Molts no ho entendran, t’avise…