Blanc. Tant de blanc m’incomoda. No sé en què pensar, em posa nerviosa. De què podria escriure? “De vegades…”, no, fora. Començament típic. A veure…
Blanc. M’estic bloquejant, i si ocorre, després em costa molt concentrar-me. De quina cosa podria parlar? Mmm…
Blanc. Que curiós que siga tan elemental. Així i tot, sense destacar, és el responsable d’encapçalar les escales dels colors. La seua senzillesa el fa digne de ser utilitzat quan es parla del bé, de la pau, o de la vida. Eixa genuïnitat que el fa ser pur, autèntic, com tot allò que comença. Els inicis, les arrels. Orígens que mai hauríem de perdre de vista.
I ací estic, com fa anys que no estava, mig tirada damunt del llit. De nit, amb la poca llum que fa esta pereta de baix consum, sembla que faig alguna cosa clandestina, i a pesar que no és roïna, sí que té part de secretisme. Em relaxe i em deixe fluir. Fa massa temps que quan escric m’obligue a fer-ho, i acabe sense fer res de trellat. Bolígraf en mà, còmplice disposat a ajudar-me, i un munt de fulls preparats per a acollir les històries, els pensaments i els sentiments que em venen al cap, tanque els ulls.
Però esta vegada, no pense en què escric, sinó escric d’allò que pense, com feia abans. Del que em ve al cap en este mateix instant, ara, ací. Vull tornar a ser lectora del que escric, i sorprendre’m amb cada mot. No saber de bestreta amb qui entropessarà Laia quan vaja a passejar; ni idear quan lladrarà Tro i per què; ni saber què olorarà, quan isca del metro, algun personatge anònim.
Vull tornar a conèixer les amistats, a sofrir els dolors, a sentir els aromes i a emocionar-me amb els amors i desamors de tots i cadascun dels personatges que estan impacients per ser creats i contar la seua part de la història. Com la dona de la mesacamilla (cal dir tendur, ho sé), que no suporta a la veïna d’enfront. O En Julio, recentment jubilat, que per primera vegada després de molts anys no farà la “vuelta al cole”. Fins i tot, qui sap, la palmera del parc de la glorieta (xica sí, eixa on algunes mares aponen a les criatures perquè pixen) té alguna cosa a dir.
Encara hi ha molt per inventar, fins i tot allò que ni s’imagina. Sempre es pot tornar arrere, i reprendre el camí de la singularitat.
Alguns diuen que està tot escrit. Tu que trobes? Jo torne a tenir idees…
6 pensaments a «Zero…»
Deixa un comentari
Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.
” Vull tornar a conèixer les amistats, a sofrir els dolors, a sentir els aromes i a emocionar-me amb els amors i desamors de tots i cadascun dels personatges que estan impacients per ser creats i contar la seua part de la història “.
No, per aixo que dius, per aixo, no està tot escrit.
Hi ha un infinit per escriure. I estic segur que tu tens molt a dir. i molt bo.
Els teus lectors estem impacients per conèixer les noves històries, amors, emocions, sentiments… encara queden moltes coses per crear, ja que cada moment és únic. Ací i ara.
uff el blanc el tinc jo més vegades que el multicolor… T’entenc perfectament, però sempre torna un dia que el cap s’ompli d’idees i no la mà no pot parar…
Com sempre, dius molt en no res i mescles les paraules de forma que son molt agradoses de llegir. Avant! que ja tinc ganes de alegrar els meus sentits amb els teus escrits 😉
De segur que algo està coent-se dins d’eixe cabet…
Ho esperem!!
Per fi, ja era hora, veig que una vegada mes els teus sentiments estan a flor de pell, i ho dius de la millor manera que saps, ara ja sabem que prompte vindran noves histories i nous pensamentss, ja que no sls queden cses per crear, tambe queden moltes coses per dir.
Un beset
Sempre és un plaer poder llegir-te