Tec, tec, tec…

Fa corrent. La porta de la cuina duu ja una estona pegant colpets. Mentre estiga la del carrer oberta, la de dins no estarà queta. El problema és que no tanca bé, i Pepa no es fa l’ànim de cridar per a que l’arreglen. No ho comprenc amb com li molesta eixe soroll. Es com si es clavara dins l’orella, tec, tec, tec…

Pareix mentida que eixe so li moleste tant quan als seus setanta i molts anys s’està quedant sorda. Ella diu que no, però la telenovel·la que veu després de dinar es sent des de dos carrers més avall. Però ningú s’estranya. En eixe carrer la majoria es gent major, que, pam dalt pam baix, estan igual de durs que Pepa.

– Bon dia Pepita- diu una veu que prové del carrer. Saluden, però no paren per a esperar la rèplica.

– Bon dia Antonia- contesta sense moure’s del tendur.

Si eixe moble parlarà, aportaria més informació local que cap arxiu municipal. Xafardejos polítics, amorosos, veïnals, animals… Allí al seu voltant, sense cobertor en estiu i amb cuquet encès d’hivern, les converses es tornen lúcides i genuïnes. S’han resolt tants problemes, clar està que tots de boca, i s’han ideat tantes estratègies per a tot, que ni rei haguera fet falta per a dur endavant la transició. Sempre ho han dit: si manaren les dones, no hi hauria tanta guerra.

I açò em provoca una sensació agre-dolça  perquè, a pesar que m’entusiasma la idea d’un mandat femení, m’avorreix pensar que, això de fer rogle, sempre ha estat cosa de dones. I d’acord o no, m’he de cenyir a la història. I m’agrade o no, lo de manar encara no ha arribat, i lo del xafardeig encara continua.

Però tornem a Pepa, que xarrant xarrant me n’he anat de bon tros. Pepita, com diuen les amigues, malgrat tenir un nom tan comú, i una vida rutinària, ni enveja ni ha d’envejar res a cap dels personatges que ixen per eixa caixa que es diu televisor. I dic que es diu i no que és perquè encara no ha acabat de comprendre com pot ser que per ahí es vegen coses gravades a l’altre costat de l’Atlàntic. Per tant, tampoc comprèn la gent que l’anomena la “caixa tonta”, quan ha de ser molt llesta per fer-nos arribar tantes imatges per un fil tan menut.

El que passa, segons ella, és que la gent va d’erudita. I sempre parla el que més ha de callar. Com Amparo, la veïna. Mira si és destrellatada que, l’altre matí, sense més ni menys, li va dir que els bunyols que fa tenen massa gust de carabassa. Justament ho diu ella, no saps, que per a fer putxero ha de posar pastilles d’eixes de la gallina blanca, o com es diga, per a que faça gust.

Si es que este món es per a veure’l, o millor dit, per a viure’l. Però Pepa, encara que en el moment li moleste, se’n riu massa del que li puga dir Amparo. No perd temps en eixes tonteries. Cadascú per a d’ell. I a qui no li agrade que no mire. Xurrut i gori-gori.

Així que no patiu per ella. S’ha apanyat tota la vida, seguirà fent-ho mentre puga. Té paciència per a rato. A més, amb l’excusa que està mig sorda, el que no li agrada fa com si no ho sentira i au.

Bé, quasi tot el que no li agrada, perquè quin desfici de sentir la porteta, i tec, tec, tec…