Els dies passen i el temps vola. És curiós com m’he de recordar, de tant en tant, que la vida no s’acaba on aplega la vista. Toca parar un poc i agafar aire. O, millor dit, respirar, així plenament, com només fem després de riure i plorar. “Ens fem majors” diem entre bromes les amigues quan ens retrobem de festiu en festiu. Recorde eixes paraules i em ric, perquè en el fons, menegem un poc de raó. De menuda vaig descobrir qui era. Ja més majoreta va vindre la etapa de com. Durant la joventut vaig decidir què era. Arribat el moment, puc dir que estic distreta en els perquès. I em plante, en l’últim any de la vintena, sabent que viure el present no és incompatible amb els plans de futur, que una diferència pot ser un aprenentatge, i que quan es diu hola, no es pensa en l’adéu… #hedit @berlem
