Jo de major volia ser com Mary Poppins

Jo de major volia ser com Mary Poppins. La pel·lícula era la meua preferida quan era menuda i em sabia tots els diàlegs de memòria, sencerets. Per a mi era una diversió avançar-me al guió original, però reconec que per a la meua família devia ser una tortura. Tal volta per això, i un poc per por que desenvolupara algun tipus d’obsessió, va arribar un dia que ma mare em va suggerir que esborrara la pel·lícula. Bé, suggerir suggerir no va ser, però ja m’enteneu.

Van passar els anys i, encara que com a bon clàssic posaven la pel·lícula per les festes de Nadal i coses així, vaig anar oblidant aquella consecució de frases que tantes hores m’havia costat aprendre. Tampoc em va preocupar, ni tan sols em vaig adonar, era només una pel·lícula.

Però en algun moment ja d’adulta, no sé quan, no sé qui i tampoc sé per què, algú em va preguntar per referents femenins, reals i ficticis. Les reals les tenia clares, estava rodejada, però mai m’havia agradat massa la ficció, així que no sabia quin personatge de ficció podia haver-me marcat.

L’univers i les seues galetes, com si es tractara de Facebook, va tenir a bé programar de nou Mary Poppins a la televisió. Quan vaig veure l’anunci no vaig caure en això dels personatges ficticis, però si se’m va despertar la meua xiqueta interior i me la vaig papar sencera, amb mongetes incloses. Es podeu creure que hi havia parts de la pel·lícula que ni recordava?

Per exemple, tota la moguda del sufragi femení de la Senyora Banks, en el meu record, era una cançó més d’aquella aventura musical. Quina va ser la meua sorpresa en escoltar tot un discurs reivindicatiu i feminista demanant el vot de les dones: No más humillaciones ni más sufrir, prefiero pelear hasta morir o Hoy las cadenas hay que romper, en dura lucha por libres ser, y nuestras dignas sucesoras cantaran al ser mayores “Por fin, vota la mujer”.

Allí estava jo, bocabadada veient com la meua infància i la meua maduresa s’agafaven de la mà i tot tenia un sentit de por. Aquella pel·lícula m’havia marcat més del que recordava i estava disposada a seguir analitzant cada minut d’aquell vell vídeo, així que sense dubtar-ho vaig posar el focus en Mary Poppins: quantes coses més m’haurien passat per alt de la protagonista?

Doncs moltes, eixa va ser la resposta. Resulta que Mary Poppins és una somniadora nata, de les que fan “realitat” allò que imaginen. De classe treballadora, podríem dir que era una proto-autònoma, ja que marcava les seues pròpies condicions laborals. A través de les cançons deia el que havia de dir i aconseguia que es fera allò que considerava millor. Tota una líder capaç de mobilitzar el seu entorn per un bé comú.

Fins ací, diguem que ho recordava més o menys així. Bé, també estava allò de la màgia i de poder volar, això era inoblidable i a totes ens agradaria tindre un paraigua d’eixos. Però vaja, el que més em va sorprendre del personatge durant esta lectura adulta no era res de tot açò. La qüestió principal per a mi era quina vida havia escollit la protagonista. I dic escollit perquè ja li pressupose la suficient propietat per a fer-ho, no tinc cap dubte d’això.

Mary Poppins era fadrina, i encara que el tonteig amb Bert és evident durant les escenes que comparteixen, en cap moment açò esdevé l’argument principal, al contrari que en la majoria d’arguments on hi ha personatges cinematogràfics femenins protagonistes. Fóra quina fóra la relació que tenien Mary i Bert, estava clar que no era una relació tradicional romàntica.

Si açò no resulta prou evident, remarcaré com, tot i ser xiquera, en cap moment mostra la seua voluntat de ser mare. És una dona adulta conscient que l’educació de la gent menuda és important. Sap de la importància de l’estima i el respecte, de la convivència i la comunicació interpersonal, del dolor dels disgustos emocionals i el valor de la sinceritat, la humilitat i el diàleg. Aplica la compassió i dóna suport sense paternalisme, sense sobreprotecció. Simplement està i acompanya. De nou, tota una líder.

I sobretot, és una dona independent. Sap quan comença i quan acaba una etapa, i quina és la seua funció en ella, sense deixar-se endur per la nostàlgia ni per les dependències emocionals alienes. És una dona sencera i completa que viu la seua vida de manera coherent. I encara que en alguns moments s’entreveuen xicotets senyals de dubtes, no fa més que reforçar-la en la seua voluntat genuïna de ser lliure i volar.

Total, que jo de major volia ser com Mary Poppins. Això del paraigua i la bossa de mà infinita no ho duc bé, el primer sempre el perd i a la segona a voltes no porte ni mocadors.

Però, pel que fa a la resta, crec que ho tinc prou ben encarrilat!

 

 

La superheroïna que no duia capa

De menuda vaig conéixer una superheroïna. Em va fer prometre que li guardaria el secret per a preservar el seu anonimat. Bé, tampoc no em va dir res, però aquell dit índex sobre la boca i aquella picada d’ull no necessitaven major explicació. I així ho vaig fer durant molts anys, sobretot a causa de la meua innocència. Supose que eixa mateixa ingenuïtat em feia sentir especial, com si aquell secret em convertira en guardiana i custòdia d’un tresor molt preat. Vaja, que si jo podia fer perquè perdurara en el temps, molta més gent podria ser ajudada.

Com totes les superheroïnes, o almenys això és el que jo havia vist en les pel·lícules, la nostra protagonista utilitzava una indumentària molt concreta, amb alguns complements que li tapaven part del rostre. També se li transformaven els cabells, com Son Goku quan es convertia en superguerrer, sols que a ella se li quedaven d’un color verd estrafolari. D’aquesta manera, la gent la podia identificar però no la podia reconéixer. Una cosa que sempre em va sorprendre, però, és que no duia capa.

Que jo coneguera el seu secret no va ser per voluntat, ni seua ni meua. Va ser una qüestió de sort, de coincidència. O qui sap si fou el destí. Jo l’havia vista en plena acció, sempre al costat de la gent més dèbil i de la que es trobava en una situació vulnerable. Fins i tot, una vegada va vindre a salvar-me a mi i a la meua família. Quan tot semblava no tenir futur, apareixia ella del no-res i feia ús del seu superpoder.

Vestia amb una barreja de colors molt vistosos i alegres, com per a no adonar-se quan hi era! En la seua roba s’ajuntaven els rojos, els verds, els blaus i els grocs més cridaners que havia vist en tota la meua vida. I part d’eixa indumentària era una motxilla, acolorida també, on duia totes les seues ferramentes per a fer el bé.

“I com la vas reconéixer?”, us estareu preguntant. Doncs bé. Tot va passar un dia d’hivern, un dels pocs dies que plou per la nostra terra, eixa pluja que no sap ploure. D’eixos en què el cel és tan gris i obscur durant tota la jornada que costa saber si és de matí, de vesprada, o si ja és a poqueta nit.

Jo anava amb la mare cap al cotxe. L’havíem deixat en un aparcament no massa lluny de l’hospital. Eixíem de l’edifici contentes i agafades de la mà, quan vaig veure que l’asfalt del sòl, de tant en tant, permetia la creació d’una bassa. I allò, quan eres menuda, és com una cita ineludible.

La mare només em deixava jugar a botar basses si duia les botes d’aigua. Bé, deixar-me em deixava sempre, o almenys no feia massa per impedir-ho, però quan portava les botes, no sols no em feia cap sermó sinó que a més s’esperava, pacient, que pegara els quatre o cinc bots de rigor per a sentir-me satisfeta.

La qüestió és que aquell dia gris i ennuvolat, no ho oblidem, queia aigua a cànters. I com que aquell passeig no estava previst, anàvem les dos sota el paraigua de la mare i sense les sabates adequades. Malgrat això, en veure les basses em vaig emocionar, i en mirar la mare i veure el seu somriure, vaig saber que, per un dia, no hi havia normes.

A la primera bassa que vaig tindre davant li vaig soltar la mà i em vaig posar a saltar. Botava amb força, com intentant que els meus peus deixaren aquell clot totalment eixut. Em sentia plena d’energia, i anava d’ací cap allà d’una bassa a l’altra. En plena excitació en vaig veure una molt gran un poc més enllà. No ho vaig dubtar i hi vaig anar corrents, i quan em disposava a agafar el vol per a caure just enmig, des de darrere d’un cotxe mal aparcat va eixir una dona caminant.

Aquell encontre inesperat va crear un sobresalt, i, tot i que jo no vaig arribar a enlairar-me, a ella l’esglai li va fer soltar una bossa d’esport que duia a la mà. Per sort no va caure dins del toll, sinó a prop meu quedant al meu abast. Com que sabia que jo havia provocat aquell contratemps, la vaig agafar de seguida per a tornar-li-la i, en fer-ho, la fortuna em va voler mostrar el que albergava dins, fent-me còmplice d’aquella dona meravellosa.

La cremallera d’aquell saquet estava mig oberta i deixava entreveure aquells colors inconfusibles. El sacseig en agafar-la va somoure el que hi havia al seu interior i, per damunt del colorit, va aflorar de manera clara i precisa aquella cabellera verda. 

La meua ment va començar a bombardejar-me amb imatges dels darrers mesos. Em va vindre a la memòria aquell dia que tenia molta febre i mal de coll, i com els meus pares em van portar a urgències. Ràpidament em van ingressar, estava molt dèbil. Vaig recordar el dia que la metgessa, allí a l’hospital, li va dir al pare i a la mare el meu diagnòstic, que la situació era crítica i que no podien saber amb certesa quan ni com n’eixiria.

Escoltava els plors desconsolats de la mare i els no tan exterioritzats del pare quan, de sobte, des d’allà lluny, una melodia a colp d’ukulele va començar a sonar. Jo no sabia massa bé si era un somni o si era real perquè la fatiga no em permetia ni obrir les parpelles. La música s’anava apropant acompanyada d’una veu aguda i un poc desafinada.

Els laments del pare i la mare es calmaren suaument a mesura que la cançó s’aproximava fins al punt d’escoltar una rialla. Sí, la mare, amb una mica de llagrimeig encara, reia. Allò em va donar la suficient força i curiositat per a obrir els ulls, i allí la vaig veure, la pallassa Puparemei.

A part d’aquella vestimenta que ja vos he descrit i la perruca verda de cabells rissats, lluïa unes ulleres de pasta blanques i un nas roig a més no poder. Tenia un somriure d’orella a orella, i ben prompte vaig descobrir que allò era el seu superpoder, perquè era tan enlluernador que provocava la mateixa reacció en totes les persones que la miràvem.

En acabar la cançó, i després dels aplaudiments corresponents i un agraïment teatral un pèl exagerat, va traure de la motxilla un martell de plàstic amb el qual va intentar testar-li els reflexos al pare. Increïblement, a cada colp que li pegava al genoll, la cama de la pallassa s’agitava bruscament.  Allò em va fer soltar una riallada intensa i incontrolable. La mare es va emocionar en escoltar-me, ja que, pel que semblava, feia dies que a penes parlava o reaccionava. En canvi, Puparemei pareixia impertorbable durant la seua actuació. Va guardar aquell instrument per a, tot seguit, traure una botzina i un pal de fusta, d’eixos amb què t’exploren la gola. Li va demanar a la mare que pronunciara la lletra “A” i, cada cop que ho feia, la botzina sonava compassada.

Vam estar rient molta estona aquella vesprada, i totes en les que va continuar apareixent inesperadament. Un dia li vaig demanar: “Puparemei, no te’n vages, queda’t amb mi”. Ella, tan exagerada com sempre, es va apropar i em va abraçar amb força mentre feia sorolls simulant que alguna cosa es trencava. En separar-se, es va quedar quieta com qui sent que l’estan cridant, i amb els punys a la cintura i més erta que un pal, va dir: “Ho sent molt Roser, però un altre xiquet em necessita”. Va carregar les coses a la motxilla i va eixir corrents com un dibuix animat.

En aquell aparcament continuava plovent a poalades, i allí estàvem les dos, jo observant la bossa, i ella contemplant-me a mi. Quan per fi vaig alçar el cap per a mirar-la bé, encara amb una miqueta d’incredulitat, ella va abaixar fins a estar a la meua altura i va allargar la mà. Sense apartar la mirada li vaig donar el sac i ella, amb aquell meravellós i inimitable somriure, es va posar el dit a la boca i em va tancar l’ullet.

Aquell dia vaig descobrir que eixa dona era una superheroïna, i que no totes porten capa.


*Vaig escriure este relat en desembre del 19 per a presentar-me a un concurs. Ho vaig fer i vaig quedar com camot. Estava pensant a presentar-lo en altre lloc, però m’ha vingut més de gust compartir-lo per ací. Ja n’escriuré més xD.
** El vaig escriure després de veure un reportatge sobre els pallassos i les pallasses d’hospital que, desinteressadament, aconsegueixen que xiquets i xiquetes (i familiars) somriguen en els moments més durs de les seues vides. Gràcies a totes les persones que feu d’este món un lloc millor.

I la culpa no era meua…

Que complicat. Tindre l’oportunitat de contar situacions i aberracions que ens han passat, de buidar, i quan intente fer-ho els pensaments estressen, les imatges supuren com si fora pus en una ferida encara fresca. Saber-me acompanyada i estimada per tantes companyes dona força, però ho tenim tan gravat a foc, que alguna cosa allà al fons encara em discuteix que això meu no és per a tant, que amb les calamitats que han passat tantes altres, algunes de les quals ni tan sols poden contar-ho, on vaig jo contant misèries? Però són les meues misèries, i també formen part de mi i de qui soc.

Tenia 13 anys, era la nit de carnestoltes. Aquell any coincidia amb el sopar de “San Valentín” que organitzava la comissió de festes, i els meus pares anirien, i per tant, no estarien al poble. Jo eixa nit la passaria a casa la uela d’una amiga meua, que vivia a prop de la plaça. L’amiga, en canvi, vivia prop meu, als afores del poble, i vam quedar per a baixar juntes. Jo aquell any havia rescatat una disfressa d’una caixa de cartó on mon pare i ma mare guardaven les disfresses que no estaven fetes malbé de les festes de moros i cristians. El conjunt era senzill, anava de tenista. Era tota una peça, a mode vestit, unes esportives i raqueta en mà. Caminàvem carretera avall parlant animadament, imagineu, eixa nit no dormíem a casa! Això significava allargar-ho una miqueta sense por a sermons.

Havíem quedat per a anar a sopar amb la resta de la quadrilla, però abans aniríem a casa la uela de l’amiga per a deixar el pijama i la roba de l’endemà, és a dir, que encara era de vesprada. De sobte, vaig notar com algú em clavava la mà per baix la falda i em premia amb força l’anca. Em vaig girar i vaig veure un home major, calb i amb barba (crec que mai oblidaré eixa cara) amb un somriure a la boca. Recorde que vaig agafar a la meua amiga i li vaig cridar “Corre”, i així ho vam fer fins a arribar a la porta de casa de la seua àvia. Per aquell temps els meus pares ja tenien mòbil, i des de l’habitació els vaig haver de telefonar per l’ansietat que tenia al cos. Estava espantada. I em vaig sentir culpable, anava amb una falda molt curta.

Tenia 17 anys, eren les festes de moros i cristians. Hi havia un músic d’altre poble que m’agradava, ja havíem tontejat en alguna ocasió. Tenia un parell d’anys més que jo, i en acabar de tocar a la seua filà alguns de la seua banda van vindre a la meua càbila i ell i jo vam continuar amb el tonteig. Jo estava molt borratxa, a penes recorde alguna que altra imatge. Em va dir d’anar al seu cotxe i vaig accedir. No recorde res més. L’endemà, mentre esperàvem per a dinar a la càbila, van passar alguns de la seua banda per davant de la meua filà. Un xic que jo no havia vist en la vida es va parar davant meua i em va dir “que bé ho vam passar anit eh Belén!” donant-me a entendre que ell també havia estat, i va començar a riure. Mai vaig saber si allò que deia era cert. I em vaig sentir culpable, anava molt borratxa.

Tenia 18 anys acabats de complir, els havia fet just eixa nit. Estava al pub amb les amigues, celebrant-ho, i de tant en tant em dedicaven una cançó. Un xic, uns anys major que jo, em va estar rondant tota la nit, i al final ens en vam anar al seu cotxe. Vam estar enrotllant-nos i va arribar un punt en el qual va voler anar a més. Jo no volia, no m’apetia fer-ho amb ell, així que li vaig dir que no. “Que eres, una calenta polles? O es que eres una estreta?”. Havia escoltat moltes vegades com difamaven a altres xiques pel poble amb adjectius com aquells, i jo no volia ser una d’elles, així que vaig respondre amb un “no” camuflat entre riures. “Pues me l’hauràs de xuplar si no vols ser-ho”. I em vaig sentir culpable, allò era de putes.

Tenia 18 anys i començava una nova etapa en la universitat estudiant fisioteràpia. No coneixia a ningú i tenia una oportunitat genial per a descobrir qui era jo en realitat sense les pressions i les etiquetes d’un poble. Havia fet noves amigues, eren més majors que jo i em sentia molt còmoda amb elles. Durant el primer quadrimestre teníem pràctiques d’anatomia en el laboratori.

Hi havia un professor, prou major, que aprofitava qualsevol situació per a apropar-se a mi i parlar-me. S’arrimava molt, més del que jo haguera volgut. Algun dels meus companys se’n va adonar i sempre que el veia apropar-se venia i es posava enmig fent un poc el paiaso. Després de les pràctiques sempre anàvem una estona a la cantina a fer una cervesa amb les amigues. Poques setmanes després, el professor va començar a acudir per allí, i continuava apropant-se a mi i preguntant-me coses de la meua vida. Les meues amigues em van dir que em queixara al meu tutor, però jo no em vaig atrevir, com anaven a creure a una xicona de 18 anys abans que a un professor?

Vaig optar per amagar-me al bany fins que ell passava i com que no em veia se n’anava. Llavors una de les meues amigues ja venia a avisar-me que podia eixir i continuàvem a la nostra. El dia de l’examen, en el mateix laboratori, hi havia diversos professors fent les proves. Ell n’era un. Va accelerar el seu ritme per a què coincidirem, ho vaig veure. Entre pregunta i pregunta em deia que havia de somriure, que era molt guapa, i que les xiques guapes havíem de somriure. També em va preguntar d’on era, si tenia nòvio, i si al meu poble totes eren tan guapes com jo. Fins i tot el xic que estava de zelador es va arrimar un moment, i crec que ho va fer per a veure si així es tallava un poc, però res. Vaig intentar somriure durant l’examen. I em vaig sentir culpable, perquè em sabia guapa.

Tenia 22 anys. Estava treballant en una terma en França. El nostre lloc de feina eren cabines de massatge, i n’hi havia de dos tipus. Unes on els massatges eren de 10 minuts, i d’altres on eren de 20. Els torns eren rotatoris així que podien tocar-nos qualsevol de les dos opcions. Entre les cabines i el corredor hi havia dos vestuaris, era per on s’accedia, però una vegada estaves dins era complicat eixir perquè una solia estar ocupada per la persona que havia acabat, i l’altra per la que anava a entrar. Els massatges eren baix l’aigua, i hi havia pacients que acudien sense cap peça de roba, tant homes com dones.

Un dia va entrar un home, d’uns 50 anys, que també anava nu. Quan li vaig indicar que es gitara en la llitera ho va fer, panxa cap amunt. Li vaig dir que es posara panxa cap avall, i es va aprofitar del meu desconeixement de la llengua per dir-me que no m’entenia bé. Li vaig insistir, i ell em va respondre que així estava bé, que si li podia fer el massatge ahí (mentre indicava la seua zona genital erecta). Li vaig dir que se n’anara i jo me’n vaig eixir, i ho va fer.

L’endemà, en veure el meu torn i que em tornava a tocar, una companya em va canviar la llista. Ell, en veure que no l’atenia jo va anar a queixar-se a la coordinadora, i quan em van cridar perquè donara explicacions, i ho vaig contar, em van dir que això que havia passat no podia repetir-se. Que front una situació com eixa havia d’anar jo directament a queixar-me i la mateixa coordinadora prendria les mesures oportunes. No es toleraven situacions com aquella. I em vaig sentir culpable, devia haver-me queixat jo.

Estes són algunes, en podria contar moltes més. Han sigut molts anys de treballar eixe sentiment de culpa, moldejat amb el temps per una societat masclista, veient com culpabilitzaven a altres dones per intentar ser lliures, per estimar-se com eren, per defendre els seus drets. Moltes situacions d’escoltar a gent del meu entorn insinuar que si jo no haguera fet, no haguera anat, no haguera dit, o no haguera sigut com soc, res d’això m’hauria passat.

Fins i tot ara, mentre escric estes línies, estic mirant al meu sentiment de culpa a la cara, perquè m’ofega intentant que no publique açò, que a ningú li importa, que la gent es riurà de mi, o ho aprofitarà en la meua contra. Però en el moment que vaig descobrir que m’estimava, i que no tenia per què callar, vaig decidir no fer-ho mai més. Perquè callar només m’alimenta els dimonis interiors que es tornen cadenes per a tenir-me sotmesa, i em converteix en hereva d’una incomoditat que no em correspon sentir.

Perquè la culpa no era meua.

 

Diari d’una regidora…

Encete este diari perquè vull compartir com esta etapa política està sent de les més nodridores de creixement personal que he tingut. A més, defense la humanització de la política, així que em pareix bonic que em pugueu acompanyar durant este viatge. No sé quantes entrades faré, ni cada quant, però qui sap, igual així acabe estalviant-me la teràpia!!

Sí, vaig començar teràpia al cap de 4 mesos d’entrar al govern de l’ajuntament. El primer mes de govern a penes podia dormir perquè el meu cap no podia parar de pensar. Tenia palpitacions i excés de tensió. La quantitat d’informació que rebia les primeres setmanes em va resultar esgotadora mentalment.

Les rutines van canviar de soca-rel. Compaginació laboral, molta exposició pública, nous volums de responsabilitat, espais totalment fora de la meua zona de confort… Podria estar hores enumerant les càrregues que sense adonar-me anava carregant-me dins de la motxilla.

Sabia que ser un càrrec públic implicava responsabilitats, i me n’he fet càrrec des del minut u, però no imaginava els nivells d’hostilitat amb què algunes persones van arribar a tractar-me. Reconec que durant un temps responia amb la mateixa hostilitat, em sentia atacada i només sabia defensar-me.

El més fort que m’han dit a la cara (i dic a la cara perquè les animalades que m’han dit a l’esquena o des de l’anonimat no cal ni anomenar-les) va ser un home que em va dir que hauria d’estar nugada del coll en un clavegueram per a veure com estava de brut el carrer. “Ahí nugada, ahíahí!” cridava, mentre assenyalava el clavegueram, amb la cara roja i les venes marcades. Quanta agressivitat!

Durant molt de temps vaig sentir com alguna gent havia deixat de veure’m com una persona, i em tractaven com si fóra un objecte, una paret a la qual es pot colpejar. Vaig arribar fins i tot a sentir-me incòmoda en espais que sempre m’havien resultat confortables. Saber que la meua família estava rebent també un tast de tot això encara empitjorava la situació. La culpabilitat que sentia per allò era altra llosa que em costava suportar.

Vaig decidir tornar a fer teràpia (anys abans n’havia fet i m’havia anat molt bé) quan vaig veure que m’estava desbordant, estava perdent el nord de la meua vida. És curiós perquè poc després vaig escriure en la pissarra del despatx d’alcaldia “Prioritat principal: Ser persona❤”, i encara continua allí escrita. Ara ja no la necessite, però durant un temps pareixia que m’ho havia de recordar per a poder continuar.

Este camí m’està ajudant a conéixer-me més, a acceptar-me i a estimar-me com sent que cal. M’he permés, al meu ritme, confiar en mi, escoltar-me i aprendre. He tingut l’oportunitat de sentir-me orgullosa de tindre una família unida, forta i respectuosa. M’ha oferit descobrir l’admiració que sent per les meues amigues, pels meus companys i companyes i per tanta gent bonica que m’envolta.

Això m’ha dut a compartir la meua experiència política, siga alegre o pesarosa, de manera oberta i natural, coneixent a altres persones, i sobretot a dones polítiques en qui confiar, a qui escoltar i de qui aprendre.

Estic més motivada encara si cap per a continuar, perquè sé que vindran més colps, i més obstacles, i més hostilitat, però res em podrà llevar la certesa de que la il·lusió, l’estima i el treball poden canviar les coses.

De mamelles i violacions…

Alguna cosa passa en aquest món quan davant la greu notícia sobre la tendència de violar xiques en unes festes, les fotografies que acompanyen poc tenen a veure amb la notícia, i tal volta sí alimenten la causa que aquesta es produïsca.

Que en San Fermín hi ha dones que mostren els seus pits i es bufen? Doncs si, bé. Estic segura que hi haurà tants homes, o més, fent això mateix. Però clar, el cos dels homes no està rendibilitzat. El de les dones, en canvi, està tirat de preu. I parlem clar, ací s’estan mesclant dues pel·lícules, les mamelles i les violacions, encara que les dues són de la mateixa saga: el masclisme.

Sense voler entrar massa en les decisions individuals, ja que a la fi cadascú és lliure de fer amb el seu cos el que considere, tal volta el que sí que cal és fer una anàlisi de la situació social. Almenys si volem plantejar-nos una societat millor, més madura. I no parle solament de la brutea que ens apareix cada dia en alguns mitjans o canals de televisió, on pareix que el mèrit femení sempre implica agradar al personal.

Sobre les mamelles: Què passa amb les mamelles? Quina obsessió hi ha, malaltosa, en què el nostre cos és de i per a tothom? Anar amb les mamelles a l’aire, en principi, no significa res (ni és símbol d’alliberament femení, ni és cosa de putes. Són mamelles. Punt). El problema no és que les xiques portem les mamelles a l’aire, que ja tenim prou aguantant que des de ben menudes se’ns diga com les hem de portar (que si sostenidor, que si els mugrons es noten, que si boten, que si l’escot, que si push up’s…). El problema és que se’ns ha ensenyat que les nostres mamelles tenen una finalitat: agradar. I el realment trist és que no és a nosaltres a qui es refereixen, sinó a ells, o al món, tant em fa. El cos de la dona és públic per se, i eixe és realment el problema.

No cal anar-se’n a les grans ciutats, ni a llocs amagats per veure aquest masclisme camuflat d’alliberament. Parle, per exemple, que a pocs kilòmetres del meu poble, hi ha un pub on, a canvi de llevar-se les bragues dalt de la barra, es convida a xicones a cubates. Un tracte senzill, ras: literalment, es recompensa amb alcohol l’espectacle corporal, el nostre cos té un preu. El nostre, clar. El d’ells ja hem quedat que pareix tenir massa valor i no estar en venta. I açò ho sabem tota la gent, i pot agradar o no agradar, però és un fet, permés, acceptat i, fins i tot, aplaudit per alguns sectors.

Sobre les violacions: El problema és, clar està, que acompanyant aquestes notícies amb aquestes imatges, es pot arribar a manipular la comprensió col·lectiva d’aquests tipus d’agressions. D’entrada, es dóna a entendre que aquestes xiques, en certa manera, estan provocant-se patir aquestes situacions. Tot açò recorda molt al “és que van vestides com a putes”.

El que resulta curiós és que, així com es culpabilitza a la dona del que li passa (perquè així s’ho ha buscat), ni la societat ni els mitjans són tan contundents amb l’home, ja que a aquest se’l perdona i se’l justifica fins i tot “hormonalment”, com si es tractara d’un animal incapaç de raonar on acaba una “tirà de trastos” i on comença un delicte, un acte en contra de la nostra voluntat, una violació.

D’aquesta manera, com que elles s’ho busquen, és a dir, nosaltres, doncs nostre és el problema. I com que ells a penes poden evitar una conducta bàrbara, com és forçar-nos i violar-nos, fets que ens defineixen, per molt que ens tapem els ulls, com a societat masclista, acabem per inmunitzar-nos i acceptar (alerta!) com a normal que, malauradament, estes coses passen.

Ja va sent hora d’anar cridant a cada cosa pel seu nom, i el masclisme, aunque se vista de seda, masclisme es queda. A mi almenys el tema ja em toca prou la moral, així que, a les persones i ens socials que defensen, camuflen, maquillen, accepten, toleren i eduquen en masclisme, ací tenen la meua il·lustració sobre el que fan:

Prou