De menuda no m’agradava el meu nom. Sempre he culpat les festes de Nadal i totes les nadalenques, eren setmanes insuportables. Va ser una crisi forta, fins al punt de voler canviar-me el nom. Recorde negociar tot açò amb ma mare, i entenc que no ho vaig aconseguir perquè Belén seguisc sent, però vaja, tenia una llista d’opcions.
Anys després vaig veure escrit el meu nom en valencià, supose que també per les festes nadalenques, i em va sorprendre aquella T per allí enmig. De sobte el meu nom tenia una T? No em va agradar, el meu era més simètric, ja que la “L” quedava enmig i en ambdós costats quedaven una consonant i una “E”, d’allò més asseaet. Cal sumar-li que al uelo d’una amiga li va pegar per dir-me’l en valencià pronunciant (i molt) la “t”. BETTTTTTLEM deia. L’home ho feia sense maldat però a mi allò em va caure tort. Anys després vaig saber que el nom es pronunciava sense pronunciar la “t”, com ametla, però quan allò va passar ja m’havia desencantat.
Durant l’adolescència (i encara hui) algunes amigues van començar a cridar-me “Bèl”, i altres van derivar a “Belivars” sumant el cognom. Però no va ser fins als vint-i-pocs, que Rosa em va anomenar per primera vegada “Berlem” (li agrada personalitzar els noms).
I Berlem cap ací Berlem cap allà, al final m’he fet a eixe nom i m’agrada molt, perquè ni és Belén ni és Betlem. Està com en un mig camí que no arriba a sonar estrany, però tampoc és la norma.
I just ahí, en eixe mig camí, és on més còmoda estic.
Ah, que no us ho he dit: de menuda, en eixa llarga llista d’opcions que tenia, el que més m’agradava era “Kika”!
Gràcies a Cèlia Cardona per la 📸
