Soc d’eixes.

De quines? No ho sé, d’eixes.

De les que es bloquegen quan no ho poden coure. De les que es fan menudes que alguna cosa queda gran. De les que mantenen el tipo quan només poden perdre’l. De les que aguanten, i aguanten, i aguanten… Soc d’eixes.

De les que necessiten amagar-se uns instants abans de l’obra. De les que tremolen quan canten, o quan ballen, o quan parlen, o quan són, però sense mostrar-ho. Soc d’eixes.

De les que dubten quan escullen. De les que s’incomoden amb els aplaudiments. De les que troben a faltar el foco. De les que no s’ubiquen. Soc d’eixes.

De les que troben pinyol al galló. De les que prefereixen l’ensalada sense vinagre. De les que ploren amb les pel·lícules romàntiques. A pesar de tot; a pesar de mi. Soc d’eixes.

Soc de les que enyoren una abraçada i obliden un bes, o el que no és besar. Soc d’eixes.

De les que necessiten un cor en lloc d’un consell. De les que necessiten un muscle tot i tindre mocador. Soc d’eixes.

De les que s’alimenten del tot per a caure en el no-res. De les que es llancen al buit amb l’ànima plena. De les que creuen sense fe. De les que estimen sense creure. Soc d’eixes.

De les que parlen sense pensar. De les que espenten sense sospesar. De les que estimen sense esperar. De les que senten sense parar. Soc d’eixes.

De les que no saben on acaba tot i on comença el jo. De les que no saben què és propi i que és de la resta. De les que no saben quant de la resta és propi. De les que no saben. Soc d’eixes; a pesar de tot, a pesar de mi.

Soc d’eixes, i ja és prou; i ja és molt. De les que fan sense saber, de les que saben sense fer, de les que suposen, de les que sospiten, de les que s’apreten. I s’apreten, i s’apreten, i s’apreten.

Soc d’eixes. I poc més.