Encara recorde aquell soroll estrident. La mirada d’una jove colombiana asseguda al meu davant descrivia tot el pànic que jo no volia sentir. Diuen que van ser segons…, per a mi foren eterns. Vaig notar que l’home que seia al meu costat m’agafava la mà amb una força que en un altre moment m’haguera fet mal, però que llavors m’incitava a agafa-li-la amb la mateixa ànsia. Crits, plors, oracions, malediccions…. No passarà res, em deia a mi mateixa fins que eixirem del túnel…
A pesar de les sessions amb la psicòloga, no aconseguisc aclarir els fets d’eixe instant. Si, vaig notar que el vagó tombava, però vaig tancar els ulls, i quan els vaig obrir ja era tirada en el sòl. Un home em preguntava el meu nom i si estava ferida mentre em buscava el pols. Vaig respondre que sí, que estava bé i que sols em feia un poc de mal el cap, però la cara de terror d’aquell senyor, Pere vaig saber després, no pareixia creure-ho del tot, ja que no parava de demanar-me per favor que li parlara alhora que les llàgrimes de por li queien galta avall. A l’altura del llavi es van mesclar amb un regall de sang que li sortia. Pareixia no importar-li, perquè estigué pendent de mi fins que va veure que m’incorporava sense problemes, això si, un poc atordida.
Fins que no em vaig alçar, no vaig ser conscient de la dimensió de l’accident. Allò començava a omplir-se de policies i sanitaris, però seguia sentint plors, crits, oracions i malediccions.
De sobte, vaig recordar l’home que seia al meu costat. Vaig començar a buscar pels voltants, fins que un infermer em va agafar i tapant-me en una manta em va dur fins una ambulància. Encara no havíem fet ni 3 passes vam sentir uns crits propers i al girar-nos, dos treballadors del S.A.M.U. passaren corrent amb una camilla. A sobre, tacada de sang i amb tot l’instrumental d’urgència, estava la jove colombiana. Dolor.
Em vaig despertar dins d’una ambulància, camí de l’hospital. Als pocs dies vaig eixir sense quasi seqüeles físiques, era una de les ferides. Van obrir una investigació de durà una setmana, en la que aclariren que l’accident era degut a un error del conductor, que era un dels morts. De res han valgut les queixes i les manifestacions. De res..
De vegades pense en Vanessa, la jove que duia enfront. Va morir. Quan la recorde plore. Plore perquè va morir, va morir quan no deuria. Van morir molts que no devien, uns de dolor i altres de pena. Aquell accident em va condemnar a la mort en vida, al dolor crònic, a la pena culpable, a la responsabilitat oblidada,i al silenci com a resposta.
Durant tot aquest temps, no he pujat en metro. No soporte el soroll.
(En memòria a totes les víctimes de l’accident de metro de valència en 2006)
2 pensaments a «700 dies, i silenci…»
Deixa un comentari
Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.
vas estar present en aquest accident?
La meua dona i la meua filla van patir l’accident. De la dona no em vaig poder acomiadar. La filla, gràcies a Déu(?),segueix al meu costat com una bendició al seu record.
Mai més tornarà a ser el mateix i no ha passat encara un día que, qualsevol petit detall, no me la recorde.
Si realment vas estar a aquell vagó, m’agradaria parlar-ne algún dia. La xiqueta no pot recordar res(crec que inconscientment no vol).