Quina barbaritat…

Porta plovent tot el dia. L’avorriment d’avui ha sigut de por. Tot el dia tancada dins de casa, esperant a veure si para una estoneta, però res. Vinga a ploure i a fer vent. Com que no hi ha molt a fer, ens n’anem a dormir prompte.

Normalment jo dorm a la mateixa habitació que la meua ama. Té un coixí per a mi, que amablement em porta allà on va. De vegades, mentre descanse, la sent marmolar com deu ser de fàcil la meua vida, sempre dormint. No em puc queixar, la veritat. Em dedique, com bé diu ella, a dormir i a menjar. De tant en tant, em donen pernil. I també de tant en tant, em rasquen la panxeta. No és mala vida del tot, no.

El coixí del qual vos parlava, para un poc dur d’entrada. Intente fer-lo tou amb les potes, però no em convenç el resultat. Quan la meua ama està mig adormida, aprofite la seua confusió i bote damunt del llit, el coixí gran que no cal fer tendre perquè ja ho està. M’agrada posar-me per la part dels peus. Pràcticament ni s’adona, i de vegades fins i tot, li faig un poc la rosca i em deixa que em pose baix del cobertor, ben calenteta.

De sobte, de matinada, em desperte. M’estic cagant. He aguantat tot el dia, per por a la climatologia, però no puc més. M’alce i vaig cap a la cuina. La porta està tancada. L’assumpte està més apurat del que em pensava, i comence a posar-me nerviosa. Rasque un poc la porta, fent un poc de força per intentar obrir-la, però està ben tancada. Plore.

Passen pocs minuts fins que el truc número u per a cridar atenció produeix resultats. Sent com Felip, el meu amo, s’alça del llit i ve cap on estic jo. Em pregunta que em passa, però com que ja sap la resposta, obri directament la porta. Sense dir res, va en direcció a la porta del balcó, l’obri també. Encara plou, però tant em fa. Isc corrent fora, i quan ja estic un poc allunyada de la porta, cague. Que gust. Estava que no m’aguantava més, imagineu-vos, després de tot el dia. Quina barbaritat…

6 pensaments a «Quina barbaritat…»

  1. La gent que no té animals no sap el que es perd, conviure en aquestos animalets de quatre pates no té preu, l’estima que et donen es inesgotable, fins i tot es parla que molts gossos han mort de pena després de que morira el seu amo.

    PD.: Aprofite el post per a anunciar que tinc dos gossets (un masclet i una femelleta) d’un mes, de mare huskie siberiana i pare pastor alemany, són una dolçoreta, si algú en vol un, els regale i com se que tots els que llegixen a Belén són gent de trellat i que serien uns magnifics amos aprofite.

  2. Molt chulo el escritet belivars, com d’habitude… ai ja tenia ganes de llegirte una miqueta, que de vegades es la millor forma de estar propet de tu… sense voler m’ha vingut al cap la lola, tantes converses que m’ha suportat.. i ara m’agradaría tindrela al costat, dormir en ella, vorela flipar amb la neu… no continue o em fique a plorar!! esque algú pot portarmela en nadal??? es chicoteta, pot ficarse en cualsevol puesto, no diu res quan monta en l’avio, ni es caga ni es pisa (a l’avio clar, no ho intenteu en cap altre puesto). Molts besets a ambesdues. Et vuic perraca.

    PD: Xavi molta sort per ficar els gossos… segur que per aci algú s’anima!! Sentir com ta gossa rebufa quant li parles no te preu!!!

  3. Ja,ja….com si la veguera. Amb eixos ulls que et miren des de baix…
    El dia que no dorm a casa i no té on fer les seves necessitats ja procura fer-ho en un lloc ben amagaet de la casa…Quina vida més perra!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada