La mar…

És 5 de Desembre, i són les sis de la vesprada. Al poble fa un fred que anuncia la proximitat de l’hivern. L’oratge a la costa no és molt millor. La platja, com és d’esperar, està quasi buida. El “quasi” correspon a Conxa que, com cada any, acudeix tal dia com avui a este indret, com si fora un ritual.

Vesteix uns pantalons de panna obscurs, com quasi totes les peces de roba que habiten els seus calaixos. La seua pell, fina però esgotada, revela una edat avançada, una història de vida. La seua mirada, familiar i relaxada, observa les ones. De tant en tant somriu lleugerament, un somriure íntim, com si anara dirigit a algú molt especial.

Ignasi meu, mira que bonica està la nostra mar. El corrent ha portat moltes algues, com era d’esperar. Les tonalitats del verd, il·luminades pels escassos raigs de sol que permeten els núvols, dibuixen una escena espectacular. Per molt que ho intenten, esta mar nostra, és i serà sempre salvatge. Te’n recordes quan jugàvem ací de menuts? Solíem venir de marà les dos famílies juntes. Ens agradava rebolcar-nos per damunt de les algues, i guanyava el que aconseguia que se li n’apegaren més. Sempre guanyaves tu, unes vegades mereixent-ho i altres no, ja que jo, perquè no t’enfadares, no me les contava totes. Ja llavors érem un equip, tu a primera fila i jo cobrint la rereguarda.

De vegades, trobàvem trossos de fusta dels vaixells que, fora pel mal temps, o per la mala fortuna, encallaven i naufragaven per les costes properes. El corrent, lliure i rebel, els duia a trossos a la nostra mar, tal volta per açò anomenada la Fustera. Solíem fantasiejar amb els tresors que de segur romanien baix les aigües benisseres, i per a tal fi ens convertíem en autèntics aventurers. Botàvem de roca en roca quasi sense mirar, coneixíem cada part d’estes pedres com la nostra pròpia mà.

Ignasi, que estrany és viure sense tu. Abans, les coses tenien sentit, almenys tu li’l donaves. Recordes aquell refugi en Bèrnia on festejàvem de jovenets? Ara a penes queden unes pedres. La gent les furta per a fer-se casetes. Açò és de bojos. Deixen caure, o destrossen directament, paratges i construccions que havien superat el pas del temps, i que eren tan nostres, que pareix mentida que siguen els mateixos del poble els que firmen. La majoria del veïnat ha faltat al llarg dels anys, i les cases s’estan quedant buides. Ai Ignasi, que estrany és tot…

La suau brisa, que fins ara havia sigut quasi imperceptible, es fa notable, acariciant el rostre de Conxa. Ella, que ho interpreta com la resposta del seu estimat, inspira profundament intentant amarar-se per complet d’esta impressió. Un parell de llàgrimes li rellisquen galta avall lentament. Mira de nou els muntons d’algues, i somriu. Esta imatge de la mar selvàtica lluitant pel que li pertany la deixa embadalida per uns instants. Està emocionada, i torna a sentir-se viva, enèrgica, com la mar, la nostra mar.