Buenas….

Tant que m’agrada escriure, i no se com començar açò.

Tenia en ment un grapat d’idees dispostes a omplir la màxima quantitat possible d’espai, i ara, res…

Començar parlant de política, em planta cara. Encetar el meu blog insultant…Després he pensat en parlar de la meua relaciò amb l’esglèsia, però quan he pensat, ja fa temps que no ens vegem. Seguit d’això, m’han plantejat parlar de la meua vida personal, però jo de la meua vida no faig negoci. Així que, pensant un poc (diuen que funciona), se m’ha ocorregut explicar-vos el meu blog.

Les entrades del meu blog, en principi serán meues, però també introduiré algunes cartes de gent varia, per conéixer opinions básicament.

Una vegada explicada la qüestiò, supose que no haurà quedat dubte de tot l’entramat, em despedisc fins la pròxima. Molts besets a tots i benvinguts…

3 pensaments a «Buenas….»

  1. Hola Bèl!!Açò del bloc ha fet furor!! M’agrada molt com escrius, es que plasmes molt bé les idees i utilitzes el vocabulari adequat!!
    M’encanta, molt bon començar amb lo dels pèls de punta!!quanta raó hi ha en eixe escrit, i com sempre, tant liberal, cadascu que s’escudelle el que vullga!!! i desprès q ens diguen independents radicals!!!
    MOLTS BE7S i segueix escrivint!!!

  2. Hola xati, sempre he sabut que escrivies d’allo mes be, pero em sorprens una vegada mes,el que he llegit es precios. Una besadeta

  3. Senyoreta,
    Acabe de fer un passeig virtual pel teu blog. És curiós, perquè m’ha fet canviar (a millor) un poc la idea que tenia dels blogs. Fins ara no entrava en els blogs de la gent coneguda perquè els tres o quatre que havia visitat estaven tan plens de vanalitats, xorrades, superficialitat, llocs comuns i tòpics insuportables, que a la fi vaig decidir que no era una bona manera d’emprar el temps. Fins i tot vaig visitar el blog d’una persona que repartia consells per a “lligar”, i donava pautes per esdevindre un autentic mascle (perquè, senyor, perquè…). Diré, d’eixos blogs, el que diu ma mare (Maria Campana), del boxeo: “Això…prohibit!!!!”

    Però el teu blog li dóna una pila de dignitat al fet de l’escriptura. Diuen que el fet d’escriure és com fer-se un Hara-kiri: la persona s’asseu davant del paper (o pantalla), mira en el seu interior els fantasmes que l’atormenten, i com un samurai s’esbotza els intestins sobre la taula.

    Lamente com de “gonioseta” és esta metàfora, però m’és vàlida per a dir-te que m’agrada molt el què escrius.
    Ei, ànim!!!
    Joan

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.