En acabar el col·legi, ella anava a casa la uela a per la flauta i corria a les escoles velles, on es trobava l’escola de música. Com quasi sempre, Roser, la mestra, no hi era en eixe instant (l’aula buida li queia damunt) així que deixava els trastos dins i s’asseia al banc del corredor. No li agradava eixe edifici, tenia els sostres molt alts i estava vell i humit. Feia por. Quan Roser tornava, segurament amb algun paquet de caspells en mans, entraven en classe i feien els exercicis del dia, com cada dia.
En acabar la classe, sobre les 6, tornava a casa la uela amb la intenció de passar allí la nit. Deixava l’estoig i la carpeta, i després de besar a la uela i agafar el berenar (la uela sempre malcria, i berenava un rotllo o una bamba i dues onces de xocolate), corria cap a casa d’alguna veïna a jugar amb l’amiga més coneguda, també coneguda com amiga de ca la uela.
Fins l’hora de sopar, el temps consistia en xicotetes eternitats d’hores envoltades de nines, jocs, històries i molta imaginació. No hi havia temps per a l’avorriment, i en cas que este apareguera, sols s’havia de fer una cosa diferent. Si la veïna no estava, sempre podia assajar flauta, mirar la tele, o inclús jugar amb l’avia al dominó.
Arribada l’hora: Va, a sopar! Conegut crit de guerra que anunciava l’hora d’acomiadar-se de l’amiga o d’arreplegar els joguets si estava en casa, i que variava el volum depenent d’on estava de lluny la receptora. A penes recorda que tenia aquella carn, però no oblida la ceba a tires. També fa memòria del color groguenc del caldet, que feia goig mullat en pa. La uela no en menjava sempre, doncs quan era Quaresma es comprava una empanadilla a la panaderia de les escaletes, la calfava amb l’estufa, i se la menjava molt poc a poc. De vegades pareixia que algun pèsol se li perdia entre les dents, i sense desapegar els llavis, la imaginava lluitant amb la llengua contra la llavor punyetera.
Després de tirar el fem i baixar la persiana (abans era una tenda), es quedaven tombades al sofà mirant el programa que sortia pel primer canal, la “Primera”. Recorda “el semáforo”, amb Jooooordi Estadella i una rubia francesa despampolant que sempre enseñava mitja mamella. Mitja i mitja una, deia la uela.
Quan la freqüència de badalls augmentava considerablement, la uela es retirava i recordava a la neta que no tardara. Ésta solia esperar fins al bloc següent per a gitar-se. Ja en l’habitació, amb la postura de sempre (la uela cara cap amunt i ella agafada de braceo i de costat), jugaven a vore formes en els pelats del sostre. Hi havien dos que no canviaven mai, que eren un tren i un esquirol. Poc a poc, i amb l’ajuda d’alguna contarella, tancava els ulls i, també poc a poc, començava a viatjar per les seues pròpies històries.
A mitjan nit solia despertar-se, doncs el llit de la uela estava inclinat per problemes de circulació, i ella sempre acabava allà baix. Ja a l’endemà, com si fóra un rellotge, la uela es despertava a l’hora justa segons les necessitats de la xiqueta. Alguns dies tenia partit de bàsquet i havia de matinar, però els que no jugava la deixava dormir tot el que ella volia. Una vegada en peu, i després de donar-li el bon dia a la uela, s’asseia a la cuina per tal d’esperar les sopes de pa. Mai oblidara el protocol que l’avia seguia per a la seua perfecta preparació. Primer, les llesques de pa, no tallades sinó trencades. Acte seguit una o dues cullerades de cacau i una bona cullerada de sucre . Una vegada la taça ja semblava una muntanya nevada li afegia la llet calenta i ho mesclava tot per tal que la llet quedara homogènia. Després tan sols quedava menjar-les, i açò la nostra amiga tampoc ho oblida. No oblida el sabor que li deixava el pa mullat en el paladar, en aquell petit, i ja no tan petit, paladar.
Després de molts anys, quan tanca els ulls, pot olorar, recordar, dibuixar, assaborir… Després de molts anys, encara pot sentir aquell divendres.
7 pensaments a «El divendres…»
Deixa un comentari
Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.
Divendres… si que es poden sentir encara…
I te’n recordes de la manteta amb la que ens tapavem tots en un sofà on apenes cabien un parell de persones?
Encara que jo no he tingut les vivencies del divendres si que se la marca que vos ha deixat la vostra iaia, per molt que ho intente no puc traure aquell sabor de sopes que tantes vegades heu menjat, i m’hen al.legre molt, perque de eixa forma no la oblidareu mai. Hi ha que mantenir vives totes aquelles cosestes que ens han fet feliços, i no deixar que desapareguen.
Besets.
Bé, com li ho he confessat hui a la teua mare, ja ha deixat de ser un secret. No se si dir-ho a un post com aquest es el que toca, perquè es més bé personal, però es un plaer llegir-te.
Es veritat, m’agrada molt com escrius, i pel que veig no he descobert res nou. Tal volta, hauries de plantejar-te de fer-ho més a nivell com a mínim semiprofessional. De tota manera, això, evidentment es una decissió personal teua. Jo, si en permets, de moment continuarè passant-me per ací.
Sort amb el blog i continua així.
He tardat prou en poder llegir el escrit d’aquesta cosineta meua, que sempre igual, sempre igual, hem fa plorar al despaitx. Be, la veritat es la millor uela del Món. Mai ningú podrà entendre les paraules que Belen expresa tan requetebé amb aquest bloc i això es pq. la veritat es que mai podrem oblidar les seues paraules, els seus consells i tot el que feia per tots els seus nets.
A Xavi, el malcriava molt, era el primer netet despres de 7 anys d’aver nascut jo, i tots estavem amb eixe rubio guapissim que jo vull amb locura, i que la uela el cuidava amb una tendresa que mai podre oblidar, però quan va vindre la xiqueta morenassa!!!, ja era la menudeta Beleneta, que li deia ella.
El que més recorde jo es, aplegar a casa de la uela, i vorela amb les pinses de depilar, esperant que alguna de les doss netes aplegara per tal de llevarli el pelet que tant li donava nosa, i que tant ens fastidiava a les dos, o la pedicura que ens feia mampendre de les seues complicades ungles, amb tanta por de fer-li sang, ja que tenia sucre…..
Be, hi han tantes coses que recordar d’eixa iaia tan especial, que amb la llàgrima al ull, et done la enhorabona pel teu preci`s escrit.
Et vullc mogolloooooooo
Esther
Bèl, per fí he trobat un ratet per llegir el teu blog. Soc el més proper al desastre que he conegut, aixis que perdona.
Al llegir aquesta entrada del “divendres” m’en he enrecordat del día següent a la nit en que el vas recitar al llavaor…
Estavem Miguel i jo a la mar, i li vaig contar amb precisió com va transcorrer el llavaor poètic. Vaig parlar un poc de tot: del mono (:), del amic, dels farolets, de la multitud que va anar, de la part d’aquella multitud que portava dos copetes de més damunt…tal i qual. I al moment de contarli o tractar d’explicarli el teu poema…llagrimeta:/
Les güeles son els angels de la terra (o “Grandmas are earth angels”) com diu un gravat que li vam regalar a Pepita fa molt estius.
Sols espere que desde el seu cel, el teu angel et pique l’ullet de tant en tant…I més després de “El divendres…”
Petunets desde Bcn
Belen, no puc deixar de fer comentari sobre el que escrius. Tot el que escrius de la teua vida és com un record viu que ja no es borrarà.
I la veritat és que les iaies ho son tot, jo encara conte amb la companyia de les 2, pero la meua iaieta Elisa és la dona de la meua vida i ja estic emocionant-me, té 75 anys i la tia és més valenta que el món, treballadora i una dona de bandera, una dona de la que he aprés, i continue fent-ho, moltissim.
En aquest “divendres” transmiteixes una calidessa, un calor de llar que és massa! De segur que cuan vaes acabar d’escriure’l una sonrisa encantadora es deguere asomar per algún raconet d’alla dalt..