Per què escric?

Vaig començar a escriure per dolor, el d’una pèrdua important. Dolor per no haver dit adéu, per no poder imaginar el món a partir d’aquell dia. Ho tenia al cor, però no em travessava la gola i vaig començar a escriure-ho. Durant anys li donava el mèrit a ma uela, que era la que havia faltat i la que em motivava a escriure, però ara sé que eixe mèrit va ser de ma mare, que ja no sabia com ajudar-me i, un dia em va dir: Per què no ho escrius?

Vaig superar el dol i vaig seguir escrivint. Vaig començar a explorar i a escriure històries menys autobiogràfiques. Supose que li les mostraria al meu germà, perquè un dia va vindre amb un blog que m’havia fet a amagades amb la complicitat d’un amic, mentre em deia: Escriu-li al món! Era este mateix blog, o bé, una versió anterior.

Amb els anys va contactar amb mi un escriptor del poble, #BernatCapó, qui, identificant-se com a “fan” dels borrellons (en realitat es confonia i deia borrissols) em va proposar escriure un conte per a la col·lecció infantil de la Biblioteca Municipal Bernat Capó de Benissa. D’aquella travessura va eixir “La Pintabacores”, la història d’una bruixa malvada que, en realitat, només era una dona diferent que volia estimar i que l’estimaren.

Després d’allò vingueren molts més relats i moltes més inseguretats. El que semblava una afició ho vaig començar a viure com una pressió, sobretot perquè cada vegada em costava més compaginar-ho amb la meua feina. I sense adonar-me’n, va nàixer en mi la síndrome de la impostora.

Un dia, conversant amb l’amiga Nydia, em va comentar que volia encomanar-me un text. A mi? – Ai clar, eres l’única escriptora que conec – va dir amb naturalitat. Aquella va ser la primera vegada que, per uns instants, em vaig sentir digna d’aquell ofici.

Fa poc, la vida em va donar l’oportunitat de, com són les coses, reescriure el meu relat, la meua pròpia història. I vaig decidir escriure-la escrivint. No seré una escriptora reconeguda, ni vendré milers d’exemplars de la meua obra, però escric, molt i a tota hora. I em paguen per això, que vulgues que no, ajuda a materialitzar-ho.

Però la realitat és que escric per a expressar i comunicar-me. És una via per a parlar-me i escoltar-me que m’ajuda a drenar el que se’m fa bola i no vull que es faça roín. A voltes ho amague amb històries, servint-me d’espills diversos amb els personatges i els fets. D’altres ho escric clarament en primera persona. I altres, estimats i estimades, romandran en la més profunda intimitat perquè, de moment, no veuran la llum.

Escric perquè em fa bé, ho necessite. Escric perquè forma part de mi i no sé no fer-ho.

Per això em sent escriptora, perquè tampoc sé no ser-ho.

L’ametler de la costera de la Joana

  • Tinc calor.
  • Vols que llevem la manta?

Sense esperar la resposta, ni encendre la llum, s’alça i li fa dos doblons a la manta, d’eixes velles que pesen tant, mentre la deixa acuradament a terra. L’endemà, mentre la doblarem per alçar-la, ell es quedarà mirant-la i comentarà de broma alguna cosa sobre el seu pes, i jo, per enèsima volta, li contaré orgullosa que és la que tenia ma uela al seu llit, que és d’eixes mantes d’abans.

És molt gruixuda, i una vegada torna al llit i ens tapem de nou, esta vegada sols amb l’edredó, ja se’n nota la diferència. La temperatura continua sent càlida, però ara és més agradable, menys embafosa.

Estic tan a gust que de sobte rumorege: L’estiu ja està ací. Esclatem a riure, de manera forta, d’eixes riallades que t’ixen des de l’estómac i et fan plorar. És un senyal – diu ell.

Això em fa recordar als ametlers, com assenyalen el temps amb les seues flors. Fa tan poc que els estaven matant a tots, i ara pareix que ens estiguen matant a nosaltres, com canvien les coses. La meua ment segueix el seu curs, i això d’haver anomenat el senyal, fa que irremeiablement pense en l’ametler de la costera de la Joana.

Eixe ametler està a la vora d’un camí, el que dóna accés al Penzí. Entre el camí i les bústies de les casetes, allí està ell, tot gran i polit. És curiós com sols està eixe ametler ahí, solitari, sense formar part de cap bancal ni de cap altre rastre de germans.

El primer ametler que floreix, ací al terme, és de la costera de la Joana – va dir el uelo mentre amb el gaiato apartava les fulles d’una penquera que no feia massa bona cara. Com podia saber quin floria primer en tan gran com era el terme? Em costa imaginar que una persona poguera conèixer tanta terra com per a poder fer eixa afirmació. Però el uelo no era un home fardaor. Si ho va dir és perquè ho sabia cert.

Aquell dia havíem quedat per a gravar-lo. “Gravar-me per a què?” em va dir quan li vaig preguntar. La veritat que no tenia altre motiu que “m’ha pegat per ahí“, així que li vaig dir que eren coses meues, i l’home, que no preguntava massa, em va deixar fer.

És curiós com a penes tinc records d’ell mentre jo era xiqueta i ma uela, la seua dona, vivia. Recorde estar seguda al batedor de sa casa, menjant-me un gelat d’eixos que es fan a casa, amb sabor a cola-cao, i veure’l pujar la costera fins a arribar al carrer. La camisa amb alguns botons descordats, un poc despitralat, el cabàs de fer faena, i la gorra al cap. Venia del bancal i la caseta, allí a Les Mallaes.

Recorde quan m’ensenyava els conillets que havia criat la conilla que tenien al corral de casa. Crec que l’home mai va entendre que hi haja gent que els té d’animal de companyia, amb tan bons que estan en la paella.

Recorde quan va haver d’agafar el gaiato per a caminar millor. Es cabrejava moltíssim, perquè no volia parèixer un uelo vell. “Uelo, tens noranta anys, condueixes, vius a soles… Realment creus que anar amb un gaiato et farà vell?”. A voltes jo m’enquetava amb ell quan deia eixes coses. Ell amb mi la veritat que s’enquetava poc.

Quan va morir l’altra uela, la seua consogra, encara s’estilava això de vetlar a casa. Aquella mort per a mi va ser un colp molt dur, i vaig passar tot aquell llarg dia al batedor de sa casa, sense atrevir-me a entrar ni mirar-la. I recorde veure’l a ell baixar carrer avall, amb uns ulls que delataven haver plorat. Em vaig llançar al seu coll i li vaig dir que només em quedava ell. Pobre home, quina responsabilitat li vaig amollar amb tan poques paraules. Aquell dia vaig decidir prestar-li tota l’atenció i demostrar-li tota l’estima que poguera.

Quan va complir vuitanta-nou anys va començar a tindre molèsties al braç, i vaig començar a tractar-lo. Per aquell moment jo treballava en una clínica en Altea la Vella, i tenia dos hores per a menjar, així que ma uelo venia els dimecres, el tractava, i després ens n’anàvem a dinar junts al bar d’Herme. Venia els dimecres perquè Lorena, l’ama del bar, feia putxero, i a ma uelo i a mi ens encanten els plats de cullera. Encara recorde quan li vaig dir a Lorena, que sempre em pregunta per ell, que havia faltat. Els ulls se li van omplir de llàgrimes, d’eixes que no cauen i ennuvolen la visió, i no m’estranya, perquè l’home, amb tota la seua discreció, es feia de voler.

Mai haguera imaginat ser tan afortunada, i poder compartir tants moments amb ell. A part de ser la seua néta i la seua fisio, amb els anys vaig acabar sent la seua amiga, fruit de la relació que els dos vam cuidar i vam fer créixer. M’agradava presumir de uelo quasi tant com a ell de néta. Jo ho feia d’una manera més explícita, mentre ell ho vivia d’una manera més interna, però eixe gest de la boca, eixe mig somriure que se li dibuixava quan algú li deia “caram Felip, que ben acompanyat vas!” era inconfusible.

Amb els anys, la vellea i alguna d’eixes tecles van anar empitjorant, fins a dur-lo allà on ell no volia estar: malalt. Li feia pànic “donar faena”, i a nosaltres ens en feia que no ens deixara ajudar-lo. Els últims dies l’home ja patia, ja no podia alçar-se del llit, i per molt que ell aguantava, el dolor es feia patent en cada alè.

Tants estudis sanitaris no em servien de res en eixe moment, i ja no sabíem què fer per a alleugerir-li aquell mal. Curiosament estava en la que havia sigut la meua habitació tota la vida. Em vaig asseure en la cadira, una de fusta pintada de verd que ell mateix havia netejat i pintat anys arrere per a mi.

Li vaig agafar la mà, mentre ell me la premia amb la força com qui vol expressar sense paraules. Vaig pensar que, com sempre deia que m’assemblava molt a la uela, la que fóra la seua dona, tal volta si li cantava podia fer que es calmara, que es sentira més “en casa”. I això vaig fer, mentre li acariciava la cara, cantar-li suaument, a cau d’orella. I ahí, durant eixe instant, vaig sentir com m’acomiadava d’ell.

En desembre, vaig haver d’anar al poble veí, i en passar per la costera de la Joana, allí estava l’ametler, florit de gom a gom mentre tota la resta d’ametlers que hi havia a prop estaven encara completament nus.

Eixe ametler, florit o no, sempre em recordarà tota la seua saviesa i tots els aprenentatges que em va donar. Eixe ametler, sempre em recordarà a ell, a ma uelo Felip, a Felip de la Rosa.


*Hui ma uelo haguera complit noranta-cinc anys, i m’abellia celebrar-ho recordant-lo. Us deixe un vídeo que vaig fer amb tota l’estima possible*

Felip de la Rosa

La meua xiqueta és l’ama…

Des de la finestra es podia veure com l’oratge ja havia canviat, deixant la calor pas a la frescoreta que tant agrada per aquesta terra. Dins, en canvi, pareixia que el temps s’havia aturat i que l’eternitat, acompanyada d’aquella llum tan meravellosa d’haver pegat una ruixada, s’apoderava de la cambra.
Marta se la mirava, encara meravellada, com si aquella criatura que sostenia en braços es tractara d’un tresor delicat, fràgil i efímer. Adriana també mirava sa mare, amb els ulls ben oberts, a la volta que amb les manetes buscava tocar-la com si fora l’única persona que realment la coneixia. I així era.
Mentre la tenia en braços va recordar Pepita, la seua àvia, i com li haguera agradat conéixer-la. Els ulls se li van omplir d’emoció en pensar-ho, i mentre aquell sentiment es materialitzava en llàgrimes d’estima, el record li va portar una melodia que la va traslladar anys arrere als braços de la abuelita, com li deien les netes.
Feia molts anys que vivia lluny del poble, i aquella dona havia estat un lligam fonamental per a mantenir les seues arrels. I just en aquell moment va entendre que ara era el seu torn d’aconseguir que la seua filla, tot i que també es criaria a molta distància d’allí, estimara aquella terra tant com l’adorava Marta.
En aquell riu rau, el mateix en el qual ella s’havia criat, la melodia que ressonava pel seu cap va donar pas a poc a poc a les paraules, i sense a penes ser-ne conscient, va començar a cantar aquella cançó de bressol amb la qual tantes vegades ella havia fet nona de xicoteta.
Com si es tractara d’un mantra, els ulls d’Adriana, que estaven fixats en els de sa mare, van començar a caure, i a poc a poc aquella cançó, acompanyada pel balanceig, es va apoderar del seu ser. Marta, mentre veia com la seua filla anava tancant aquelles precioses parpelles, es va sentir més unida que mai amb els seus orígens.
Una vegada adormida, la va deixar en el moisés on ella mateixa havia dormit trenta i pocs anys abans. I tot i que la xiqueta ja descansava plàcidament, Marta es va quedar al seu costat, asseguda en una mecedora, mirant-la enamorada i sacsant suaument aquell llitet al mateix ritme que ella es gronxava.
Va continuar cantant aquella cançó de bressol, i lentament els seus ulls també es van anar tancant. I mentre es deixava acompanyar per la força de la son, un somriure de felicitat se li dibuixava al rostre, sabent-se hereva d’una estima que anava més enllà de les persones.

“La meua xiqueta és l’ama,

del corral i del carrer,

de la figuera i la parra,

de la flor del taronger”.

(Relat fictici inspirat en la recent maternitat de la meua amiga Marta, la benvinguda d’Adriana i en record de Pepita, gran dona i referent)

La pròpia obscuritat…

Un matí es va despertar de sobte d’uns somnis agitats, espantada. Tant de colp ho va fer que es va mig incorporar, però en a penes uns segons, i sense obrir els ulls, es va tornar a tombar. Es trobava al llit, i se sentia totalment transformada. Gitada cap per amunt, notava com s’enfonsava en el matalàs vell, i si alçava un poc el cap, intuïa el seu cos nu mig tapat pel cobertor d’estiu. Es buscava les mans volent percebre alguna prova per a confirmar on estava.
Que m’ha passat?, va pensar senes obrir els ulls. Segur que no somiava, podia sentir com la seua habitació continuava sent la mateixa que els dies anteriors. La llum pareixia lliscar per la tela de la cortina, i la imaginava ballant de manera sinuosa. Podia escoltar com cantaven les oronelles, i també Maria, la veïna del primer, que devia estar estenent la roba al pati. La quotidianitat passejava pel carrer entre converses veïnals i arrancades i aparcades de cotxes. Res pareixia distint, però tot semblava nou.
La son s’havia esvaït, però ella, cabuda i orgullosa, mantenia els ulls tancats per si un cas. Notava com les parpelles s’anaven obscurint, i això sí que li va resultar estrany, però va pensar que s’estaria nuvolant sense donar-li major importància. Va allargar la mà fins a la tauleta de la nit, on palpant va notar l’escampada de mocadors – era al·lèrgica – seguit d’un marc de fotos que havia posat feia poc. Tot pareixia al seu lloc, tot estava controlat.
Va canviar un parell de vegades la posició gitada, i en veure que no n’hi havia mans, va decidir despertar-se, com si durant aquella estona de cavil·leig haguera estat profundament adormida. Es va incorporar a poc a poc i va anar obrint els ulls. Continuava sentint l’obscuritat. Se’ls va fregar amb un poc més d’intensitat i els va obrir, i llavors els va descobrir.
Quatre murs de pedra vella de muntanya la rodejaven mentre la quotidianitat que escoltava anava desapareixent, emmudint sigil·losament. Van passar un parell de minuts mentre mirava i remirava aquella estança, lloc que desconeixia i que la feia sentir desubicada. Per un moment va creure que tal volta sí que continuava somniant, així que va tancar els ulls tan fort com va poder, com faria una xiqueta menuda jugant a amagar-se, i es va tornar a gitar. Però en aquesta ocasió, el silenci era tan intens que la por li impedia mantenir-se aliena al que fora que li estava passant.
De nou de peu, amb els ulls oberts i en silenci, però ara ja formant-ne part del mateix, es va decidir a entendre allò. Els murs estaven allí per alguna raó i la descobriria. Li va vindre al cap la llanterna del mòbil, així que va tantejar de nou en la tauleta de nit fins que es va fer amb l’aparell i va activar la llum.
Mai li havia agradat aquella llum, tan blanca, tan artificial, però en aquell moment no estava per posar-se exquisida, així que amb el mòbil en mans es va dirigir al mur que li quedava enfront. Va apropar la llum per intentar analitzar aquelles pedres, buscant alguna fissura o quelcom que li poguera explicar què feia allí, quin sentit tenia tot això, i sobretot, com eixir-se’n.
Anava passant d’unes a altres ràpidament, a l’altura dels ulls, i no hi havia res que li cridara l’atenció. No sabria el temps que va passar, però va arribar un punt en el qual va creure que allí no anava a trobar res, i exhausta, es va deixar caure per la paret fins a quedar asseguda a terra.
La llum del mòbil, que continuava mantenint-lo en la mà, es va quedar il·luminant la pedra que li quedava a l’altura del muscle dret. Va girar el cap quasi per inèrcia, sense cap intenció de trobar res, però va ser en aquell moment, en el que deixava de controlar, quan va veure unes paraules escrites.
Li resultaven familiars, eixa lletra la coneixia. Encuriosida va intentar desxifrar aquelles lletres que, clarament, estaven escrites per una criatura menuda. “No tingues por” posava. “No tingues por” es va dir a si mateixa sense massa sentit, i com un raig li va travessar un pensament pel cap, i es va recordar a ella, de xicoteta, tement perquè son pare i sa mare pogueren morir i quedar-se sola. “No tingues por” va repetir en veu alta mentre les llàgrimes començaven a esgolar-se per la galta.
Aquella verbalització li va donar una claredat inexplicable, intangible, però suficient per a continuar mirant sense pretenir res. Va anar recorrent l’espai mentre trobava frases i expressions amb les quals anava identificant-se, i reconeixent-se, doncs eixes frases i eixes expressions eren ella. Les seues experiències, les que l’havien marcada, les que l’havien condicionada. Allí estava tot. El plor es va manifestar d’una manera més intensa, amb un poc de dolor al principi, però amb una forta sensació d’estima tot plegat, fins que, com un bebé que està sent acaronat, es va quedar adormida de nou.
A meitat matí es va tornar a despertar, aquesta vegada suaument. En obrir els ulls podia veure les peces de roba que havia usat el dia anterior damunt de la butaca, algunes d’elles fent equilibris per no caure. La dansa de la cortina continuava, i això li va fer recordar una cançó que havia escoltat dies abans, i quasi de manera involuntària es va posar a cantar mentre s’alçava del llit i s’incorporava.
De sobte va caure en què estava fent com Maria, la veïna del primer, i sense deixar de cantar va esbossar un somriure i va decidir anar més enllà, acompanyant la veu amb moviments pel corredor de casa. Sense dubte, aquell seria el ball més genuí que mai havia fet.

Diari d’una regidora…

Encete este diari perquè vull compartir com esta etapa política està sent de les més nodridores de creixement personal que he tingut. A més, defense la humanització de la política, així que em pareix bonic que em pugueu acompanyar durant este viatge. No sé quantes entrades faré, ni cada quant, però qui sap, igual així acabe estalviant-me la teràpia!!

Sí, vaig començar teràpia al cap de 4 mesos d’entrar al govern de l’ajuntament. El primer mes de govern a penes podia dormir perquè el meu cap no podia parar de pensar. Tenia palpitacions i excés de tensió. La quantitat d’informació que rebia les primeres setmanes em va resultar esgotadora mentalment.

Les rutines van canviar de soca-rel. Compaginació laboral, molta exposició pública, nous volums de responsabilitat, espais totalment fora de la meua zona de confort… Podria estar hores enumerant les càrregues que sense adonar-me anava carregant-me dins de la motxilla.

Sabia que ser un càrrec públic implicava responsabilitats, i me n’he fet càrrec des del minut u, però no imaginava els nivells d’hostilitat amb què algunes persones van arribar a tractar-me. Reconec que durant un temps responia amb la mateixa hostilitat, em sentia atacada i només sabia defensar-me.

El més fort que m’han dit a la cara (i dic a la cara perquè les animalades que m’han dit a l’esquena o des de l’anonimat no cal ni anomenar-les) va ser un home que em va dir que hauria d’estar nugada del coll en un clavegueram per a veure com estava de brut el carrer. “Ahí nugada, ahíahí!” cridava, mentre assenyalava el clavegueram, amb la cara roja i les venes marcades. Quanta agressivitat!

Durant molt de temps vaig sentir com alguna gent havia deixat de veure’m com una persona, i em tractaven com si fóra un objecte, una paret a la qual es pot colpejar. Vaig arribar fins i tot a sentir-me incòmoda en espais que sempre m’havien resultat confortables. Saber que la meua família estava rebent també un tast de tot això encara empitjorava la situació. La culpabilitat que sentia per allò era altra llosa que em costava suportar.

Vaig decidir tornar a fer teràpia (anys abans n’havia fet i m’havia anat molt bé) quan vaig veure que m’estava desbordant, estava perdent el nord de la meua vida. És curiós perquè poc després vaig escriure en la pissarra del despatx d’alcaldia “Prioritat principal: Ser persona❤”, i encara continua allí escrita. Ara ja no la necessite, però durant un temps pareixia que m’ho havia de recordar per a poder continuar.

Este camí m’està ajudant a conéixer-me més, a acceptar-me i a estimar-me com sent que cal. M’he permés, al meu ritme, confiar en mi, escoltar-me i aprendre. He tingut l’oportunitat de sentir-me orgullosa de tindre una família unida, forta i respectuosa. M’ha oferit descobrir l’admiració que sent per les meues amigues, pels meus companys i companyes i per tanta gent bonica que m’envolta.

Això m’ha dut a compartir la meua experiència política, siga alegre o pesarosa, de manera oberta i natural, coneixent a altres persones, i sobretot a dones polítiques en qui confiar, a qui escoltar i de qui aprendre.

Estic més motivada encara si cap per a continuar, perquè sé que vindran més colps, i més obstacles, i més hostilitat, però res em podrà llevar la certesa de que la il·lusió, l’estima i el treball poden canviar les coses.

De tornada…

He posat una cançó que, no sé massa bé per què, em convida a tancar els ulls i escoltar. La brisa suau recorre l’esquena nua que em deixa al descobert la camiseta. Els primers segons em sent un poc incòmoda, i amb la falta de costum el pols se m’accelera una mica i note com els ulls em tremolen amagats baix les parpelles.

La meua ment no tarda a començar un bombardeig d’imatges, tasques de la feina, persones i situacions, assumptes passats i, naturalment, assumptes pendents. Tot plegat m’angoixa. La tensió es fa notable i m’adone que estic fent força a les celles i que ja no escolte la música.

Torne a mi de seguida i em naix un sospir profund, omplint i buidant d’aire fins a l’últim amagatall dels meus pulmons. La brisa em saluda de nou mentre continua bambant pel meu voltant. M’acaricia i pareix que jugue anant d’ací cap allà. Fins i tot puc sentir com es comunica amb mi i amb l’entorn. Pareix que això no li agrada tant a la vella palmera del camí, perquè les seues fulles li responen així, com si estigueren un poc airejades.

No recorde quan va ser; en quin moment em vaig esvair tant que vaig oblidar el camí de tornada. Ben mirat no necessite saber quan, sinó tornar ara mateix. I per això m’esforce, perquè recorde poc estar en casa, però sent l’anhel d’haver estat. Encara la puc olorar i notar ben a dins de l’ànima. Sé que està ahí, ho sé tan cert com que jo estic ací. Em pose dempeus de nou.

Em sent viva, i no entenc per què sentir-me viva em sorprén. La preciosa melodia m’arriba tant a dins del pit que sent com quan una mà amiga m’agafa i s’ofereix a acompanyar-me un trosset de viatge.

La brisa de vegades desapareix, com si estiguera amagada. Per moments està espentant, i d’altres pareix que vulga engolir, com si es tractara de la mateixa mar. Es contradiu fins que troba la mateixa direcció en totes les seues vesants. Llavors agafa força, es fa gran i esdevé capaç d’allò impossible, portadora de la llibertat més absoluta.

Dins meu sent la remor, romancejant amb allò que m’identifica i allò que em fa envejar-la, sent tot el mateix. Desitge aconseguir eixa confluència d’energies que m’enfortisca per a prendre la meua direcció i caminar a passa forta i sense dubtes.

Sospire de nou i sent com els ulls ja no tremolen. Un somriure se’m dibuixa al rostre. Ací i ara està el camí, el camí de tornada.

Els clotets…

– Pren quaranta duros i vés per tomaca solis i arròs!

No sé com s’ho feia, però ma uela ho podia tot amb quaranta duros. Després d’agafar-los me n’entrava a la tenda, quasi enfront de sa casa, i Toni sempre estava darrere de l’aparador. El recorde com si fóra ara: alt, amb ulleres, un colze damunt del taulell i llegint qualsevol cosa. Me la jugaria dient que solia tindre la ràdio encesa, encara que això no sé si és cert o és creació pròpia.

– Ja està ací la xiqueta dels clotets – deia en veure’m entrar. Jo no sabia ben bé què eren els clotets, i supose que la meua cara reflectia eixa ignorància, perquè de seguida em feia riure i em deia: ara sí, ahí estan els clotets.

Anava directe al lloc on es trobava la tomaca “Solis”, tomaca que vaig tardar anys a saber que era una marca, i que “solis” no significava fregida. Després buscava el paquet d’arròs, que eixe no m’atreviria a dir on s’ubicava, i ahí Toni sempre tirava una maneta per ajudar-me, però sols una maneta. Ell tenia clar que jo m’havia d’espavilar, i sempre em va donar l’espai que m’ho permetia.

Una vegada amb tota la comanda adquirida, ja anava on estava ell i ho deixava damunt de l’aparador. En aquella època ja hi havia calculadores, però Toni no en gastava mai. Allí damunt, al costat de la caixa, tenia un muntó de paper d’estrassa. I allí, i davant de qui comprava, feia les sumes que corresponien i deia el total. Això ho recorde clarament, aquell llapis gros, almenys més gros del que jo utilitzava a l’escola, escrivint damunt d’aquell paper, també més gros d’un full habitual.

Per aquella edat jo encara no controlava les quantitats, i menys encara la diferència entre duros i pessetes, així que li donava els quaranta duros sense saber si hi havia tornes o no. Ell, sempre amb el seu somriure, em donava les tornes i, sense dir-me res, mirava una bossa de plàstic gegant on estaven els paquets de gusanitos. Eixos anaven a duro, i això si ho recorde perfectament. Jo el mirava, i amb un poc de vergonya li somreia, perquè sabia allò que significava.

-Agafa’n un, però només si em promets que t’acabaràs el dinar.

Amb això mai he tingut problema, sempre he sigut de bon menjar, així que li deia que si amb el cap i anava ràpidament i n’agafava un. Li donava les gràcies i me’n tornava a ca la uela, que estaria esperant-me per fer el dinar. Una vegada li entregava la tomaca i l’arròs, me n’eixia al batedor amb els gusanitos, i m’asseia al cantonet on no tapava la porta.

I allí estava jo, al ple del migdia amb el meu tresor verd entre les mans. Aquells palets tan cruixents i a la vegada tan blanets que es desfeien només palpar la llengua. No he sigut massa de llepolies, però reconec que allò m’ho assaboria com si fóra el més preat dels menjars.

-Estan bons? – preguntava Toni mostrant el cap per la porta de la tenda. Jo el mirava i em reia, altra vegada amb un poc de vergonya, i assentia amb el cap.

– Ai eixos clotets…

Reconec que allò em confonia, perquè encara no tenia massa consciència del meu cos, i per suposat, no entenia perquè m’ho deia a mi i no a altra gent, encara que també és cert que no totes les persones en tenien. Quan se’n tornava cap a dins jo em girava de cara a la finestra, que gràcies a la cortina reflectia com si fóra un espill, i em mirava mentre somreia i em posava seria alternativament. Volia comprovar el que deia Toni, i sí, tenia raó, quan em reia, els clotets apareixien.

Des d’aquell estratègic lloc podia escoltar els tràfecs de ma uela dins de casa o, si estava Maria la de la sabateria, els xarraos que es portaven les dos. En aquell batedor vaig seure moltíssimes hores de la meua vida i en tinc mil i un records, des de xicoteta fins al dia que ma uela va morir. En aquell mateix cantó del batedor vaig plorar la seua mort, quan ja no era cap xiqueta.

Ara, quan somric, sé que m’ixen els clotets, i inevitablement, em trasllade a aquells temps de felicitat i innocència, època d’aprenentatge diari i aventures constants. I en certa manera, em fan sentir que les coses no han canviat tant, i que això, gaudir i aprendre, continua sent l’essència de la vida.

Clotets
En memòria a Toni Pesa, personatge estimat de la meua infància. Per tots els bons moments viscuts amb aquell veïnat del carrer Sant Nicolau i per tota l’estima compartida.

Picoretes…

L’escalfor del sol d’estiu assoma tímidament per la finestra. Els primers rajos del matí intenten travessar la persiana, que encara roman tancada quasi per complet. La llum li acaricia la cara, suaument, com convidant-la a despertar i encetar un nou dia.

Ella, que és de somni profund, pareix que intente despertar i no puga. Després d’una estona, amb certa dificultat, i encara baix l’efecte de la son, aconsegueix mig obrir els ulls. Conforme torna a la realitat, recorda que no és al seu llit, ni a la seua casa. Ni tan sols està al seu poble. Llavors pareix que els ulls tornen a cedir, i els torna a tancar.

Somriu, respira, i s’endinsa de ple en eixe moment, en eixe just instant. La recorre una sensació que li resulta familiar, i conscient d’eixe sentir, el gaudeix. De nou respira, per a la fi, i ja decidida, tornar a obrir els ulls i despertar. Busca la llum del sol, esta vegada ja més intensa. Mentre recorre l’habitació amb la mirada, comparant amb el que recordava de la nit anterior, nota una carícia que li puja cama amunt. Es gira per a mirar-lo i els ulls entropessen amb el verd dels d’ell, que la mira fixament mentre mig dibuixa un lleu somriure en els llavis.

La nit anterior havien bromejat sobre el paisatge, desconegut per a ella, com si fos l’únic reclam que els havia unit. Conforme avançava la vetlada començaren els acudits de sexe, igualment, com si foren el nexe d’unió. Però pel matí, i durant eixe instant callat i personal, la puresa dels sentits parlaven per si sols.

N’estan cansats dels amors i els desamors, i tal volta per això no en parlen. Han passat els anys de romanços de pel·lícula, d’amors prohibits, de relacions pautades, dels “deber” i “haber”. Coneixen la línia que relativitza el temps i les relacions, la van creuar fa anys i sabien que no hi havia volta enrere.

No sabrien dir el temps que dura eixa mirada, però si que alguns segons són més intensos que altres. El silenci que els acompanya sols és interromput pel soroll de les fulles del jardí animades per la brisa matinera. No calen paraules ni explicacions d’allò que senten, perquè saben que el que els recorre de cap a peus no té un sol nom ni una sola expressió.

La mà que acaricia la cama puja dolçament cos amunt, fins arribar a la cara. Li aparta alguns cabells que li cauen al front. Semblen rebels, com moltes coses en ella, i això el fa somriure amb més franquesa. La mà continua el seu viatge, i quan passa pel coll nota com es ruboritza. Ell fa un gest amb les celles de satisfacció, com el xiquet que troba un amagatall secret, o quelcom que considere un tresor. Ella respon amb una rialla, d’eixes íntimes, i encara que fa gest per apartar-se, no s’allunya. En realitat, li agraden les picoretes…

Picoretes...
Picoretes…

La minifalda…

Fa ara dos anys vaig fer una cosa que mai haguera cregut tan estúpida i tan important a la vegada: em vaig comprar dos minifaldes.

Ja de camí a la trentena, i després de viure situacions que em van fer reflexionar molt sobre les coses importants, i no tan importants, d’esta vida que ens ha tocat viure, vaig tenir com una rebel·lió i vaig començar a prendre decissions que no prenia, i fer allò que no m’atrevia.

La qüestió és que, per necessitat de renovar armari, i acompanyada del criteri de ma mare, vaig entrar decidida i convençuda en la tenda a per allò que buscava. N’hi havia minifaldes de tots els colors i models possibles: llises, estampades, vaqueres, bufaes, llargues, curtes, molt curtes… Tot un món per a mi.

No sé cert per qué mai n’havia volgut portar. Bueno, si ho sé. Jo deia que era incòmoda, que no em podia seure en una vorera, o botar i ballar com acostume quan vaig de festa. I que havia d’anar en compte perquè en qualsevol despiste se’t veuen les bragues (com a les xiques males). Parides.

En realitat, fugia de la imatge femenina estàndar, que tenia jo en la ment, clar. Evitava la situació de que algú puguera valorar-me per les meues cames, o pel meu físic, en lloc de fer-ho per les meues aptituds, actituds o coneixements. Del que no me n’adonava llavors era que, fugint d’això, era jo qui ho feia important. Era jo qui avantposava el físic a les aptituds, les actituds o els coneixements. Era jo qui no integrava totes les meues variables.

Recorde el primer dia que me la vaig posar. Que rara em sentia. Les cuixes es tocaven entre elles. No era desagradable, però si diferent. Tenia la sensació que se’m pujava conforme caminava, i em passava tot el dia baixant-la. Em sentia insegura.

Vaig estar tot l’estiu posant-me les minifaldes. De fet, jo em deia a mi “la de la minifalda”. El següent també me les vaig posar, però ja no tots els dies. A xavo tute els vaig donar, i vaja diners més ben gastats. Una d’elles ja està retirada, la utilitze pràcticament per a anar a la mar. L’altra però, encara me la pose bastant.

De fet, hui duc la minifalda. Quan me la pose, ja no em sent estranya. I des de fa un temps no m’importa, i fins i tot m’agrada, si algú em diu que sóc guapa. Com mos tornem.

La vida ve sense llibre d’instruccions, i cadascú sap quina motxilla porta en el camí que recorre. Les neures també són individuals, com pròpies són les ferramentes per superar-les. Jo demà aniré a comprar-me roba, i de segur que em compraré una minifalda.

IMG_20150721_202253215

 

Treballar ens farà lliures…

Torne de vacacions i, encara que es suposa que són per a descansar i carregar piles, no ho sent així. De fet, i ja m’ha passat varies vegades, em recorda més bé a quan era una xiqueta, s’acabava l’estiu, i havia de tornar a l’escola. S’acabava allò de córrer pels bancals, pujar als ametlers, anar a berenar a l’estació, o practicar de cabo d’esquadra amb uns sarment a l’era de la caseta. “Això és depressió post-vacacional” direu alguns, encara que a mi em sona més bé a depressió peri-laboral (serà per tecnicismes i diagnòstics!!!).

Cada vegada que plantege per què “s’ha de treballar” puc notar com la gent sent una mescla de incredulitat i llàstima. Parle del treball conforme l’entenc en la societat actual: la obligatorietat de, com a persona, tenir una formació específica (si eres de ciències, eres de ciències) i guanyar diners per a poder formar part de la societat que ens ha tocat. Alguns m’entenen, d’altres però em diuen que no voler treballar és ser un gos. És com si a la pregunta de “per què hem de treballar?” alguns escoltaren “algú pot pagar-me per estar tot el dia tirada al sofà?”

M’agrada la meua feina, la fisioteràpia, ajudar als que estan mal, aprendre sobre el cos i les persones, millorar en la meua pràctica aprenent dels erros i dels encerts, si, m’agrada molt. Però quan pense que he de dedicar la meitat de la meua vida adulta (descomptant el dormir) a treballar, sent com eixa xiqueta que encara queda dins de mi s’entristeix. Tenir uns horaris establerts, amb uns dies de vacances establerts, amb unes condicions de treball establertes (i encara gràcies) i uns objectius laborals que complir per a rebre un sou en el que se li posa preu a les hores em fa sentir que algo falla.

Li donem valor al temps, li posem preu a la vida. Tant fa si passes mala nit, si se te trenca el cotxe, si un amic et dona una bona noticia, si et baixa la regla, si es mor un conegut, si t’acabes de barallar , si estàs eufòrica com si estic trista: a treballar. A més a més, en un món on les professions estan tan especialitzades, fa que siga complicat integrar distintes habilitats individuals en una mateixa “professió”, despersonalitzant esta en pro sols d’un producte, en el meu cas, una fisioterapeuta.

Abans he dit “vida adulta” per a diferenciar-la clarament de l’època de la infància i l’adolescència, en la que a treballar encara no se li diu així. Durant estos anys el nostre objectiu és anar a l’escola i a l’institut (cada vegada més a estudiar que a aprendre) i a les activitats extra-escolars. D’estes, com més millor que de menut tot entra millor i és molt important estar format per a poder assegurar-se un futur digne bla, bla, bla, bla. Doncs això, senyores i senyors, ja és treballar. I curiosament, la resposta que se li dona als xiquets o a l’adolescent rebel és la mateixa que em donen a mi algunes de les persones amb les que parle: Perqué si/s’ha de fer/és el que toca. Punto.

Després d’anys d’estudi i formació per a tenir una bona feina, vaig entrar al mercat laboral amb una crisis que l’hòstia on resulta complicat tenir una bona situació laboral (econòmica), almenys si vols viure per la zona.  Tal volta és esta situació inesperada, almenys per als que quan estudiàvem tot anava molt bé, la que m’ha fer reflexionar. M’ha fet plantejar-me si dedicar part de la meua experiència a preparar el futur en lloc de viure el present no és un preu molt alt per a pagar.

Per què s’ha de treballar? Ens dignifica? Ens fa lliures? Lliures de què exactament? Tots estos arguments em fan olor a vell i tancat. Podríem almenys fer-nos un favor i començar a dir les coses pel seu nom. Treballar (diners) és l’esclavitud del segle XXI. Estem “condemnats” pel simple fet d’haver nascut en esta societat a treballar si ens volem quedar dins. Si no, sempre tenim l’opció d’anar a viure a la muntanya, encara que no sé com perquè fins i tot heretar costa diners.

A part de la fisioteràpia, m’agrada fer teatre, tocar a la banda, escriure històries, gravar videoclips amb les amigues, llegir i aprendre, escoltar música, parlar amb la gent, el bricolatge (fantàstic descobriment)… I des de que treballe, vaig com cagalló per sèquia per a poder fer este tipus de coses. Tal volta la solució seria deixar de fer-les (o tal volta algú vol pagar-me per fer este tipus de activitats, llavors ja tindria algun argument a favor del treball xD) però no em pareix una bona opció.

De fet, escric esta entrada sense saber quina seria una bona solució (ser rica!), a veure que pense (ser rica!!!!), ara no em ve res… (SER RICA!!!!!), però si sé que, acceptar que per ser persones necessitem treballar i/o tenir diners per a poder viure dins de la societat que nosaltres mateixa hem creat, no em pareix una decisió massa intel·ligent. Viure pels diners ix molt car.

#hedit

IMG_20140916_191705