Per la finestra es veu la claror que, des de lluny, anuncia l’arribada del dia. Allí fora, la pluja, discreta i espontània, refresca els carrers, els parcs, els bancs, i fins i tot algun ocell que s’atreveix a passejar. L’Anna, encara dormida, ni se n’adona. Sergi, ja despert, la mira i somriu. Un somriure tímid, inconscient, però sincer i totalment explícit.
Poc a poc, per no despertar-la, apropa el seu cos, encara nu, cap al d’ella, fins que nota la seua respiració. Mentre assaboreix l’olor de la seua pell, li acarona els cabells suaument, com si volguera assegurar-se que és real. La seua mà, un tant nerviosa, baixa acariciant la silueta de la seua estimada. És tan bonica que no pot deixar de mirar-la, ni de somriure. Anna, immersa profundament en els seus somnis, sospira. Sergi apropa els llavis als d’ella. La besa amb tendresa, dolçament, com si fóra el primer i l’últim bes que li poguera fer.
Anna, lentament, desperta, i a mesura que obri els ulls, es troba amb els de Sergi que, poc a poc, s’estan omplint de llàgrimes. En silenci comença a plorar. Anna, sense dir res, el besa, breument, com si tractara d’alleugerir-li algun mal. Ells llavis d’ell, igual que una estona abans, tornen a mostrar eixe somriure.
La mà de Sergi, encara sentint el cos d’Anna, puja fins la cara per poder acariciar-la, provocant que els ulls d’ella s’emocionen també. No parlen, els mots no fan falta per a dir-se el que senten, tan sols es miren plorar, somriuen mirant-se, i s’estimen somrient.
El temps, còmplice etern, testimoni fidel, sembla aturar-se. I allí, els dos gitats, nuets, cos amb cos, ànima amb ànima, senten com si fóren un, com si no existira res més. Pareix que estan en una bambolla que els aïlla de tot. Un món nou, desconegut, propi, on sols necessite’n tenir-se, tocar-se i sentir-se l’un a l’altre. Tot un món per a ells, per als dos sols, per als dos junts…
Et trobe a faltar…
Un café?…
– Vicenta, corre vine que ja han tirat la traca!!!
– Hui es casa la Mª José, la filla de Dolores, la del Rull no?
– Qui anava a dir-ho, amb lo poc agracià que és. I amb qui es casa?
– Ningú, un castellà..
– Xé, xé, açò és de jusgat de guàrdia. Pues diuen que fa un senyor bodorrio.
– Ei veges, es veu que ell és de casa bien.
– Ahm, no m’estranya, perquè ella pareix un poc figa no?
– Segur que no sap fer ni un ou fregit.
– Això que tu dius.
———-
– Mira, mira, ja baixen.
– Agosaes que hi ha gent.
– Diuen que en venen de Madrid i tot.
– Caram, quanta cosa…
– Ai, a vore el tratge….
– Pues no és res de l’altre món.
– No diuen que és del Anibal Laguna eixe, que se l’ha fet a València i tot??
– Pues xica, no és pa tant.
– Mirala, ni que fóra modelo. Se li n’ixirà la boca de tant de somriure.
– Ei, amb els diners que li va costar…
———-
– Son pare és el padrí no?
– Normal, soles faltaba. Jo lo que no sé és com Don Domingo els casa tinguent ell un crio.
– Si es que esta juventut fa el que vol. Ja no es respecta res, ni la fe.
– Este matrimoni comença ja en pecat.
– Ni que ho digues.
– Pues ell és salao no?
– Algun fallo tindrà, sinò ja m’explicaràs…
———-
– Xé, xé, açò es per a voreu, a xavo el circo eh! Soles falta la xirimita.
– No sigues roïn dona.
– No sóc roïn, dic les coses com son, i com son, son, o no?
– No et falta gens de raó.
– Ai, ara vorem a la Dolores.
– Segur que va tota exagerà.
– Pues com sempre, que tu l’has vista mai discreta?
– Pues no, hasta el dia que es va morir el germà tenia que portar ella aquell jersei amb pedrería.
– Si es que….
———-
– Ai mírala, mírala, ni que fóra la reina.
– Això voldria ella, i que tots li lleparen el cul.
– Soles que li lleparen???
– Jajaja… Pues dona, el tratge tampoc és massa lleig no?
– Si no fóra per lo gorda que està, li quedaría bé i tot.
– Ai, és que eixe descot… Que molts anys es pensa que té?
– Agosaes, eixes coses ja no mo les podem posar a la nostra edat.
– Ai senyor, pa que encabant diguen….
– Si és que no poden amagar-ho, els agrà aparentar…
– I com més millor.
– La qüestió és quedar bé, i si pot ser, a lo grande.
– Lo que tu dius…
———-
– Mira, ja passen per ací davant.
– Ale Dolores!!!! L’horabona eh!!!
– Que guapa està la xicona!!!
– Tota a sa mare. Guapa!
– Adiós xica, i l’horabona altra volta!!!
———-
– Que fem Paqui, mo n’anem?
– Ei, ací que fem.
– Bé pues, demà a la mateixa hora no?
– Sí sí, que es casa Maria, la xicona de Maruja.
– Pues res, ens vegem ací i ens fem el café com sempre no?
– Clar dona, café, café.
De vegades…
De vegades, quan estic sola, em poso trista.
M’entristeix veure la gent malalta; m’entristeix veure a la gent morir; m’entristeix veure a la gent barallada; m’entristeix veure a la gent trista; i m’entristeix no veure a la meua gent.
De vegades, quan estic trista, plore.
Plore perquè no puc curar a la gent; plore perquè no puc salvar a la gent; plore perquè no puc fer les paus per la gent; i plore perquè no puc veure a la meua gent.
De vegades, quan plore, em sent bé.
Em sent bé perquè em desfogue; em sent bé perquè em relaxe; em sent bé perquè me n’adone que tot no és fosc; em sent bé perquè no es just entristir-me per problemes que no són meus.
De vegades, quan em sent bé, somric.
Somric perquè no em puc queixar de la meua vida; somric perquè em sent millor; somric perquè és un tresor gratuït; i somric perquè potser així aconseguisc fer somriure a algú que realment està trist.
De vegades, quan somric, em sent plena.
Em sent plena perquè faig bé; em sent plena perquè ajude a alguna persona; em sent plena perquè m’ompli que la gent somriga; i em sent plena perquè tot això em posa contenta.
De vegades, quan em sent plena, em sent l’ama del món.
Em sent l’ama del món perquè em sent amb força; em sent l’ama del món perquè em demostre del que sóc capaç; em sent l’ama del món perquè tot és possible; i em sent l’ama del món perquè el meu món, depen de mi.
I és llavors quan escric. Escric per a estar sola, per a posar-me trista, per a plorar, per a sentir-me bé, per a somriure, per a sentir-me plena, per a ser l’ama del meu món. Escric per a mi i per a qui vulga llegir. Escric perquè puc somiar que vole, que lluite, que em pose malalta, que tinc un fill, que sóc home, que torne a ser nena, que estic morta, o més viva que mai. Puc fer meus tots els sentiments de la resta de gent.
De vegades, quan escric, i em sent com tota eixa gent, torne a ser jo.