Ja torne a estar ací. Feia temps que la mare no em deixava sortir. Com que vivim en un poble, tot se sap, i no va tardar gaire a assabentar-se que, algunes nits de lluna plena, em creuava amb els vius per voluntat pròpia. Mai l’havia vist tan cabrejada. Els crits ressonaven per tota casa, com si foren les parets les que bramaven. Ni tan sols em vaig atrevir a replicar-li. A més, tampoc sabia com fer-ho, era culpable de tot el que m’acusava.
Però ara ja soc gran. Bé, encara tinc tretze anys, però soc molt madura. Com diu la mare, “ja puc ser responsable dels meus actes”. No crec que faça res roín per voler contactar amb vosaltres, no? Una de les primeres coses que recorde d’esta, com diríeu vosaltres, no-vida, i que sempre m’ha fet cavil·lar, va ocórrer el dia del meu soterrament. Una veïna, Dolors, mentre em mirava dins el taüt, va dir que la meua mort era una llàstima, “era tan joveneta, que se n’ha anat a l’altre món sense a penes conèixer este”. Obviant la sorpresa que vaig tenir en escoltar allò de l’altre món, o almenys que ella fora conscient de la seua existència, el que més em va inquietar va ser el no poder viure el que vosaltres. El no recordar estar viva, i per tant, no poder comparar-ho amb estar morta, sempre m’ha causat una mica de curiositat. És com viure a vora mar, i no poder banyar-se.
Avui he pensat que, com que ja fa bo, puc baixar a la plaça després de sopar. La lluna està plena, i com ja sabeu, esta nit es veu tot, tot el que es vol veure clar.
La carretera està buida, però no m’arriscaré i aniré per dins del poble, que para més obscur. Travesse el carrer Sant Sebastià tranquil·la, a pas lent per assaborir l’olor de banyat. Ha pegat una ruixada este matí, però res important. La quantitat suficient per a netejar l’ambient i deixar una sensació de puresa en l’aire. Quan passe per davant d’algunes cases se sent el televisor mesclat amb la conversa que mantenen els seus habitants. Em pare a escoltar. Els sent riure mentre es conten les batalletes de la jornada. Després d’una estona continue amb el meu itinerari. Tampoc vull tornar a casa molt tard.
Ja en el carrer Sant Nicolau escolte uns veïns que s’apropen. Baixen pel carrer ample, i avancen àgilment. Em quede quieta, congelada (evitaré el tòpic que utilitzeu de “quedar-se morta”, perquè que no puc, ja hi soc). Estic massa nerviosa per veure’ls cara a cara, de segur que s’adonen que ocorre alguna cosa estranya. No m’atrevisc, així que trenque per les escaletes del forn i m’amague en un portal. Les passes cada cop són més fortes. I si giren per esta travessa i em veuen? La conversa que mantenen es fa totalment comprensible. Són dos homes, majors. Parlen fort, fins i tot sembla que criden. Estic espantada. Que passen prompte, que passen.
I passen. Buf, m’agrada la idea de parlar amb vosaltres, però de vegades em fa un poc de por i em faig arrere. Espere uns minuts allí, amagada, per assegurar-me que s’allunyen. Crec que ja no hi ha risc, però aniré pel carrer Sant Domènech, pareix més solitari.
Als pocs metres, en una casa de manises marrons, un gat m’observa des del balcó. És negre. En moments com este em sent especial. La lluna, el gat, la mort, i soc feliç. És com si l’altre món, el vostre, m’obrís les portes i em donés la benvinguda. Camine embadalida gaudint de la sensació. I és per culpa d’este encant que, quan arribe a la travessa del Mestre Pepe la Maca, em trobe una parella d’adolescents. Ell la cobreix amb un braç mentre amb la mà de l’altre li acaricia la mà. Els dos miren les mans tocant-se, i no parlen. No necessite escoltar-los per saber el que senten. Els dos dibuixen un somriure que els delata. Recule uns metres i em recolze en la paret. Em mire en el vidre de la finestra més propera. Com poden somriure així? Intente reproduir aquella cara una vegada i una altra, i a dures penes aconseguisc mostrar les dents en un context facial totalment postís.
Tal volta, comence a entendre la diferència que ens separa, el mur que ens divideix, la barrera entre la vida i la mort. Un no existeix perquè el seu cor batega, ni perquè pot respirar. El que fa real l’existència de cadascú és aconseguir que, als altres, de tant en tant, el cor els bategue per tu.
