Ja han passat més de 5 mesos, i el ventre comença a notar-se. Fins ara havia pogut evitar les xafarderies gràcies a la roba que vestia, ampla i una mica gran per al seu cos. Fins i tot, i a pesar que la situació no era la desitjada, somreia quan es veia a l’espill amb aquells pits. Ella, que utilitzava sostén per no sentir-se menys dona que la resta de les seues companyes de classe, allí estava, davant del mirall, amb les dos peres més ben plantades que mai havia vist. Però ni tan sols el somriure acabava de mostrar-se, ja que de seguida recordava que el seu estat no era envejable. Ni tan sols s’explicava com havia acabat en aquella situació.
Jordi i ella feia poc que sortien, i una nit, com a excepció, anaren a la casa d’ell a veure una pel·lícula. Els seus pares havien eixit a sopar, i estaven els dos sols. Al cap de pocs minuts de l’inici del llargmetratge escollit, les mans dels joves començaren a buscar-se. Les carícies subtils es feren les protagonistes dels seus pensaments. Anhelaven estimar-se, però eren tan joves, i tothom repetia això tant, joves, joves, que no gosaven, ni sabien, passar d’aquelles carícies.
No obstant això, i per alguna cosa serà que es diu que el sexe és instintiu, no va fer falta que ningú els ho expliqués. Ells mateixos decidiren explorar-se. I així ho feren, molt a poc a poc, recorrent amb els dits tots i cadascun dels racons que la natura havia posat en els seus cossos. A mesura que passaven els minuts, la parella s’anava abstraient de la realitat que els envoltava. Ja no hi havia televisor, ni telèfons, ni por del retorn dels pares. Tan sols ells, l’una amb l’altre, aquella era la seua realitat…
Ara mateix, aquella realitat li pareixia somniada, irreal. Com si no haguera existit mai, i tan sols romanguera en el fons el seu pensament. Allí, en el més íntim dels seus records, junt amb les paraules de sa mare dient-li “teniu tota la vida per aprendre a estimar-vos”. Que vida més curta doncs.
I que llarga es presentava la nova vida que anava a encetar. Ella, amb els seus 15 anys, estava a punt d’acomiadar la seua adolescència per entrar en la vida adulta. Una vida plena de gent cotilla, que tot ho sap, que el que no sap ho vol saber, i el que no pot saber s’ho inventa. Una etapa on tot són aparences, estúpides, clar està, però així és el joc. I de vegades, se sentia tan xiqueta, tan petita davant d’aquella incògnita gegant. Que serien dels seus estudis? De les seues amigues? De la seua vida?
La por la va acompanyar durant un temps, la mateixa por que la va fer créixer, madurar, fer-se major. I el temps necessari per a fer arribar al món a la seua criatura. I aquella personeta, amb les seues manetes com si foren de mentida, aquells ullets que miraven i encara no veien, aquella boca que sense parlar deia tantes coses, el seu fill al cap i a la fi, la feu tornar a omplir-se de vida. I va decidir viure pel seu fill, sense temors, sense abaixar el cap, disposta a fer el que fera falta. Va escollir viure la seua realitat, sense prejuís, sense preceptes.
I amb el seu fill en braços, es mirava a l’espill, i llavors sí que somreia, doncs aquella sensació, la criatura en les seues mans, la imatge dels dos reflectida, l’omplia d’orgull, i de segur, que més d’una, a pesar que aparentara el contrari, es moria d’enveja.
