Estimat amic…

Mire cap amunt, fins que els meus ulls tupen amb el tercer pis. El balcó encara vesteix aquell vell tendal, descolorit per la part del carrer, i més obscur pel seu interior. Eixa tela contarà ja més de trenta anys, i ahí continua. Un tant esguellada, bruta, apagada pel sol, però sencera, amb totes les ratlles que la decoren. Em fixe, i veig que en el cantó de la dreta encara queden marques del xicotet incendi que allí es va produir.

– Ha vingut Josep – sent des de l’altra punta de casa. Josep és el meu millor amic, sempre ho ha sigut. Ens vam conèixer a l’escola, en primària. Va venir a viure al poble quan van destinar a son pare a un banc d’ací. Quan va entrar per la porta, tots sabérem que era de ciutat. Duia roba i sabates de marca, de la bona. D’eixa que, si a ta casa algun dia en volien, havien d’organitzar una excursió a la capital que ocupara tot el dia. Aquella primera impressió el va perseguir durant anys. De fet, crec que molts mai el tractaren com un company més.

Al principi no parlàvem massa. Era el nou, i haver-me dirigit a d’ell m’haguera ocasionat massa problemes amb els xicons, un grup al que, amb molt d’esforç, havia aconseguit integrar-me. He de dir que no em queien massa bé, però en un poble tan menut tampoc se’n podia demanar molt més. Es tractava de sobreviure, i la millor forma de fer-ho era anar amb els forts.

Entra per la porta amb un parell de llibres baix del braç. Sense dir res, els deixa caure damunt de l’escriptori. El colp fa tremolar les coses que tinc per allí, i li pegue un crit. Ell somriu a mitges, alçant l’extrem dret de la boca, gest que exagera el clot que té a la galta. Eixe clotet és un caràcter dominant en genètica. Mai se m’oblidarà.

El curs següent d’arribar al poble, el mestre ens va posar un treball de coneixement del medi. L’havíem de fer per parelles, i l’atzar va fer que ens tocara compartir aquella feina. Aquella vesprada en la biblioteca, buscant informació i fent fotocòpies, vam parlar a muntó. Em va estar contant de la seua antiga escola, els seus amics, el seu barri… Es notava que trobava a faltar tot allò. Vaig pensar que li vindria bé tractar amb algú, i a mi em resultava còmode parlar amb ell, prou més que amb qualsevol dels meus “amics”.

– Prova de llegir-te estos, segur que t’agraden- em diu mentre assenyala els totxos que m’ha deixat a l’escriptori. Sap que mai els llegiré. No m’agrada a mi això de llegir. Crec que encara no es creu que vaig a deixar d’estudiar. Jo no estic fet per als llibres, ni per a tenir els colzes quiets durant hores. Jo sóc de fer feina, ho he sigut sempre, i ara, des que va morir el malparit de mon pare, encara amb més motiu. Ma mare pobra no pot amb tot, la feina, la “uela”, i la meua germana. Està decidit Josep, me’n vaig a treballar. Continua somrient, incrèdul a les meues paraules. Tant em fa, ja es farà a la idea.

Des de l’entrada de casa sentim com ma mare s’acomiada, i tot seguit una portada que ressona per tota casa. Ara mon pare diria bramant: la clau! Josep em mira i amb el cap m’indica que isquem al balcó. De la butxaca dels pantalons es trau un paquet de tabac, i en treu dos cigarrets. Just després d’encendre’s el seu, m’ofereix foc. Quan estem tan a prop m’incomode. Em mira amb uns altres ulls. Ja ho ha fet altres vegades, i m’agrada eixa mirada, però m’inquieta.

Ens recolzem en la barana, mentre mirem la gent passar. Estem un al costat de l’altre. Parlem animadament de banalitats, omplint una conversa que no porta enlloc. Mai ho fa. Em conta un acudit, i mentre riem els nostres cossos entropessen suaument. De sobte, els nostres caps tornen a estar a prop. Les nostres mirades es creuen de nou, però aquesta vegada no hi ha cap flama enmig. Els riures abaixen de volum, però la distància continua inalterable.

Més d’una vegada m’havia imaginat aquella situació, i mai havia decidit com actuaria. Quan sent la seua mà per la galta, me n’adone que tinc els ulls tancats, i els òbric de nou. Esta vegada la distància ha disminuït, i Josep està a pocs centímetres meus. I ara, per primera vegada, la mirada que abans m’inquietava em resulta tranquil·litzant. Està somrient, destacant la banda dreta i el seu clotet corresponent. Dubte, i tanque els ulls.

Aquell bes meravellós va ser interromput per sa mare. S’havia deixat el moneder, i no l’havíem sentit tornar. Quan ens va veure va pegar un crit i se’n va entrar plorant cap a dins. Ell es va posar nerviós, i el cigarret se li va esgolar dels dits. Va caure damunt de la bossa de la brossa de les plantes, que en no res es va botar foc. La flamerada ens va espantar a tots dos, i mentre reaccionàvem va arribar fins al tendal. Vaig agafar el poal de fregar, i sense pensar-ho el vaig tirar damunt del foc, amb la sort que va ser suficient per apagar-lo.

Aquell sobresalt li va servir a Pau d’excusa per fer com si no haguera passat res. Crec que s’ho va prendre com una senyal del destí o qualsevol cosa així, el cas és que em va dir que això no es podia repetir, i que seria millor no tornar a veure’ns.

Encara viu en eixa casa. Es va casar amb una dona i té dos filles. Des de llavors l’he vist poques vegades, i quan s’ha donat la situació, en mirar-me als ulls abaixava el cap i fugia. Mai he sabut que va passar i que ha passat pel seu cap, però sé que recorda aquell bes. Sé que li va agradar. Tal volta això és el que li va fer por.

No sé que vaig ser per a ell. Jo sí que significa ell per a mi. I cada vegada que vinc al poble, d’on vaig fugir per poder respirar, passe per ací. Em plante baix la finca, mire el balco, i estime al meu amic.

Realitat…

Ja han passat més de 5 mesos, i el ventre comença a notar-se. Fins ara havia pogut evitar les xafarderies gràcies a la roba que vestia, ampla i una mica gran per al seu cos. Fins i tot, i a pesar que la situació no era la desitjada, somreia quan es veia a l’espill amb aquells pits. Ella, que utilitzava sostén per no sentir-se menys dona que la resta de les seues companyes de classe, allí estava, davant del mirall, amb les dos peres més ben plantades que mai havia vist. Però ni tan sols el somriure acabava de mostrar-se, ja que de seguida recordava que el seu estat no era envejable. Ni tan sols s’explicava com havia acabat en aquella situació.

Jordi i ella feia poc que sortien, i una nit, com a excepció, anaren a la casa d’ell a veure una pel·lícula. Els seus pares havien eixit a sopar, i estaven els dos sols. Al cap de pocs minuts de l’inici del llargmetratge escollit, les mans dels joves començaren a buscar-se. Les carícies subtils es feren les protagonistes dels seus pensaments. Anhelaven estimar-se, però eren tan joves, i tothom repetia això tant, joves, joves, que no gosaven, ni sabien, passar d’aquelles carícies.

No obstant això, i per alguna cosa serà que es diu que el sexe és instintiu, no va fer falta que ningú els ho expliqués. Ells mateixos decidiren explorar-se. I així ho feren, molt a poc a poc, recorrent amb els dits tots i cadascun dels racons que la natura havia posat en els seus cossos. A mesura que passaven els minuts, la parella s’anava abstraient de la realitat que els envoltava. Ja no hi havia televisor, ni telèfons, ni por del retorn dels pares. Tan sols ells, l’una amb l’altre, aquella era la seua realitat…

Ara mateix, aquella realitat li pareixia somniada, irreal. Com si no haguera existit mai, i tan sols romanguera en el fons el seu pensament. Allí, en el més íntim dels seus records, junt amb les paraules de sa mare dient-li “teniu tota la vida per aprendre a estimar-vos”. Que vida més curta doncs.

I que llarga es presentava la nova vida que anava a encetar. Ella, amb els seus 15 anys, estava a punt d’acomiadar la seua adolescència per entrar en la vida adulta. Una vida plena de gent cotilla, que tot ho sap, que el que no sap ho vol saber, i el que no pot saber s’ho inventa. Una etapa on tot són aparences, estúpides, clar està, però així és el joc. I de vegades, se sentia tan xiqueta, tan petita davant d’aquella incògnita gegant. Que serien dels seus estudis? De les seues amigues? De la seua vida?

La por la va acompanyar durant un temps, la mateixa por que la va fer créixer, madurar, fer-se major. I el temps necessari per a fer arribar al món a la seua criatura. I aquella personeta, amb les seues manetes com si foren de mentida, aquells ullets que miraven i encara no veien, aquella boca que sense parlar deia tantes coses, el seu fill al cap i a la fi, la feu tornar a omplir-se de vida. I va decidir viure pel seu fill, sense temors, sense abaixar el cap, disposta a fer el que fera falta. Va escollir viure la seua realitat, sense prejuís, sense preceptes.

I amb el seu fill en braços, es mirava a l’espill, i llavors sí que somreia, doncs aquella sensació, la criatura en les seues mans, la imatge dels dos reflectida, l’omplia d’orgull, i de segur, que més d’una, a pesar que aparentara el contrari, es moria d’enveja.