Baixa l’escaló que serveix d’entrada a la cuina i gira a la dreta. Allí està el frigorífic, d’estos amb els cantons arrodonits, i que sols té, per separar la part que refresca de la que congela, una trista pestanya de plàstic que al cap de poc es trenca i deixa connexió directa. Doncs del seu damunt, agafa una caixeta groga de mistos i es dirigeix al foguer. Este encara mostra lluentor, i ja té més d’un any! Va ser una bona compra, no hi ha dubte.
Amb la mà dreta agafa un misto i fa girar la clau del foguer més menut. Quan apareix el soroll del gas, fa fregar el pal de fusta amb la caixa mare, i zap!, crea el foc. Apropa el llumí al foguer, i una vegada este en funcionament, posa la cassola petita, la d’escalfar la llet. Desnatada, el sucre… En la taula deixa una tovallola verda i blanca, una cullera de les d’abans, de plata, i un got de llanda roig.
Mentre roman desdejunant, els sorolls adquireixen protagonisme. El del motor de la nevera passa a ser normal ben prompte. Algun pardal xiuxiueja per donar el bon dia. La poca gent que passa pel carrer, el seu caminar, i les seues converses, passen també a formar part d’este “collage”. I el poc silenci que resta és trencat pel soroll de les galetes quan les parteix.
Eixe moment sempre li recorda a la seua infància. Llavors la llet era de cabra, no sempre bullida, i moltes vegades directament de la mamella de l’animal. I gràcies. Quanta fam vam passar. La mare es va fer malalta poc després de tenir a l’Empar, 7 anys més menuda que jo. La recorde, groga pobra. Ni quan va morir, feia tan mala cara com en aquell any. Pobra.
A migdia venen els nets a dinar. La xicona, més menuda, es queda jugant al carrer amb les amigues. El xicon va directe a ella, que el mira somrient. Sap perfectament que va a demanar-li. Abans que puga obrir la boca, li dona diners i un paper. Ell la besa i ix corrent com un llamp. Ella somriu mentre agafa el comandament de la televisió per tornar a donar-li veu.
De vegades sembla que ni l’escolte, tal volta perquè no la sent. El cas és que passa les hores asseguda a la porta de casa. Parlant amb el veïnat, saludant gent coneguda. Un viatge per comprar el pa i la carn. Un altre per a l’arròs i la tomaca. I un tercer per les medecines, que acaben sempre com els mistos, damunt del frigorífic.
Ara, el que posa damunt la taula són tres tovalloles. La seua, verda i blanca, a l’esquerre d’on havia desdejunat. En este lloc, es posava el major, i la xiqueta, davant d’ella. Tres culleres i tres gots de vidre, dos d’ells de nocilla. En la cadira de la menuda posa un coixí, es coneix que no arriba bé a la taula.
Escudella de manera molt generosa, de vegades massa diria. Que mengen, que estan creixent. I mengen, i tant que mengen. Han d’agafar forces que a la vesprada tenen escola i esport, o música, o anglès, o el que els toque hui, però alguna cosa segur que tenen. Han de tindre força, i la tenen.
Quan el sol comença a dir adeu, torna a baixar l’escaló, aquell que dona pas a la cuina. Torna a girar a la nevera, però l’obri i agafa un ou. Tanca, i altra vegada la caixeta groga. Ho deixa tot damunt del banc, i trau un plat i una forqueta. Agafa l’ou i amb un lleuger colp sobre el cantó del banc, el parteix per la meitat. L’obri deixant caure el seu contingut en el plat. Pessic de sal i a batre. L’habilitat converteix este acte en tot un espectacle. El recorregut de l’ou sembla eixir-se’n de les dimensions del plat. Colpejar de la forqueta és rítmic, perfecte, amb una freqüència precisa.
Torna a estar asseguda, al mateix lloc que al matí. La tovallola, verda i blanca, un got i coberts. Una carxofa, una truita, i una poma al forn. L’obscuritat de la nit es fa present mitjançant un finestró que té al sostre. La cuina és interior, i no dona al carrer. Ja ha passat un altre dia. Un més, un menys, que més dona. La qüestió és passar-lo no?
Escura i arreplega un poc la cuina, i quan està eixint, s’adona que alguna cosa no està al seu lloc. La caixa groga està damunt la taula. Les manies no les curen els metges. Somriu. Es dirigeix a la nevera, i la deixa damunt. Gira a l’esquerre i puja l’escaló. Sí, aquell que dona pas al corredor, o sortida a la cuina, com vulgues dir-ho. I just en eixe instant la nit s’apodera de l’estança, i l’únic so que s’escolta és el del motor del frigorífic, això si, acompanyant al silenci més absolut.
