Estimada Maria:
Perdona’m. El dia que me’n vaig vindre, tu ploraves, i jo et deia que no patires. “Com no vaig a plorar si te’n vas de cara a la mort?”. “No patisques xiqueta meua, guanyarem i tornaré”. Recorde que et vaig besar al front, i tu et vas enquetar perquè no volies que et tractara com una xiqueta, que per a això ja tenies a ton pare. Menut caràcter el teu.
Sé que no eres cap xiqueta, i sent que eixe privilegi te’l vaig llevar jo quan ens vam posar a festejar. Però mai m’he sentit mal per allò, més bé al contrari, done gràcies de tots els moments que he pogut disfrutar de la teua companyia. Tu no ho saps, però la primera vegada que et vaig veure pujaves d’Orxelles tota carregada amb el bulto de roba. Era primavera, feia pocs dies que havia eixit el sol. De sobte, no sé ben bé que et va passar, vas xafar malament i te’n vas anar de tos.
Et vas alçar de terra maleint la pedra que fóra que t’havia fet caure. La roba s’havia omplit altra vegada de terra, i no te’n quedava altra que tornar a fer la feina. Jo estava més avant, tu ni tan sols em vas veure. Però ja se’t notava que tenies una personalitat forta, i a mi se’m notava que m’agradaves, mentre et mirava pegar mitja volta remugant.
Uns anys després ens coneguérem, almenys ja els dos. Estaves preciosa, i continues sent-ho encara. Vam anar a passejar de nit, aprofitant que el vent estava calmat i el cèl ras, així que ens vam asseure per mirar-lo. Vaig descobrir que t’encantava somniar i imaginar sobre els estels, les persones i la magnitud de la vida. Preguntaves molt de temps portarien ahí il·luminant, i durant quantes vides ens haurien il·luminat a nosaltres.
Ens vam enamorar aquella mateixa nit, amor que després creixeria fins la immensitat. Estaves convençuda que el nostre destí estava escrit, i aquella nit vam decidir confirmar-ho. Ens vam declarar amants, passara el que passara, tantes vides visquérem, ens buscaríem i ens estimaríem com havíem fet en esta. Aquell dia a penes comprenia aquelles paraules, no li trobava sentit. En canvi ara sent que aquell jurament és la cosa més bonica que mai ningú ha fet per mi.
Perdona’m xiqueta, perquè en esta vida no podrà ser. Res m’importa ja si guanyem o perdem la guerra, jo ja he perdut esta batalla. Estic ferit i la cosa pinta malament. A dures penes puc escriure esta carta, en part per la poca força que em queda, i en part pel dolor que em produeixen els pensaments. Se’m desmunta la realitat de pensar que no et tornaré a veure.
I es que no sé com explicar-te que em trenque per dins d’imaginar que no tindrem una vida junts. A bona hora lluitaria per la llibertat si haguera sigut conscient que deixava descoberta la felicitat, perquè res em faria més feliç que estar ara entre els teus braços, deixant-me acariciar, escoltant les teues històries, i somniant-nos una vida junts.
No m’oblides, t’ho demane. Sigues feliç, troba un home que t’estime i et respecte com mereixes, però per favor no m’oblides. Almenys no del tot. Que et quede suficient record per reconèixer-me quan ens tornem a creuar. Recorda com t’he fet riure, com t’he tocat i t’he estimat. Recorda-ho cada dia i viu esta vida pels dos. Jo et promet, estimada meua, que en la pròxima vida et buscaré fins que et trobe, i res ni ningú ens allunyarà.
Esta vegada, ens ha pogut la història. Perdona’m.
