Animalades…

Lladre. Quina hora és? Encara no torna? Gruny. No escolte res estrany, però gruny per si de cas, per avisar. Estic a punt d’acomodar-me de nou, però no, millor pujaré al seu llit ara que ella no està, així quan vinga se’l troba calentet i tou. Sóc la seua millor amiga, li tinc estima incondicional, i estic quasi segura que ella sent el mateix.

Escolte la clau a la porta. És ella. Lladre. És ella! Vaig. Alegria. M’encanta escabussar el cap entre els seus turmells. Si em pose així, em rasca darrere de les orelles. Que bo, menege la cua. La menege més de pressa. Em pose panxa cap amunt i just en eixe moment, quan faig la panerola i em rasca el panxolí, trobe la felicitat.

L’endemà eixim al matí a passejar, però no tan de matí com de costum. Fa solet, escalfa, i dóna gustet. Hui crec que no treballa, deu ser dissabte, perquè el sol està molt alt, i ella va molt a poc a poc. Això és que no té pressa. Alegria. Hui podrem jugar més estona. Menege la cua.

Ja no em tira pedres, quan li’n porte em diu que estic desdentada i que em fa mal. No l’entenc però de seguida trau una corda super bonica de muntó colors! Alegria. La tiraràs? En posició. On? On? Vaig!! Quasi l’agafe al vol! No passa res. Torne corrent i menejant la cua. Ella em rep amb les mans obertes i el seu somriure.

Quan tornem a casa anem directe a la cuina, i aprofite per a beure. Després m’assente a terra i la mire. Puc estar hores i hores contemplant el que fa. Ella de tant en tant em mira, somriu i em tanca l’ullet. A voltes m’agrada tornar-li el gest i deixar-la al·lucinant. Vaig aprendre a fer-ho de menuda i ha valgut la pena, perquè en el fons mai ha sabut si ho faig volent, o solament és una casualitat.

Al principi quan li ho feia apretava les celles, es quedava mirant-me i feia que no amb el cap. “No pot ser” deia. Després va tenir una època que m’ho preguntava, i a mi em costava aguantar el riure. De veres pensava que li podia respondre? Sabent i tot que no parle. , boníssim. Al final ja es reia i em deia “estem bones per a fer parella de cartes”.

Posa música del mòbil, i quan fa això vol dir escurar o cuinar. Que siga cuinar, que siga cuinar. Faig un sorollet. Ella somriu i va cap a la nevera. Sí! Victòria! Alegria. Menege la cua, però continue asseguda. Si em pose massa nerviosa, em farà fora i no vull. M’aproxime un poc, molt subtilment. Olore, olore més. Conill, tomaca, all, cigrons? Em costa aguantar el nerviós. Està preparant arròs caldós. Això vol dir que és diumenge, sense dubte.

Fa molt bona olor. Hem tornat al menjador mentre s’acaba de coure. Als minuts s’escolta un aparell que pita. Ella s’alça, jo darrere, i ens n’anem les dues a la cuina de nou. Això ja està bo, així que dinem. Primer ella, després jo. A mi em mescla arròs i un poquet de carn amb les pedres eixes de colors que se suposa són el nostre menjar. Molta alegria.

Quan acabe torne al menjador. Ella ja està preparada. Definitivament, es pot confirmar un diumenge de sofà i manta. Clar, com ahir va vetlar. Però no m’importa, aquests dies són els millors. Ha encés l’estufa, encara fa un poc de frescoreta. Ja ha buscat una pel·lícula dormidoreta i tot. Està tombada al sofà, amb la manta tapant-la quasi fins al coll.

Vaig cap a ella i em quede mirant-la a una distància prudencial. Ella em mira i es riu, com si no sabérem què passarà. Jo avance un poc més i intente pujar, però calcule mal i no puc a la primera. A la segona, quan ja estic dalt, li expresse que vull estar baix la manta també, i així ens acomodem les dues fent la cullereta. M’arrime molt a ella, a voltes crec que, sense voler, l’espente un poc.

Ella s’adorm acaronant-me, i al final a mi m’entra una mica de calor. A poc a poc vaig traent el cap de baix de la manta, no vull despertar-la. Ho aconseguisc i sospire. Per sort la seua mà continua damunt meua, m’agrada que em toque. La mire un últim cop i m’assegure que dorm profundament. Li tanque l’ull de nou encara que no em veu, és la nostra broma. Sóc la seua millor amiga, li tinc estima incondicional. Ella sent el mateix. Sospire, i m’adorm.

Fins sempre amiga!

Els clotets…

– Pren quaranta duros i vés per tomaca solis i arròs!

No sé com s’ho feia, però ma uela ho podia tot amb quaranta duros. Després d’agafar-los me n’entrava a la tenda, quasi enfront de sa casa, i Toni sempre estava darrere de l’aparador. El recorde com si fóra ara: alt, amb ulleres, un colze damunt del taulell i llegint qualsevol cosa. Me la jugaria dient que solia tindre la ràdio encesa, encara que això no sé si és cert o és creació pròpia.

– Ja està ací la xiqueta dels clotets – deia en veure’m entrar. Jo no sabia ben bé què eren els clotets, i supose que la meua cara reflectia eixa ignorància, perquè de seguida em feia riure i em deia: ara sí, ahí estan els clotets.

Anava directe al lloc on es trobava la tomaca “Solis”, tomaca que vaig tardar anys a saber que era una marca, i que “solis” no significava fregida. Després buscava el paquet d’arròs, que eixe no m’atreviria a dir on s’ubicava, i ahí Toni sempre tirava una maneta per ajudar-me, però sols una maneta. Ell tenia clar que jo m’havia d’espavilar, i sempre em va donar l’espai que m’ho permetia.

Una vegada amb tota la comanda adquirida, ja anava on estava ell i ho deixava damunt de l’aparador. En aquella època ja hi havia calculadores, però Toni no en gastava mai. Allí damunt, al costat de la caixa, tenia un muntó de paper d’estrassa. I allí, i davant de qui comprava, feia les sumes que corresponien i deia el total. Això ho recorde clarament, aquell llapis gros, almenys més gros del que jo utilitzava a l’escola, escrivint damunt d’aquell paper, també més gros d’un full habitual.

Per aquella edat jo encara no controlava les quantitats, i menys encara la diferència entre duros i pessetes, així que li donava els quaranta duros sense saber si hi havia tornes o no. Ell, sempre amb el seu somriure, em donava les tornes i, sense dir-me res, mirava una bossa de plàstic gegant on estaven els paquets de gusanitos. Eixos anaven a duro, i això si ho recorde perfectament. Jo el mirava, i amb un poc de vergonya li somreia, perquè sabia allò que significava.

-Agafa’n un, però només si em promets que t’acabaràs el dinar.

Amb això mai he tingut problema, sempre he sigut de bon menjar, així que li deia que si amb el cap i anava ràpidament i n’agafava un. Li donava les gràcies i me’n tornava a ca la uela, que estaria esperant-me per fer el dinar. Una vegada li entregava la tomaca i l’arròs, me n’eixia al batedor amb els gusanitos, i m’asseia al cantonet on no tapava la porta.

I allí estava jo, al ple del migdia amb el meu tresor verd entre les mans. Aquells palets tan cruixents i a la vegada tan blanets que es desfeien només palpar la llengua. No he sigut massa de llepolies, però reconec que allò m’ho assaboria com si fóra el més preat dels menjars.

-Estan bons? – preguntava Toni mostrant el cap per la porta de la tenda. Jo el mirava i em reia, altra vegada amb un poc de vergonya, i assentia amb el cap.

– Ai eixos clotets…

Reconec que allò em confonia, perquè encara no tenia massa consciència del meu cos, i per suposat, no entenia perquè m’ho deia a mi i no a altra gent, encara que també és cert que no totes les persones en tenien. Quan se’n tornava cap a dins jo em girava de cara a la finestra, que gràcies a la cortina reflectia com si fóra un espill, i em mirava mentre somreia i em posava seria alternativament. Volia comprovar el que deia Toni, i sí, tenia raó, quan em reia, els clotets apareixien.

Des d’aquell estratègic lloc podia escoltar els tràfecs de ma uela dins de casa o, si estava Maria la de la sabateria, els xarraos que es portaven les dos. En aquell batedor vaig seure moltíssimes hores de la meua vida i en tinc mil i un records, des de xicoteta fins al dia que ma uela va morir. En aquell mateix cantó del batedor vaig plorar la seua mort, quan ja no era cap xiqueta.

Ara, quan somric, sé que m’ixen els clotets, i inevitablement, em trasllade a aquells temps de felicitat i innocència, època d’aprenentatge diari i aventures constants. I en certa manera, em fan sentir que les coses no han canviat tant, i que això, gaudir i aprendre, continua sent l’essència de la vida.

Clotets
En memòria a Toni Pesa, personatge estimat de la meua infància. Per tots els bons moments viscuts amb aquell veïnat del carrer Sant Nicolau i per tota l’estima compartida.

Picoretes…

L’escalfor del sol d’estiu assoma tímidament per la finestra. Els primers rajos del matí intenten travessar la persiana, que encara roman tancada quasi per complet. La llum li acaricia la cara, suaument, com convidant-la a despertar i encetar un nou dia.

Ella, que és de somni profund, pareix que intente despertar i no puga. Després d’una estona, amb certa dificultat, i encara baix l’efecte de la son, aconsegueix mig obrir els ulls. Conforme torna a la realitat, recorda que no és al seu llit, ni a la seua casa. Ni tan sols està al seu poble. Llavors pareix que els ulls tornen a cedir, i els torna a tancar.

Somriu, respira, i s’endinsa de ple en eixe moment, en eixe just instant. La recorre una sensació que li resulta familiar, i conscient d’eixe sentir, el gaudeix. De nou respira, per a la fi, i ja decidida, tornar a obrir els ulls i despertar. Busca la llum del sol, esta vegada ja més intensa. Mentre recorre l’habitació amb la mirada, comparant amb el que recordava de la nit anterior, nota una carícia que li puja cama amunt. Es gira per a mirar-lo i els ulls entropessen amb el verd dels d’ell, que la mira fixament mentre mig dibuixa un lleu somriure en els llavis.

La nit anterior havien bromejat sobre el paisatge, desconegut per a ella, com si fos l’únic reclam que els havia unit. Conforme avançava la vetlada començaren els acudits de sexe, igualment, com si foren el nexe d’unió. Però pel matí, i durant eixe instant callat i personal, la puresa dels sentits parlaven per si sols.

N’estan cansats dels amors i els desamors, i tal volta per això no en parlen. Han passat els anys de romanços de pel·lícula, d’amors prohibits, de relacions pautades, dels “deber” i “haber”. Coneixen la línia que relativitza el temps i les relacions, la van creuar fa anys i sabien que no hi havia volta enrere.

No sabrien dir el temps que dura eixa mirada, però si que alguns segons són més intensos que altres. El silenci que els acompanya sols és interromput pel soroll de les fulles del jardí animades per la brisa matinera. No calen paraules ni explicacions d’allò que senten, perquè saben que el que els recorre de cap a peus no té un sol nom ni una sola expressió.

La mà que acaricia la cama puja dolçament cos amunt, fins arribar a la cara. Li aparta alguns cabells que li cauen al front. Semblen rebels, com moltes coses en ella, i això el fa somriure amb més franquesa. La mà continua el seu viatge, i quan passa pel coll nota com es ruboritza. Ell fa un gest amb les celles de satisfacció, com el xiquet que troba un amagatall secret, o quelcom que considere un tresor. Ella respon amb una rialla, d’eixes íntimes, i encara que fa gest per apartar-se, no s’allunya. En realitat, li agraden les picoretes…

Picoretes...
Picoretes…

Des de l’infern…

Estimada Maria:

Perdona’m. El dia que me’n vaig vindre, tu ploraves, i jo et deia que no patires. “Com no vaig a plorar si te’n vas de cara a la mort?”. “No patisques xiqueta meua, guanyarem i tornaré”. Recorde que et vaig besar al front, i tu et vas enquetar perquè no volies que et tractara com una xiqueta, que per a això ja tenies a ton pare. Menut caràcter el teu.

Sé que no eres cap xiqueta, i sent que eixe privilegi te’l vaig llevar jo quan ens vam posar a festejar. Però mai m’he sentit mal per allò, més bé al contrari, done gràcies de tots els moments que he pogut disfrutar de la teua companyia. Tu no ho saps, però la primera vegada que et vaig veure pujaves d’Orxelles tota carregada amb el bulto de roba. Era primavera, feia pocs dies que havia eixit el sol. De sobte, no sé ben bé que et va passar, vas xafar malament i te’n vas anar de tos.

Et vas alçar de terra maleint la pedra que fóra que t’havia fet caure. La roba s’havia omplit altra vegada de terra, i no te’n quedava altra que tornar a fer la feina. Jo estava més avant, tu ni tan sols em vas veure. Però ja se’t notava que tenies una personalitat forta, i a mi se’m notava que m’agradaves, mentre et mirava pegar mitja volta remugant.

Uns anys després ens coneguérem, almenys ja els dos. Estaves preciosa, i continues sent-ho encara. Vam anar a passejar de nit, aprofitant que el vent estava calmat i el cèl ras, així que ens vam asseure per mirar-lo. Vaig descobrir que t’encantava somniar i imaginar sobre els estels, les persones i la magnitud de la vida. Preguntaves molt de temps portarien ahí il·luminant, i durant quantes vides ens haurien il·luminat a nosaltres.

Ens vam enamorar aquella mateixa nit, amor que després creixeria fins la immensitat. Estaves convençuda que el nostre destí estava escrit, i aquella nit vam decidir confirmar-ho. Ens vam declarar amants, passara el que passara, tantes vides visquérem, ens buscaríem i ens estimaríem com havíem fet en esta. Aquell dia a penes comprenia aquelles paraules, no li trobava sentit. En canvi ara sent que aquell jurament és la cosa més bonica que mai ningú ha fet per mi.

Perdona’m xiqueta, perquè en esta vida no podrà ser. Res m’importa ja si guanyem o perdem la guerra, jo ja he perdut esta batalla. Estic ferit i la cosa pinta malament. A dures penes puc escriure esta carta, en part per la poca força que em queda, i en part pel dolor que em produeixen els pensaments. Se’m desmunta la realitat de pensar que no et tornaré a veure.

I es que no sé com explicar-te que em trenque per dins d’imaginar que no tindrem una vida junts. A bona hora lluitaria per la llibertat si haguera sigut conscient que deixava descoberta la felicitat, perquè res em faria més feliç que estar ara entre els teus braços, deixant-me acariciar, escoltant les teues històries, i somniant-nos una vida junts.

No m’oblides, t’ho demane. Sigues feliç, troba un home que t’estime i et respecte com mereixes, però per favor no m’oblides. Almenys no del tot. Que et quede suficient record per reconèixer-me quan ens tornem a creuar. Recorda com t’he fet riure, com t’he tocat i t’he estimat. Recorda-ho cada dia i viu esta vida pels dos. Jo et promet, estimada meua, que en la pròxima vida et buscaré fins que et trobe, i res ni ningú ens allunyarà.

Esta vegada, ens ha pogut la història. Perdona’m.

 

Actes impurs…

La quietud regna en l’habitació. Allí estem els dos, nuets damunt del llit, aliens al temps que transcorre en l’exterior. La música sona de fons, com si sonara llunyana, decorant l’escena. La llum del sol entra tímidament pels forats de la persiana, mal tirada. Eixa poca llum és suficient per a poder veure lo visible, entreveure lo intuïtiu, i imaginar lo impossible.

Ignorants de la durada dels segons ens fem protagonistes del moment, d’eixe mateix instant. Tu fas que dorms, ho sé. Jo et mire, tu també ho saps. M’agrada observar-te allí, amb els ulls tancats, i acariciar-te  poc a poc, recorrent cada centímetre de la teua pell. Una carícia infinita, que desperta emocions enterrades en el fons del meu cor. De tant en tant t’aprete els malucs, com si necessitara confirmar que estàs ahí, en busca de la prova que eres real.

Et descobrisc dibuixant un discret somriure, espontani. Llavors jo faig el mateix. Recorde poques sensacions com esta, tan intenses. Se’m fa desconegut el bategar del meu cor mentre em poses la mà damunt del pit. L’accelerar de la teua respiració quan comence a viatjar pel teu coll amb els llavis. La intensitat del teu alè quan continue besant cada racó del teu rostre, fins que arribe a la boca. Ens fonem en un bes apassionat que reactiva les brases del foc donant pas a flames impossibles d’aturar. Els nostres cossos comencen un ball de passió i excitació fins que la suor s’apodera de nosaltres, confonent on acaba un i on comença l’altra.

Et faig l’amor com mai ho havia fet. Va més enllà del sexe. Ens mirem, i no podem evitar somriure, amistosament. I com més et mire, més ganes m’entren de formar part de tu, del teu cos, del teu món. I amb més ànsia t’agafe i et toque. Ens busquem amb les mans, jugant, com qui juga amb foc sense por a cremar-se. Creuem les mirades i tornem a ser còmplices del moment, sense pensaments ni raons, tan sols tractant de donar-li sentit a la vida.

– Vols algo més? sent que pregunta una veu a la vegada que em trau dels meus pensaments. No em puc creure com m’he evadit del món durant eixe instant! I d’esta manera! Li demane el compte i isc ràpid del local. Em sent com en un núvol, recordant cada instant imaginat com una realitat absoluta. T’he sentit, t’he desitjat, t’he viscut amb tal intensitat que em costa creure que hages estat  sols un somni.

Torne a casa corrent, amb certa incomoditat. Em fa la sensació que la gent em mira com si puguera escoltar els meus pensaments. Sent que les meues fantasies són visibles, que els meus secrets es saben als quatre vents. I no trobe amagatall. Cap refugi per a esta atracció que m’envaeix i em domina, que em pertorba cada nit.

Arribe a casa i em tire damunt del llit. Pels xicotets forats de les persianes sols es veu obscuritat. El silenci regna l’habitació. No hi ha música, no hi ha ciris, i, encara que ja ho sé, gire el cap per a veure, però no estàs. Tanque els ulls, i ja fora de perill, continue somniant.

Roig, com de nadal…

Ens va presentar ma mare un dissabte al mercat del poble. No m’agrada jutjar basant-me en l’aspecte, però era inevitable. Tota de roig, massa cridanera per al meu gust. Davant d’ella, clar, vaig dissimular. No faces amb la resta el que no t’agrade que et facen a tu, i així vaig fer. Li vaig donar una oportunitat.

La primera vegada que va venir a casa, va ser correcta, i jo també. Semblava estar còmoda, i això em feia sentir bé. A tots ens agrada tenir una casa acollidora no? En esta ocasió em va semblar més senzilla. Aigua per favor. Bé, en certa manera ho agraïsc, la cafetera està trencada, i no tenia massa per a oferir. Va evitar haver de dir-li que no tenia allò que demanava, i això haguera trencat una estona tan agradable com aquella.

Bevia lentament, com si no anara a tornar a fer-ho en tot el dia. Era de poques paraules, pel que es va dedicar a escoltar quasi tota la vesprada. I jo, que parle pels colzes com diuen, vaig gaudir de debò. Li vaig fer un resum en poques hores de tota una vida. Aquell dia vaig sentir que em queia bé, i que tal vegada podia funcionar. Com sempre, el millor era fer-li cas a ma mare.

Allò ens va unir, a ma mare i a mi em referisc. La cridava per demanar-li consell i això era l’excusa perfecta per parlar durant hores sobre el tema. Ella tenia raó. El passat no em podia frenar. La vida cal viure-la cada dia, i aprofitar els moments. Algunes relacions fracassades no podien decidir la meua vida ni les meues decisions. I això vaig fer, ho vaig intentar.

Ens tornàrem a veure l’endemà. Es notava que li agradava el vermell. Diuen que és el color de la passió, excita i augmenta l’energia interior. Jo tot això de la cromoteràpia ho desconec prou. A més, deduïsc que, als que ens agrada anar de negre i gris principalment, ens assignaran algun tipus de comportament introvertit, depriment i asocial que no es correspon amb la realitat. Repetisc que ho desconec.

En esta segona ocasió, vaig repetir com a protagonista. A penes va pronunciar paraula, i quasi de mala gana assentia davant el que jo explicava. La veritat és que són complicades. Pareixia que tenia l’obligació d’endevinar el que pensava en cada instant. Era l’única forma d’obtenir resposta. Tot i això, esta era simple i curta. Res en clar.

Començava a estar ja un poc mosca amb el tema. No comprenc encara que li passava. Perquè es tancava així amb mi? Podíem intentar-ho, estava tot per fer. L’atracció era evident per les dos parts. Fins i tot m’havia acostumat a aquell color que tant li agradava. Solia combinar complements verdosos, i realment l’afavorien. Tampoc importava massa els colors que lluïa. Era tan bonica que qualsevol d’ells li haguera estat com un guant.

Ens vam veure un parell més de vegades, però no gose descriure’ls com cites. Més bé, foren uns quants encontres caracteritzats per una indiferència, per la seua part, que augmentava progressivament. Este nou comportament em va fer plantejar de nou fins on arribava la meua disposició. Vaig decidir adoptar uns dies la seua forma de ser, a veure si així era capaç de sentir el que jo sentia, i com em sentia. Tal volta d’esta manera, ella donaria senyals de vida sense tenir-la que buscar.

Van passar un parell de dies, i no en vaig saber res. Si, tal volta l’orgull s’havia apoderat de mi, però no tenia ganes de ser jo qui forçara la situació. Ja es posaria ella en contacte amb mi si volia alguna cosa, pensava. Maleïda il·lusió enlluernadora… Per lo vist, també depenia de mi este moment, i mentre jo esperava notícies seues, ella reconstruïa la nostra relació, convertint-la en una anècdota del passat.

Este migdia, quan tornava de passejar a la gossa, allí estava ella. Sorprenia el seu aspecte, vermell obscur, amb tocs marrons i negrosos que no feien gens bonic. M’he apropat fins a posar la meua cara a la seua altura. Quan l’he mirat, he sabut perfectament el que em volia dir. Pareixia trista i amb poques forces per continuar endavant. No he necessitat que parlara, de vegades les coses es saben. En el fons jo sentia el mateix . La nostra relació s’havia acabat i ens havíem de dir adeu.

No soc afortunada en este aspecte de la vida, això queda clar. Esta vegada ha sigut francament ràpid, qüestió de dies. Però no perdré l’esperança. Aconseguiré ser feliç i fer feliç a alguna d’elles. No serà un gerani, ni un gesmiler, ni una pasqua de nadal com en esta ocasió. No importa. Sé que arribarà el dia, i que per ahí hi ha esperant algun roser o alguna falguera disposada a compartir una part de la seua vida amb mi. I la meua sort canviarà per a sempre, i no se’m moriran les plantes de casa…