De braceo…

Vaig començar a pujar les escales de ta casa, com tants divendres he fet. Eixes en què cada escaló tenia una alçada diferent. En fer la primera revolta, allí estava la saleta on tantes hores havíem estat les dos mirant el televisor. Encara recorde aquell cap d’any en que, quan a penes eren les deu de la nit, tu ja t’estaves alçant del sofà per a gitar-te. “Ai, i el raïm?” et vaig preguntar tota innocent, com si fóra un ritual innegociable. Tu, amb eixe mig somriure, vas agafar la bolseta, et vas menjar deu granets, i em vas dir “els altres dos ja me’ls menjaré demà de matí” seguit d’una picada d’ull.

Una vegada creuada la saleta, vaig entrar al teu dormitori. I allí estaves, estirada al llit, mig adormida. Et veia més flaca que de costum, no sé per què, però allí estaves. Em vaig apropar incrèdula, i sense voler, li vaig pegar un puntelló a l’orinal, que per sort encara estava buit. Del soroll vas fer un poc de moviment, però tampoc massa, seguies dormint plàcidament.

Em vaig quedar allí al teu costat, plantada, sense saber què fer, fins que em vaig adonar de l’oportunitat que se m’estava presentant. Sense dubtar-ho, em vaig llevar les sabates i em vaig clavar al teu costat. En esta ocasió, a la teua dreta, això no era costum, però em feia por rodar el llit i que ja no hi estigueres. Podia notar la teua olor, i et mirava els cabells, blancs i rulls. Si t’haguera d’imaginar de jove, em costaria fer-ho amb un color de cabells diferent.

Una vegada dins del llit, em vaig tapar amb la manta eixa que pesava una arrova. No recordava la inclinació del matalàs, i això em va fer somriure. Quan vaig estar ben acomodada tu et vas despertar, però no vas dir res. Jo de seguida et vaig agafar de braceo, quants anys haurien passat des de l’última vegada? Tant em feia, et vaig agafar sabent que potser no hi hauria més ocasions.

“No et muires per favor” va ser el primer que vaig poder verbalitzar. Ahí tu ja vas obrir els ulls i em vas mirar, i sense alterar-te ni miqueta em vas respondre que les coses, filleta meua, vénen com vénen, tot seguit d’un somriure. Tot i que em fotia, sabia que tenies raó, poc podia replicar-te. “Jo no vull que et muires” vaig insistir però. “Si això depenguera de tu, no ho faria” vas respondre, sentenciant, tot i que no ho pretenies. Després d’allò vaig preferir callar i prémer-te amb força el braç, intentant gravar a foc aquell instant que la vida, inexplicablement, m’estava regalant.

“Veig que has fet moltes coses, i m’alegra tenir una neta tan valenta” vas marmolar quan ja pareixia que la son començava a apoderar-se de mi. “No sé jo” vaig respondre amb la boca menuda. “No saps tu? Pues jo sí que ho sé, sí. Caram!”. No sabia interpretar aquelles paraules, em costa acceptar floretes, però vaig preferir escoltar-les, i fer per creure-me-les. Al cap d’una estona ja estava contant-te batalletes amb les amigues, i tu, que solies restar-li importància a quasi tot, et reies i m’animaves a resoldre qualsevol conflicte. Pareixia tornar a la infància, on, de nou, hi estaves tu. “Ara dorm filleta, dorm ací amb mi”.

En despertar, ja no estava en eixe llit, i tu ja no estaves al meu costat. Havia estat tot un somni, però tan tangible, que em costava creure-ho. T’havia sentit tan real, que no podia entendre que només havies estat producte de la imaginació al meu cap. Feia molts anys que no somniava amb tu Uela, molts. I en acceptar-ho he recordat com et trobe a faltar, i quant has significat en la meua vida.

Pot ser, els somnis només són això, imaginació barrejada amb records. Estima i nostàlgia d’allò que anhelem però que ja no tenim. Ara ta casa és una tenda, al teu carrer ja a penes queda veïnat, i tu fa vora setze anys que només existeixes en el meu cap. Però quin plaer més gran ha estat dormir hui amb tu, de nou, amb els nostres braços creuats, en aquell llit mig corcat on dibuixàvem històries en les humitats del sostre.

Hui m’he despertat amb una miqueta de pena, però també amb la sensació de la teua companyia. He tornat a dormir amb la Uela Maria. Tant de bo a la pròxima ens done temps a desdejunar, perquè sopes com les teues encara no n’he tastat…