Estat laic o revolució

Article 16 de la Constitució Espanyola:

  1. Es garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i les comunitats sense més limitació, en les seues manifestacions, que la necessària per al manteniment de l’ordre públic protegit per la llei.
  2. Ningú podrà ser obligat a declarar sobre la seua ideologia, religió o creences.
  3. Ninguna confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església Catòlica i la resta de confessions.

Llavors, la pregunta és: Perquè hi ha una casella en la declaració de la renta per a destinar un percentatge de diners cap a l’Església?

Sí, està clar que, malauradament, la majoria dels espanyols són catòlics (encara que la majoria no ho practiquen), però, segons el tercer apartat d’aquest article, els poders públics han de tenir en compte les creences de la societat. Com que cada vegada som més gent, van incorporant-se religions de diverses cultures. Llavors, perquè un catòlic pot desviar part dels seus impostos (estatals) per a l’Església i no pot fer el mateix un musulmà? O un budista?

A pesar d’esta possibilitat, jo combregue (mmm) amb un altre raonament. Si l’estat és aconfessional, perquè part dels impostos de molts ciutadans poden anar a parar l’Església quan, segurament, aquests ciutadans també es beneficiaran de les finalitats socials?? Si la cosa està en que l’Església l’han de mantenir els catòlics, cosa que em pareix molt bé, perquè es fa mitjançant els impostos? És a dir, si l’estat ja no té res a veure amb l’Església, que té a veure esta amb els impostos?

A pesar de tot, puc arribar a entendre la raó: Doncs perquè si l’Església depenguera del que donen els fidels a missa, no tindrien ni per a ciris. Encara que, no ho recordava, hui no es fa cap missa de bades. Totes les festes tradicionals estan aferrades a la religió, amb les seues consegüents donacions. Fins i tot els músics celebrem Santa Cecília (que dic jo, que en compte de pagar una missa, podrien pagar l’esmorzar).

Jo, a pesar de ser laica, he tingut una idea per a augmentar els beneficis d’esta gent. Convertir l’Església en un after-hours. Sí, perquè, siguem realistes, la gent ja no va a missa, sobretot els joves. I per un altre costat,en el meu poble almenys, els pubs tanquen prou prompte i sempre et quedes amb gana de més. Fam + gana de menjar…:

I si en compte d’obrir a les 12 del matí un bon diumenge, obriren a les 5 del matí?? Tenen la beguda, el fum, la música rallant i les hòsties, i donada la bona relació que hi ha entre el PP i l’església, segur que feien la vista gorda i la deixaven tancar un rato més tard.

Ja ho vec: “Missatge de Josep als fidels: Ie tios, esta cançó per a la penya més que res….”, i que sonara un remix de l’Ave verum corpus. Ho estic veient. Sempre podries donar-li pel sac a algú amb els teus rotllos en el confessionari, no faria falta emprenyar als amics. Per a aconseguir pastilles sols hauries de anar a l’altar, i te les donarien tan sols per rumiar unes paraules. Ara que, a eixes hores i en eixe ambient, no crec que el rector veguera en bons ulls el comportament de les parelletes, en cas de que algú tinga líbido en eixa situació clar. Pecant en la casa del senyor….

En fi amics, després de tota aquesta pel·lícula digna de Berlanga, ací va el missatge:

A tots aquells que sempre teniu històries que contar una nit de festa, en realitat no vos servirà de res el confessionari, perquè no podreu abraçar a qui vos escolta i encara es rallareu més.

A tots aquells que festegeu, si proveu noves experiències, sempre la manteta darrere, que el màrmol va pujant i pujant…

I ara, el missatge de veres:

A tots aquells que feu la declaració de la renta, marqueu una X a la casella de finalitats socials (si voleu mantenir l’Església sols heu d’encomanar un parell de rosaris a l’any).

Buenas….

Tant que m’agrada escriure, i no se com començar açò.

Tenia en ment un grapat d’idees dispostes a omplir la màxima quantitat possible d’espai, i ara, res…

Començar parlant de política, em planta cara. Encetar el meu blog insultant…Després he pensat en parlar de la meua relaciò amb l’esglèsia, però quan he pensat, ja fa temps que no ens vegem. Seguit d’això, m’han plantejat parlar de la meua vida personal, però jo de la meua vida no faig negoci. Així que, pensant un poc (diuen que funciona), se m’ha ocorregut explicar-vos el meu blog.

Les entrades del meu blog, en principi serán meues, però també introduiré algunes cartes de gent varia, per conéixer opinions básicament.

Una vegada explicada la qüestiò, supose que no haurà quedat dubte de tot l’entramat, em despedisc fins la pròxima. Molts besets a tots i benvinguts…