Camine. Seguisc la ruta mentre somie. Deixe volar la ment mentre avance. Que passaria si les coses pogueren canviar? Que seria del nostre món si ens creuarem amb les coses que anem a buscar? Sense dificultats, sense impediments. Caminar i anar trobant.
Com seria la vida si el que sempre ha estat complicat i llunyà ho trobarem fàcilment a la porta de casa? Seríem més feliços per tenir allò que desitgem? O sentiríem frustració per no esforçar-nos per aconseguir-ho?
Almenys així, ens desapareixerien les fòbies que, moltes vegades, ens impedeixen gaudir de tot allò que ens fascina. Totes aquelles pors que ens anul·len quan ens trobem davant de “la situació”. Ens acovardeixen fins al punt de fer-nos dubtar si és realment el que volem.
I que passa quan, siga fàcilment o després d’una dura lluita, arribes a la teua Ítaca particular? Estàs ahí, davant d’allò que estimes, que somnies. La sensació de poder, a poc a poc, va envaint-te el cos fent que, tot allò que t’aterrava, ara faça mantenir-te en peus. Aquella sensació de “no podré, no sabré” dona lloc a una seguretat totalment desconeguda.
Ens passem la vida preguntant-nos com seria esta amb el fet desitjat. Si seríem capaços o no. Però fins ací. Hem de passar dels somnis als fets, perquè d’uns als altres sols hi ha un pas. Un pas segur, ferm, i sempre cap endavant. Tal volta, així, deixarem d’estimar la vida que portem per començar a viure la vida que estimem.
