Article 16 de la Constitució Espanyola:
- Es garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i les comunitats sense més limitació, en les seues manifestacions, que la necessària per al manteniment de l’ordre públic protegit per la llei.
- Ningú podrà ser obligat a declarar sobre la seua ideologia, religió o creences.
- Ninguna confessió tindrà caràcter estatal. Els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola i mantindran les consegüents relacions de cooperació amb l’Església Catòlica i la resta de confessions.
Llavors, la pregunta és: Perquè hi ha una casella en la declaració de la renta per a destinar un percentatge de diners cap a l’Església?
Sí, està clar que, malauradament, la majoria dels espanyols són catòlics (encara que la majoria no ho practiquen), però, segons el tercer apartat d’aquest article, els poders públics han de tenir en compte les creences de la societat. Com que cada vegada som més gent, van incorporant-se religions de diverses cultures. Llavors, perquè un catòlic pot desviar part dels seus impostos (estatals) per a l’Església i no pot fer el mateix un musulmà? O un budista?
A pesar d’esta possibilitat, jo combregue (mmm) amb un altre raonament. Si l’estat és aconfessional, perquè part dels impostos de molts ciutadans poden anar a parar l’Església quan, segurament, aquests ciutadans també es beneficiaran de les finalitats socials?? Si la cosa està en que l’Església l’han de mantenir els catòlics, cosa que em pareix molt bé, perquè es fa mitjançant els impostos? És a dir, si l’estat ja no té res a veure amb l’Església, que té a veure esta amb els impostos?
A pesar de tot, puc arribar a entendre la raó: Doncs perquè si l’Església depenguera del que donen els fidels a missa, no tindrien ni per a ciris. Encara que, no ho recordava, hui no es fa cap missa de bades. Totes les festes tradicionals estan aferrades a la religió, amb les seues consegüents donacions. Fins i tot els músics celebrem Santa Cecília (que dic jo, que en compte de pagar una missa, podrien pagar l’esmorzar).
Jo, a pesar de ser laica, he tingut una idea per a augmentar els beneficis d’esta gent. Convertir l’Església en un after-hours. Sí, perquè, siguem realistes, la gent ja no va a missa, sobretot els joves. I per un altre costat,en el meu poble almenys, els pubs tanquen prou prompte i sempre et quedes amb gana de més. Fam + gana de menjar…:
I si en compte d’obrir a les 12 del matí un bon diumenge, obriren a les 5 del matí?? Tenen la beguda, el fum, la música rallant i les hòsties, i donada la bona relació que hi ha entre el PP i l’església, segur que feien la vista gorda i la deixaven tancar un rato més tard.
Ja ho vec: “Missatge de Josep als fidels: Ie tios, esta cançó per a la penya més que res….”, i que sonara un remix de l’Ave verum corpus. Ho estic veient. Sempre podries donar-li pel sac a algú amb els teus rotllos en el confessionari, no faria falta emprenyar als amics. Per a aconseguir pastilles sols hauries de anar a l’altar, i te les donarien tan sols per rumiar unes paraules. Ara que, a eixes hores i en eixe ambient, no crec que el rector veguera en bons ulls el comportament de les parelletes, en cas de que algú tinga líbido en eixa situació clar. Pecant en la casa del senyor….
En fi amics, després de tota aquesta pel·lícula digna de Berlanga, ací va el missatge:
A tots aquells que sempre teniu històries que contar una nit de festa, en realitat no vos servirà de res el confessionari, perquè no podreu abraçar a qui vos escolta i encara es rallareu més.
A tots aquells que festegeu, si proveu noves experiències, sempre la manteta darrere, que el màrmol va pujant i pujant…
I ara, el missatge de veres:
A tots aquells que feu la declaració de la renta, marqueu una X a la casella de finalitats socials (si voleu mantenir l’Església sols heu d’encomanar un parell de rosaris a l’any).
Ma mare…
Tota pedra fa marge.
Estic sentada amb ma mare a la cuina. De sobte, enmig de la conversa, ella pega un bot i em diu: “espera un moment”. Va fins al telèfon i crida a la xica que va estar de pràctiques amb ella l’any passat per a preguntar-li per un examen que tenia hui. Des de l’altra punta del fil es sent una veu contenta i riallera d’una xicona jove que, al parèixer, es sorprèn i s’alegra molt de sentir-la. Quan penja, em quede mirant-la i em diu: es que Sara tenia examen. Seguit d’això, va fins al menjador i li pega un bufit al ciri que tenia encès. Li estava enviant energia, que diu ella, i somriu.
Hi ha una olor…, la de llorer.
Recorde arribar a primera hora a l’institut, i començar a partir la fulla en trossos, bastant grans com per a que facen la seua funció (si son menuts, dic jo que no podran ni arrancar) i els suficients com per a que els meus amics tingueren la mateixa sort que jo. Abans d’eixir de casa cap a l’examen: “txs, txs, agafa una fulleta de llorer i paga peatge (pagar peatge per a ma mare es besar-la a l’entrar i eixir de casa)”, i es pega amb l’índex dos colpets a la galta. Jo la bese i somric.
“Plora, plora, qua això és bo…”…”no plores tant que cauràs malalta”.
La gent em diu que sóc igual que mon pare, però jo crec que tinc moltes coses de ma mare, i quan les reconec, em fan sentir bé. Una d’eixes coses és la sensibilitat, i plorar. Sí, som el club de les ploramiques.
Un dia, en el concert de la banda per Santa Cecília, tenia un solo de flauta, i era el més important que havia fet fins aleshores. Jo estava nerviosa, ma mare ho sabia, però dins de tot, em va eixir bé. Quan Javi, el director, em va fer alçar al final de l’obra, vaig fer el de sempre, buscar la mirada de la meua família entre el públic. De normal, mon pare pega una cabotada i somriu, i ma mare somriu i ploriqueja, però aquell dia, va ser més encara. Ma tia també havia vingut al concert. La cosa es complicava. Jo allí d’en peus, la gent aplaudint, i les dos germanes a llàgrima viva roges com una tomaca. Torne a somriure.
Tota caçoleta té la seua tapadoreta.
Una cosa que no tinc seua és l’optimisme. Sempre veu la cara bona, i quan no la veu, la busca, perquè “segur que està”. Com que jo manque per eixe costat, ella es multiplica. Sempre sap per on entrar. I fins que no em trau el problema (i segurament alguna llàgrima) no para. I una volta trobada la causa, anem a veure la solució, i parlant parlant, la boira escampa i torne a veure la llum del dia. Em fa somriure.
El somriure es l’energia més barata.
De vegades, poc més fa falta. Els somriures, i més de ma mare, donen força i anims. Hui ma mare tenia un examen, i quan ha acabat i m’ha cridat, podia notar el seu somriure des d’ací. Ha aprovat, i s’ho mereixia. Estava contenta, i jo també. Sols ens hem sentit, però les dos somrèiem pensant en el somriure de l’altra.
Cadascú és fill d’una mare….m’agrada la que m’ha tocat.
Mamà, enhorabona!
700 dies, i silenci…
Encara recorde aquell soroll estrident. La mirada d’una jove colombiana asseguda al meu davant descrivia tot el pànic que jo no volia sentir. Diuen que van ser segons…, per a mi foren eterns. Vaig notar que l’home que seia al meu costat m’agafava la mà amb una força que en un altre moment m’haguera fet mal, però que llavors m’incitava a agafa-li-la amb la mateixa ànsia. Crits, plors, oracions, malediccions…. No passarà res, em deia a mi mateixa fins que eixirem del túnel…
A pesar de les sessions amb la psicòloga, no aconseguisc aclarir els fets d’eixe instant. Si, vaig notar que el vagó tombava, però vaig tancar els ulls, i quan els vaig obrir ja era tirada en el sòl. Un home em preguntava el meu nom i si estava ferida mentre em buscava el pols. Vaig respondre que sí, que estava bé i que sols em feia un poc de mal el cap, però la cara de terror d’aquell senyor, Pere vaig saber després, no pareixia creure-ho del tot, ja que no parava de demanar-me per favor que li parlara alhora que les llàgrimes de por li queien galta avall. A l’altura del llavi es van mesclar amb un regall de sang que li sortia. Pareixia no importar-li, perquè estigué pendent de mi fins que va veure que m’incorporava sense problemes, això si, un poc atordida.
Fins que no em vaig alçar, no vaig ser conscient de la dimensió de l’accident. Allò començava a omplir-se de policies i sanitaris, però seguia sentint plors, crits, oracions i malediccions.
De sobte, vaig recordar l’home que seia al meu costat. Vaig començar a buscar pels voltants, fins que un infermer em va agafar i tapant-me en una manta em va dur fins una ambulància. Encara no havíem fet ni 3 passes vam sentir uns crits propers i al girar-nos, dos treballadors del S.A.M.U. passaren corrent amb una camilla. A sobre, tacada de sang i amb tot l’instrumental d’urgència, estava la jove colombiana. Dolor.
Em vaig despertar dins d’una ambulància, camí de l’hospital. Als pocs dies vaig eixir sense quasi seqüeles físiques, era una de les ferides. Van obrir una investigació de durà una setmana, en la que aclariren que l’accident era degut a un error del conductor, que era un dels morts. De res han valgut les queixes i les manifestacions. De res..
De vegades pense en Vanessa, la jove que duia enfront. Va morir. Quan la recorde plore. Plore perquè va morir, va morir quan no deuria. Van morir molts que no devien, uns de dolor i altres de pena. Aquell accident em va condemnar a la mort en vida, al dolor crònic, a la pena culpable, a la responsabilitat oblidada,i al silenci com a resposta.
Durant tot aquest temps, no he pujat en metro. No soporte el soroll.
(En memòria a totes les víctimes de l’accident de metro de valència en 2006)
Quina sensació…
Mai vos ha passat que heu sentit algú parlar i els pèls s’han posat de punta? I quan el que està parlant expresa, de manera que tu no has sabut mai, dir tot el que penses? Posen formes a les idees, paraules als pensaments, i esperança a la desil·lusiò.
Una de les primeres vegades que vaig escoltar, i sentir, la situació del nostre poble, del nostre país, com si foren bofetades de dura i crua veritat, però amb un raig de llum per al futur, va ser amb el magnífic poema de Miquel Martí i Pol “Ara mateix”. En ell, l’autor contava amb enyor i tristesa el passat, però sense baixar el cap, al contrari, alçant-lo junt amb la veu, per cridar ben fort “qui som, i que tothom ho escolte”. Ara mateix…
L’últim autor que m’ha fet sentir calfreds amb les seues paraules ha sigut Pau Alabajos amb el seu “Comptat i debatut”, del nou disc “Teoria del Caos”.
Malaurat país de botiguers que trau la llengua a subhasta sense escrúpols, amb la cara descoberta i els mitjans de comunicació com a testimonis de la desfeta / país de paisatge hipotecat, venut a la divina providència: som hereus irresponsables i curts de mires / país que fuig de la lectura, no siga cosa que les lletres inspiren la revolta racional (i nacional) que necessita / país que aspira a sucursal, sanament regionalista, educadament dócil, infinitament alienat / país de treballadors precaris que accepten qualsevol cosa, que assumeixen el rol indigne d’engranatge, que demanen permís per a anar al lavabo i no senten vergonya / país de complexos i tergiversacions, capital de la censura i la manipulaciò mediàtica / país de l’enveja i l’auto-odi, que nega i neutralitza però no basteix, que protesta flèbilment des de la barrera / país amnèsic, desmemoriat, que amaga la història en les profunditats de l’armari / país de la vacuïtat, de l’ortodòxia i el discrus unívoc: retre homenatge als prejudicis com a dogma de fe / país de polítics corsaris que menyspreen la sobirania popular, governants que son titelles dels empresaris, amos i senyors de la pompa i l’ostentació / país anònim, sense símbols, a la deriva del temps i de l’espai / país de putes, lladres i capellans, especuladors i proxenetes, taxistes furibunds i altres bestioles de Déu
Després d’açò, cadascú que s’escudelle el que vulga.
Bona nit…