Ma mare…

Tota pedra fa marge.

Estic sentada amb ma mare a la cuina. De sobte, enmig de la conversa, ella pega un bot i em diu: “espera un moment”. Va fins al telèfon i crida a la xica que va estar de pràctiques amb ella l’any passat per a preguntar-li per un examen que tenia hui. Des de l’altra punta del fil es sent una veu contenta i riallera d’una xicona jove que, al parèixer, es sorprèn i s’alegra molt de sentir-la. Quan penja, em quede mirant-la i em diu: es que Sara tenia examen. Seguit d’això, va fins al menjador i li pega un bufit al ciri que tenia encès. Li estava enviant energia, que diu ella, i somriu.

Hi ha una olor…, la de llorer.

Recorde arribar a primera hora a l’institut, i començar a partir la fulla en trossos, bastant grans com per a que facen la seua funció (si son menuts, dic jo que no podran ni arrancar) i els suficients com per a que els meus amics tingueren la mateixa sort que jo. Abans d’eixir de casa cap a l’examen: “txs, txs, agafa una fulleta de llorer i paga peatge (pagar peatge per a ma mare es besar-la a l’entrar i eixir de casa)”, i es pega amb l’índex dos colpets a la galta. Jo la bese i somric.

“Plora, plora, qua això és bo…”…”no plores tant que cauràs malalta”.

La gent em diu que sóc igual que mon pare, però jo crec que tinc moltes coses de ma mare, i quan les reconec, em fan sentir bé. Una d’eixes coses és la sensibilitat, i plorar. Sí, som el club de les ploramiques.

Un dia, en el concert de la banda per Santa Cecília, tenia un solo de flauta, i era el més important que havia fet fins aleshores. Jo estava nerviosa, ma mare ho sabia, però dins de tot, em va eixir bé. Quan Javi, el director, em va fer alçar al final de l’obra, vaig fer el de sempre, buscar la mirada de la meua família entre el públic. De normal, mon pare pega una cabotada i somriu, i ma mare somriu i ploriqueja, però aquell dia, va ser més encara. Ma tia també havia vingut al concert. La cosa es complicava. Jo allí d’en peus, la gent aplaudint, i les dos germanes a llàgrima viva roges com una tomaca. Torne a somriure.

Tota caçoleta té la seua tapadoreta.

Una cosa que no tinc seua és l’optimisme. Sempre veu la cara bona, i quan no la veu, la busca, perquè “segur que està”. Com que jo manque per eixe costat, ella es multiplica. Sempre sap per on entrar. I fins que no em trau el problema (i segurament alguna llàgrima) no para. I una volta trobada la causa, anem a veure la solució, i parlant parlant, la boira escampa i torne a veure la llum del dia. Em fa somriure.

El somriure es l’energia més barata.

De vegades, poc més fa falta. Els somriures, i més de ma mare, donen força i anims. Hui ma mare tenia un examen, i quan ha acabat i m’ha cridat, podia notar el seu somriure des d’ací. Ha aprovat, i s’ho mereixia. Estava contenta, i jo també. Sols ens hem sentit, però les dos somrèiem pensant en el somriure de l’altra.

Cadascú és fill d’una mare….m’agrada la que m’ha tocat.

Mamà, enhorabona!

8 pensaments a «Ma mare…»

  1. Acabe de llegir el que has escrit, es el millor regal que m’has pogut fer, t’estime tal i com eres, perfa, no canvies mai, i recorda demá tu estarás igual que jo hui, i també tindrás sort.
    Una montonada de energia
    Ta mare

  2. Belén:

    Saps que? Que crec que jo també compartisc algun d’eixos gens malignes de la família; sí, eixos que fan que se’t claven coses dins dels ulls.

    Perquè en acabar de llegir-ho, he notat que tenia “borrellons” sencers dins dels ulls, i que estos començaven a enterbolir-se.

    Gràcies per escriure el que jo també pense.

    Mamà:
    lo mateix de part del germà de l’escriptora, que encara que no ho diga tant, i sobretot tan bé, pense exactament lo mateix que ella.

    PD: Belén, sort per a demà. A la mamà, encara que ahir no li ho vaig dir, si que ho he pensat este matí quan m’he alçat. 😉

  3. ooohhh!! Què bonic!! mira que, fins a mi, m’ha eixit alguna llàgrima quan he llegit aquestes línies. Què bé has descrit eixos sentiments i eixes petites ‘coses’ que de vegades no entenem massa bé, xo que en el fons, creem amb elles, i en què ens donaran sort!!
    T’ho torne a dir, i no em cansaré de repetir teu, m’encanta com escrius, podries fer una novel·la. Tinc un poc apartada ‘El meu germà Pol’, xo de segur q ara quan tinga una estona entre examen i examen me l’acabe.
    Ahir tb vaig llegir el teu bloc, però a l’acabar no tenia paraules en les qual poder escriure un parell de línies!!
    Bé, xiqueta des d’ací les valències et desitge moltíssima sort!!! Vinga, això ja ho tens acabaor!!!!!
    MIL BE7S

  4. Xe, xicona!! …….. També jo vull deixar constància del meu pas per ací, i primer que res, felicitar a l’escriptora que portes dins.
    Però per damunt de tot, vull agrair-te (pel que em toca) eixes boniques paraules que has escrit. A mi em passa com al teu germà (que hem de fer?, som de poques paraules), i encara que de normal jo no siga de demostrar massa els meus sentiments, bé està que de tant en tant els que estime sàpien d’ells. No pots ni imaginar-te quant m’alegra veure l’afecte que li demostres a ta mare. Gràcies per voler-la tant, i sobretot, gràcies per demostrar-ho.
    Per cert, com t’agraden tant les contaralles, ací en tens una molt popular: Actua com cal, que amb la moneda que tu pagues et pagaran…..
    Una besadeta molt dolça i molt d’ànim per a demà.
    I a tu també, xiquillo, moltes gràcies per tot.
    Vos estime………..
    Felip.

  5. No puc parar de plorar, tinc gana de abraçar-te. No puc explicar el que senc per tu, i després de tot el que hem passat juntes estic que balle amb un peu, per veure lo sencera i el estil que tens i tindràs sempre.
    Et merèixes el millor, i jo t’ho desitge amb totes les meues forçes.

    Et vullc moltissim.
    Esther

  6. Belén, de veritat, no t’has plantejat d’escriure alguna novel.la o llibre?m’encantes com a persona, crec que ja t’ho he dit alguna vegada que altra i també m’encanta com escrius.De veritat, no sabia que tingueres aquesta “faceta” amagada dins de tu.
    Gràcies per ser com ets, per donar-me igual que el teu germà els millors consells i gràcies per estar ahí en tot moment.
    MOLTS BESETS.
    núria

  7. Hoola! el resultarà extrany vorem ací, he arribat de casualitat, des de una pàgina del teu germà per curiositat sense saber mol be com i m’he enganxat a llegir. Escrius realment genial, però la meua intromissió en el teu petit mon va més enllà, doncs en la vida hi ha persones especials,tu eres mol xicoteta encara quan vivia al teu costat, però per a mi ta mare sempre serà la meua segona mama. Fa sentir amor a la gent del seu voltant, que ens sentim especials, un somriure en un moment adequat fa que el moments “critics” siguen més suaus (son tants records), jo tb l’estime i ma mare i la meua germana…i l’estime per com és i per estimar-les a elles i encara que no puga pareixem a ella per gens és un exemple que sempre tindre present.
    B7s Carol

  8. És molt bonic el que escrius de ta mare, a més res del que dius m’extranya. Igual té que la veges de bon matí anant cap a la feina que una nit després d’un concert, ella sempre té la sonrisa en la cara!! I aixó és meravellos, una sonrisa al día pot alegrar moltes persones al teu arreu, i no ens n’adonem…
    Ta mare sempre m’ha transmitit bon rollo, bones vibracions i no soc l’única en la quinta que ho pensa…
    Continua així Belén!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.