No tens dret

Laura, com tots els dies, arribava a casa cansada després d’un dur dia de feina. Després d’arreplegar al crio de casa la uela, corria al pis per a tindre-ho tot llest a l’hora que arribava l’home. Carles, el fill, l’ajudava a fer el llit i a enllestir casa, així ella podia avançar fent el sopar. La veritat es que feien un bon equip, és més, si no fóra perquè estaven els dos junts, tal volta Laura ja no hi seria…

A les 9 en punt, sentien com les claus entraven en el pany i rodaven. La tremolor de les claus s’acompasava amb la de les cames de la mare i el fill que, asseguts al sofà, pregaven que hui estiguera de bon humor. Una vegada sentien la portada, la qual cosa indicava que ja estava dins de casa, s’alçaven per a rebre’l. Conforme el veien entrar, Carles agafava la mà de sa mare amb por de que es poguera repetir l’escena tan odiada.

“Fuig d’enmig puta”. Amb eixa salutació, i un colp per a apartar-la del corredor, ja hi havia prou com per a saber que no era un bon dia. El nano, davant d’açò, sempre intentava baixar-li els fums al pare, la qual cosa solia resultar en un altre insult cap a ell, encara que colps no en rebia cap.

Una vegada el sopar en taula, seien tots junts, i, enfront del televisor, es menjaven el plat del dia. Amb un poc de sort, a l’home de casa li resultava saborós, el que es traduïa en uns minuts de descans per a Laura. Normalment sols parlava l’home, doncs el que poguera contar ella “no li importava ni a les rates”.

Una vegada el sopar acabat, la nostra amiga alçava taula ella sola, ja que, Carles, davant del seu pare, no podia ajudar-la, doncs això “són coses de dones”. Mentre escurava, ell la mirava de dalt a baix amb menyspreu, alhora que li recordava que havia engreixat i que començava a semblar-se a una vaca. Laura no gosava ni contestar, per por a les represàlies, però fera el que fera, la història ja estava escrita, i com cada nit l’última paraula la tenia ell.

Quan el pare li deia al fill que se n’anara a dormir, este s’acomiadava de son pare donant-li la mà, i a sa mare l’abraçava com si no anara a tornar-la a veure. Corria a l’habitació i es posava els auriculars per no sentir el que poguera passar fora, però als pocs minuts es feia l’ànim i se’ls llevava per si tenia que eixir a ajudar.

Carles a penes podia sentir el que deien, o millor dit, el que deia son pare, doncs sa mare parlava ben poc, i sempre amb veu baixa i la boca menuda. De sobte, un plat queia a terra, i a la mare se li escapava un crit. Al sentir açò, Carles es tapava amb el coixí per no sentir el que anava darrere, doncs ja sabia el que venia.

Colps acompanyats d’insults, plors acompanyats de “per favors”, i crits acompanyats de sang…

Des de l’habitació, Carles plorava pregant-li a Déu que ajudara a sa mare, que si ho feia prometia portar-se bé sempre, que faria el que li demanara, però que no permetera que li passara res roin. Crits i més crits. Colps i més colps. No podia suportar-ho més.

Eixí de l’habitació i, al arribar al menjador, es va trobar a sa mare mig inconscient en el sòl, i allí, al seu costat, amb la mà bruta de sang, son pare cridant-li “t’ho mereixes per puta!!!”. Carles s’apropà a Laura per ajudar-la, però son pare no li ho va permetre, i, per primera vegada, li pegà una bufetada que el deixà estès en terra. El xiquet començà a plorar, i com més plorava, més li pegava.

Quan es va cansar, el va enviar a l’habitació altra vegada a que “pensara en el que havia fet”. Carles, menut però espavilat, agafà el telèfon mòbil de sa mare sense que son pare se n’adonara. Quan va arribar a l’habitació, no sabia on cridar, així que telefonà a l’únic número que es sabia: el de la iaia. Mentre plorava, li intentava contar tot el que passava en veu fluixa, no fora cosa que son pare el sentira i la situació empitjorara. La uela, que ja tenia la mosca rere l’orella, no dubtà en penjar el telèfon i dirigir-se a casa de la filla, no sense abans cridar a la policia. A pesar d’esta reacció, l’ajuda no va arribar a hora.

Carles, amagat en l’habitació va deixar de sentir sorolls, i, preocupat, va eixir a veure a sa mare. Una bassa de sang la rodejava, i la inconsciència ja pareixia sencera. El pare estava en el balcó fumant-se un cigarret, d’esquena a l’escena. Carles, plorant, va sacsejar a sa mare sense obtenir resposta. Com havia vist en les pel·lícules, li va tocar el pit per veure si el cor bategava, però res… Com si d’un animal salvatge es tractara, la sang començà a bullir-li, i cridant que no era just començà a córrer cap on estava son pare. No dubtà en espitjar-lo amb totes les seues forces, provocant que es tambalejara, i, com ell desitjava en eixe moment, caiguera finca avall.

Quan la policia arribà, el pare i la mare eren morts. El xiquet plorava damunt del cos de sa mare. Els agents es van quedar parats sense saber que dir. En canvi, la uela, al veure sa filla, no va poder amagar el dolor mentre cridava insultant-lo: “No tenies dret”.

Carles se n’anà a viure amb sa uela, i al llarg de la seua vida no tornà a resar, no tornà a enfurir-se, ni estimà ni es deixà ser estimat, i sobretot, i per desgràcia, no tornà a somriure…

El divendres…

En acabar el col·legi, ella anava a casa la uela a per la flauta i corria a les escoles velles, on es trobava l’escola de música. Com quasi sempre, Roser, la mestra, no hi era en eixe instant (l’aula buida li queia damunt) així que deixava els trastos dins i s’asseia al banc del corredor. No li agradava eixe edifici, tenia els sostres molt alts i estava vell i humit. Feia por. Quan Roser tornava, segurament amb algun paquet de caspells en mans, entraven en classe i feien els exercicis del dia, com cada dia.

En acabar la classe, sobre les 6, tornava a casa la uela amb la intenció de passar allí la nit. Deixava l’estoig i la carpeta, i després de besar a la uela i agafar el berenar (la uela sempre malcria, i berenava un rotllo o una bamba i dues onces de xocolate), corria cap a casa d’alguna veïna a jugar amb l’amiga més coneguda, també coneguda com amiga de ca la uela.

Fins l’hora de sopar, el temps consistia en xicotetes eternitats d’hores envoltades de nines, jocs, històries i molta imaginació. No hi havia temps per a l’avorriment, i en cas que este apareguera, sols s’havia de fer una cosa diferent. Si la veïna no estava, sempre podia assajar flauta, mirar la tele, o inclús jugar amb l’avia al dominó.

Arribada l’hora: Va, a sopar! Conegut crit de guerra que anunciava l’hora d’acomiadar-se de l’amiga o d’arreplegar els joguets si estava en casa, i que variava el volum depenent d’on estava de lluny la receptora. A penes recorda que tenia aquella carn, però no oblida la ceba a tires. També fa memòria del color groguenc del caldet, que feia goig mullat en pa. La uela no en menjava sempre, doncs quan era Quaresma es comprava una empanadilla a la panaderia de les escaletes, la calfava amb l’estufa, i se la menjava molt poc a poc. De vegades pareixia que algun pèsol se li perdia entre les dents, i sense desapegar els llavis, la imaginava lluitant amb la llengua contra la llavor punyetera.

Després de tirar el fem i baixar la persiana (abans era una tenda), es quedaven tombades al sofà mirant el programa que sortia pel primer canal, la “Primera”. Recorda “el semáforo”, amb Jooooordi Estadella i una rubia francesa despampolant que sempre enseñava mitja mamella. Mitja i mitja una, deia la uela.

Quan la freqüència de badalls augmentava considerablement, la uela es retirava i recordava a la neta que no tardara. Ésta solia esperar fins al bloc següent per a gitar-se. Ja en l’habitació, amb la postura de sempre (la uela cara cap amunt i ella agafada de braceo i de costat), jugaven a vore formes en els pelats del sostre. Hi havien dos que no canviaven mai, que eren un tren i un esquirol. Poc a poc, i amb l’ajuda d’alguna contarella, tancava els ulls i, també poc a poc, començava a viatjar per les seues pròpies històries.

A mitjan nit solia despertar-se, doncs el llit de la uela estava inclinat per problemes de circulació, i ella sempre acabava allà baix. Ja a l’endemà, com si fóra un rellotge, la uela es despertava a l’hora justa segons les necessitats de la xiqueta. Alguns dies tenia partit de bàsquet i havia de matinar, però els que no jugava la deixava dormir tot el que ella volia. Una vegada en peu, i després de donar-li el bon dia a la uela, s’asseia a la cuina per tal d’esperar les sopes de pa. Mai oblidara el protocol que l’avia seguia per a la seua perfecta preparació. Primer, les llesques de pa, no tallades sinó trencades. Acte seguit una o dues cullerades de cacau i una bona cullerada de sucre . Una vegada la taça ja semblava una muntanya nevada li afegia la llet calenta i ho mesclava tot per tal que la llet quedara homogènia. Després tan sols quedava menjar-les, i açò la nostra amiga tampoc ho oblida. No oblida el sabor que li deixava el pa mullat en el paladar, en aquell petit, i ja no tan petit, paladar.

Després de molts anys, quan tanca els ulls, pot olorar, recordar, dibuixar, assaborir… Després de molts anys, encara pot sentir aquell divendres.

Digueu a que heu vingut i que voleu!

M’encanta l’arribada de l’estiu, entre altres coses perquè en Benissa l’encetem amb la festa dels moros i cristians.

Des de que vaig nàixer sóc membre de la Filà Zairenyes. Fila femenina fundada junt amb la festa l’any 1975. Els meus pares, junt amb molta altra gent volguda, van ser els que l’any de festers van tindre la idea de fer dues esquadres. Trenta-tres anys després, es mantenen, a dures penes, però ahí estem.

La festa consta de molts dies amb molts actes. A mi, m’agraden tots.

  • Les dianes solen ser els matins posteriors a les bones nits de festa, però això no és inconvenient. Que et gites a les 7, doncs a les 9 t’alces, et dutxes, i baixes a la filà on t’espera un entrepà de llonganissa i una bona botella d’aigua (altres prefereixen cervesa). Quan és l’hora, la filà forma, la banda comença a tocar i allà anem totes, les ulleres de sol, l’aigua i sobretot algo per a ventar-nos, cap a l’inici de la cercavila. Una vegada estan totes les filades reunides en la plaça, comença oficialment el passa-carrer. M’agrada passejar pel poble, buit encara per la resaca de la nit, però amb tota eixa gent que, quan sent la música s’asoma a la finestra o al balcó i, allí, amb el pijama i els cabells per fer, saluda i aplaudix a algun amic, familiar, o simplement als festers. Veure el banderí en alt presentant el batalló.Caminar a ritme de Febrer pels carrers adornats encara amb els paperets de les festes d’abril, amb eixe soroll peculiar que fan amb l’ajuda del ventet (Benissa, que voleu). M’agrada tornar cap a la fila una volta acabada la diana creuant-nos unes amb les altres a colp de bombó. I m’agrada arribar a la filà, llevar-me el jupetí i la faixa, i descordar-me les botes per a fer-me una cerveseta i unes papetes mentre comentem entre rialles les malifetes de la nit anterior o bromegem amb la cara de resacosa d’alguna de nosaltres.
  • Des de que sóc major d’edat, trabuque en els assetjaments. Posar-me el peto amb l’escut de la filada, nugar-me el mocador al cap, i disparar fins que s’acabe la pólvora. Disparar els dissabte sabent que la història està escrita, que hui guanyen els moros (on pertany la meua filà) i demà guanyen els cristians fins l’any que ve. Però no importa, a la nostra capitana li costa pegar l’últim tro. En acabar el combat s’entra dins del recinte on esperen els dos bàndols, i una vegada formats i la clau del castell traspassada, totes les bandes de música ens acompanyen unides tocant una marxa (Als moros vells o l’Ambaixador Cristià segons qui guanye) i tots junts ballar-la per passar eixe dia en germanor. És emocionant.
  • Que dir de l’entrà. Anar a pintar-te hores abans de que et toque eixir, vestir o ser vestida per una companya amb l’esperança d’estar còmoda i no patir molt durant el desfile, seure a l’inici mirant a la resta de filades esperant el teu torn. Una vegada ens toca, allí ens posem totes en ordre (encara que de vegades no sabem quin és l’ordre correcte fins a última hora): Les altes a les puntes i la més baixeta en el centre. D’açò sol encarregar-se el cabo d’esquadra, o formador. I una vegada totes estem ben agafades, els timbals donen l’entrada del ritme, i ja no paren fins el final. Començar a veure gent i gent, amb tota la llum, la música just darrere de tu. Arribar a la plaça i veure com la gent s’alça per aplaudir, i com el cabo saluda i dirigeix l’esquadra. És increïble.

Diuen que estes festes estan perdent molt, que és tot droga i alcohol. No puc dir que no hi ha gent, massa, que si que pareix que és fester per a estar fora de casa i desfasar-se al màxim. Però altres, com jo i molta altra gent que conec, som realment festers. Ens agrada estar en la càbila ballant, anar a portar els regals als ambaixadors, viure la festa en definitiva. En el fons, em sap mal per eixa gent, perquè no senten la música, ni els vestits, ni les sensacions… No saben el que és la festa, perquè sinó, l’estimarien molt més.

M’agrada la festa dels moros i cristians, m’agrada ser Zairenya.