Ara i demà…

Em mire a l’espill i no em reconec. Jo, extravertit com m’he considerat sempre, sincer, atrevit, fins i tot un poc pallasso, estic ara avergonyit, tímid, i poregós com no havia estat mai. I tot açò, senyors meus, per eixos ulls.

Eixos ulls obscurs, misteriosos, profunds i preciosos que em miren de tant en tant. Eixa mirada que m’absorbeix de tal mode que no em permet reaccionar voluntàriament. El cos se’m queda glaçat, titubejo si és a mi a qui parla. Em fa por mirar-la per si la seua mirada m’entravessa i em quede en blanc, però més por em fa atrevir-me a mirar-la i no obtenir resposta.

Em pose nerviós quan em parla, però tot seguit, quan deixa caure la seua mà en el meu braç, com si ja sabera l’estat en que em trobo, sent un alleujament dolç, suau. Tendre com si fos el de una mare, però plaenter com si es tractés del d’una amant.

Com si tornara a l’època dels amors somiats, dels amants platònics i les relacions impossibles. L’amor viu únicament en el cap, on a penes es pot moure. Allà dins amagat on, amb un poc de sort, no el puga sentir. Aïllat fins al punt que crema, em torna boig, m’ofega per dintre, i intente escapar. Però no puc. Ni vull.

Necessite tindre’l a prop per suportar-ho. Per admetre que aquesta vegada em quede quiet, encara que faça mal. Per a fer-me ser conscient que aquesta no és la parada del meu tren, que aquest no és el moment, però he de veure com passa. I ho fa lentament, deixant entreveure paisatges inimaginables, corbes insinuades baix la roba. Històries i situacions desconegudes, com seria passejar junts per la platja. Sensacions i sentiments encisadors, com mirar-la als ulls i poder besar-la.

De vegades fins i tot m’anima pensar que, dins la seua ment, és possible que existisca un poc d’eixa confusió que m’atabala dia a dia. Un poc del caramel que, molt lluny de ser algo dolent o roin, sí conté un regust amarg.

Tota esta il·lusió, precedent de bogeria. Ràbia per no poder crear en el moment que m’agradaria, per no desfer allò que tant m’ha costat construir. Enuig de sentir-me limitat per les meues pròpies decisions. Ira de no poder fer res, més que imaginar.

Imaginar, com seria, i tal volta, desitjar. Desitjar passar per ací en un altre moment, on jo no siga com jo, ni l’ara com llavors.

Esperar al demà, qui sap, en una altra vida.

5 pensaments a «Ara i demà…»

  1. uffff!!! Belem este escrit. “Ara i demà”.
    va dirigit en algu en espesial..Perque jo al llegirlo
    de inmediat he pogunt pensar en algu conegut i realment ma fet pensar un poc..Una besaeta molt forta guapeta….

  2. Hola primi.
    Segons la experiència de la meua vida, crec que mai tenim que deixar passar allo que ens llama. Mai tenim que imaginar res, sempre que ho desitgem i ho tinguem davant els nassos, tot passa per algo, i si el sentiment es eixe, hi ha que dexar-lo fluir, i si aixo ens fa pedre alguna cosa que ens ha costat de aconseguir, tal volta, es aixo per el que tenia que passar. El mes important de tot es ser feliç i viure eixes emocions que la vida ens regala. Un besito
    Esther

  3. Guapeta els teus escrits són únics.
    Vivim el present i deixem fluir els nostres sentiments i emocions!!! quan t’anyorem per ací, necessitem de tu!!! cuida’t per allà

  4. Tard, però escrit. “Sento el cor, el sento a dintre” podria dir si haguera sentit el que has escrit, i és que pot passar en qualsevol moment. I t’agarra un no sé què que jo què sé! A mi alguna volta m’ha passat, i quan el veig faig com si no estiguera perquè em muir.
    Ha sigut fantàstic, fabulós. M’ha arribat, de veres.
    Ha sigut casualitat trobar el teu blog, però intentaré seguir-lo alguns moments que puga. Ja m’agradaria a mi sola poder escriure així.
    Ànims i endavant amb els teus escrits!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.