Els borrellons del melic

El primer dia que la vaig veure, no em va causar impressió, ni bona ni roïna. Anava vestida amb uns texans amples, dels que s’aprimen conforme baixen, amb unes bambes platejades. Els pantalons deixaven veure la vora de les bragues, on, amb lletres grans i daurades, figurava el nom de la marca. La resta de vestimenta era similar. No tinc prejudicis sobre la gent, i molt menys per l’estil de vestir, però si que tinc comprovat que sempre acabe tenint més afinitat amb certa gent de certes tendències, podríem dir.  De totes formes, açò no m’impedeix poder portar-me bé amb qui siga

En la feina a penes ens creuàvem, ella estava en la piscina i jo en les cabines. Algun dia coincidíem a l’esmorzar, i vaig saber que era catalana perquè parlant en espanyol, utilitzava el “plegar” per a dir acabar de treballar. Però com que n’érem una quinzena, no es va donar el cas de xarrar una amb l’altra directament.

Per fi va arribar el primer dissabte, el primer de festa. Eixe dia no faltaria ningú, i acabariem de coneixer’ns. Quan vaig arribar, ja estaven quasi tots. Vaig fer les salutacions pertinens, i em vaig adonar del grau d’ “arreglo” de les xiques. M’aborronaba de pensar en les hores que haurien passat per a estar així. Estaven molt guapes, si, però…que era allò?

Una d’elles, ella en concret, duia unes malles d’un color elèctric que no sabria definir amb un dibuix com de pell de cocodril. Em vaig quedar gelada amb aquella imatge. Si haguera pogut parar el temps, ho haguera fet per a poder riure’m sense ofendre a ningú. No vull parèixer una intolerant, el que passa és que, quan veig eixes prendes de roba, no puc evitar imaginar-me amb elles, i de veres que jo resultaria molt ridícula amb aquelles malles.

Algunes xiques ja feien fotos. Durant tota la nit molts faríem fotos. Fotos de pocs, de molts, sols de xiques, sols de xics, sols espanyols, sols polonesos (cap sols dels polacos…). Ella i les seues amigues es feren un fum de fotos. De cara, perfil, dalt, baix, d’esquenes i girades, esquena contra esquena, angeles de Charlie… fins i tot donant-se indicacions (pon el hombro que estiliza). Tot açò, amb morrets i cara de guapa. Hi ha gent que a açò li diu “foto tuenti”. Nosaltres, amb el temps, acabàrem batejant-les com les Miami Sound Machine, per això nosaltres li diríem “foto Miami”. Aquella nit, amb un parell de truïtes, unes ensalades, i molta cervesa, vam convertir una nit extranya amb extranys en una nit recordada amb amics.

Passaren els dies, i no sé ben bé com, anàrem coneixent-nos. Tot el que pareixia separar-nos ens unia. Passàvem vesprades les dos contant-nos la vida, amors, desamors, família, vida de poble, de ciutat… Parlàvem moltíssim, però mai vam parlar de política, excepte algun rebot que jo pillava i li ho deia per desfogar-me. No li importava massa la política catalana, així que menys deuria interessar-li la valenciana. Però sorprenia perquè em preguntava sobre les meues inquietuds en tots aquests temes. Una catalana poc nacionalista animant el nacionalisme d’una valenciana.

Mai dubtaré que un dels factors importants per unir-nos va ser la llengua. M’agradava escarnir el seu català de Sabadell. Ella, per contra, anava introduint involuntariament paraules meues (com voltes per vegades) en el seu vocabulari.

Notava que li agradava escoltar-me, i a mi m’agradava escoltar-la a ella. A les dos ens agrada escriure, i ens llegíem coses per a opinar, per a saber, per a aprendre i sobretot per a emocionar. S’interessava per les coses, i mai pecava d’ignorant. Era una xicona espavilada, coherent i educada, i amb un toc de bogeria que la feia brillar amb llum pròpia, la feia especial.

Açò s’acaba, i aviat ens separarem, però no per sempre. Moltes coses me les guarde per a mi. Em quede amb el riure i la mirada còmplice quan sents parlar a la “osea”. Em quede amb els croissants plens de nutella, i amb els kinder bueno. Amb els teus intents de violació resolts finalment amb un bes imposat als llavis, i amb les amenaces que els seguien (a que et menjo la boca?). Em quede amb l’escapada a Comentry.  Em quede amb les hores davant del teu ordinador fent feina. Amb les vesprades escoltant Lax’n'busto. Em quede amb les vesprades que has fet tu de germana major, i amb les que n’he fet jo.

Alba, i tu? M’estimes?