Quan de més jove començava a tindre inquietuds polítiques, em feia arrere, entre altres coses, per totes les voltes que havia escoltat allò de “les coses no es poden canviar”, “tots els polítics són iguals” i el recurrent “quan sigues més major et passarà eixa rebel·lia”.
Agraïsc haver pogut experimentar que cap d’aquestes afirmacions ha esdevingut certa. Són d’eixes coses que es repeteixen molt i al final pareixen formar part de la realitat, acomodant-se en el subconscient col·lectiu, però només cal obrir un poc els ulls i la ment per adonar-se que no, que és una fal·làcia més com tantes altres que bamben pel món.
Si ara parle des d’ací, és també perquè la política local em dóna l’oportunitat d’explorar i qüestionar-me enfront dels meus propis paradigmes, dilemes morals i, sobretot, les pors més profundes. La política és un vessant que m’està oferint obrir-me i descobrir-me en situacions fora de la meua zona de confort i totalment noves, i a fer-ho amb estima i respecte, sobretot cap a mi.
L’entrada a l’ajuntament del poble em va canviar la vida de la nit al dia. De sobte tenia les claus de l’ajuntament, les claus! Recorde la primera setmana de govern quan vaig haver d’anar un divendres a la nit perquè una associació havia oblidat passar a arreplegar una clau del casal que necessitaven l’endemà. Jo estava a l’assaig de banda quan vaig rebre el whatsapp on m’explicaven el problema així que, aprofitant el descans, li vaig demanar el cotxe a la Núria i me’n vaig anar cap allà de seguida.
Era gener i feia un fred que pelava. Vaig arribar a la porta de l’ajuntament i m’imposava saber que anava a obrir-la. Jo havia anat moltes vegades perquè ma mare fa anys que treballa allí i des que anava a l’institut que he entrat amb familiaritat. Després, estant a l’oposició, vaig descobrir el que era anar a les vesprades i a les nits, per als òrgans de govern, les reunions, etc.
Però eixe divendres de nit allí estava jo, a soles, a la porta de l’ajuntament. Vaig posar la clau amb la mà tremolosa dins del pany, per mi havia de passar, així que la vaig rodar i clec, CLEC! El cor m’anava a mil, em sentia com si estiguera entrant a amagades en algun lloc que no devia, o que no em corresponia. Em vaig quedar allí plantada enmig de l’entrada admirant l’escala que es veia preciosa amb la tímida llum del carrer que entrava per les finestres, i una sensació càlida molt profunda em va omplir de dalt a baix. Era una situació molt estranya i molt bonica a la vegada. Estava emocionada i il·lusionada del fet que algú com jo, o el que “jo” represente, poguera estar allí en eixe moment, també amb el que “allí” representa.
Aquesta experiència, com moltes altres que vos aniré contant, va tindre per a mi molt de significat i m’agrada recordar-la, perquè puc tornar a sentir com aquella escalfor viatja pel meu cos i em dona energia per a seguir.
Un altre dia si això vos contaré la primera volta que vaig entrar a l’ajuntament quan ja teníem l’alarma, que és una historieta menys sensible i nostàlgica que la de hui i un punt més ridícula, fins i tot còmica podria dir. Però bé, tampoc és qüestió de mostrar tot el gènero de colp així que això millor m’ho guarde per a un altre dia.
Salut i alegria!
Alba…
El primer dia que la vaig veure, no em va causar impressió, ni bona ni roïna. Anava vestida amb uns texans amples, dels que s’aprimen a mesura que baixen, amb unes vambes platejades. Els pantalons deixaven veure la vora de les bragues, on, amb lletres grans i daurades, figurava el nom de la marca. La resta de vestimenta era similar. Pensava que no tenia prejudicis sobre la gent, i molt menys per l’estil de vestir, però sempre acabe tenint més afinitat amb certa gent de certes tendències, així que supose que sí que en tinc. De totes maneres, açò no m’impedeix poder portar-me bé amb qui siga
En la feina a penes ens creuàvem, ella estava en la piscina i jo en les cabines. Algun dia coincidíem a l’esmorzar, i vaig saber que era catalana perquè parlant en espanyol, utilitzava el “plegar” per a dir acabar de treballar. Però com que n’érem una quinzena, no es va donar el cas de xarrar una amb l’altra directament.
Per fi va arribar el primer dissabte, el primer de festa. Eixe dia no faltaria ningú, i començaríem a conèixer-nos. Quan vaig arribar, ja estaven quasi tota la gent. Vaig fer les salutacions pertinents, i em vaig adonar del grau d'”arreglo” de les xiques. M’aborronava pensar en les hores que haurien passat per a estar així, ara bé, el resultat era més que satisfactori, supose que sobretot per a elles.
Una d’elles, ella en concret, duia unes malles d’un color elèctric que no sabria definir, amb un estampat com de pell de cocodril. Em vaig quedar gelada amb aquella imatge. Si haguera pogut parar el temps, ho haguera fet per a poder riure’m sense ofendre a ningú. No vull parèixer una intolerant, el que passa és que, quan veig eixes peces de roba, no puc evitar imaginar-me amb elles, i de veres que jo em sentiria molt ridícula amb aquelles malles.
Algunes xiques ja feien fotos. Durant tota la nit faríem fotos. Fotos de poca gent, de molta gent, sols de xiques, sols de xics, sols gent espanyola, sols gent polonesa…. Ella i les seues amigues es feren un fum de fotos. De cara, perfil, dalt, baix, d’esquenes i girades, esquena contra esquena, de l’estil “Àngels de Charlie”, fins i tot donant-se indicacions unes a les altres: posar el muscle així que estilitza. Hi ha gent que això li deia “foto tuenti“, ara s’ha convertit en “foto instagram“. Nosaltres, amb el temps, acabàrem batejant-les com les Miami Sound Machine, per això nosaltres li diríem “foto Miami”. Aquella nit, amb un parell de truites, unes ensalades, i molta cervesa, vam convertir una nit estranya amb gent desconeguda en una nit recordada per bones amistats.
Passaren els dies, i sense adonar-nos, ni pretenir-ho, anàrem coneixent-nos millor. Tot el que pareixia separar-nos va resultar motiu d’unió. Passàvem vesprades les dos contant-nos la vida, amors, desamors, família, vida de poble, de ciutat… Parlàvem moltíssim, però mai vam parlar de política, excepte algun rebot que jo pillava i li ho deia per desfogar-me. No li importava massa la política catalana, així que menys devia interessar-li la valenciana. Però sorprenia perquè em preguntava sobre les meues inquietuds en tots estos temes. Una catalana poc nacionalista animant el nacionalisme d’una valenciana.
Mai dubtaré que un dels factors importants per unir-nos va ser la llengua. M’agradava escarnir el seu català de Sabadell. Ella, per contra, anava introduint involuntàriament paraules meues en el seu vocabulari, com dir “voltes” per “vegades”.
Notava que li agradava escoltar-me, i a mi m’agradava escoltar-la a ella. A les dos ens agrada escriure, i ens llegíem coses per a opinar, per a saber, per a aprendre i sobretot per a emocionar. S’interessava per les coses, i mai pecava d’ignorant. Era espavilada, coherent i educada, i amb un toc de bogeria que la feia brillar amb llum pròpia, la feia especial.
Açò es va acabar, i aviat ens separàrem, però no per a sempre, perquè moltes coses me les vaig guardar per a mi. Em vaig quedar amb els croissants plens de nutella, i amb els kinder bueno. Amb els seus intents de sexe bromista resolts finalment amb un bes als llavis, i amb les amenaces que el seguien: a què et menjo la boca? Em quede amb l’escapada a Comentry ben entrada la nit, sense saber massa bé que estàvem fent. Em quede amb les hores davant del l’ordinador fent feina, i amb les vesprades escoltant Lax’n‘busto. Em quede amb les vesprades que va fer de germana major, i amb les que este rol l’agafava jo.
Alba, i tu? M’estimes?