Durant uns minuts…

Sona el despertador, per tercera vegada. No me n’he adonat i ja passa mitja hora, m’hauré d’espavilar. M’alce d’un bot i em fique dins la dutxa. Avui no em llave els cabells. Mentre em netege les dents em vestisc així com puc. Els texans estan acabats de llavar i em costa un poc de feina fer-los encaixar bé. Sense desdejunar, agafe la bossa de mà assegurant-me que duc l’imprescindible: mòbil, cartera i claus de casa. Portada i cap al metro.

Baixe els escalons de dos en dos. És la forma més pràctica quan has d’anar ràpidament, ja que d’un en un arriba un punt que no pots avançar, i de tres en tres corres el risc de tenir un accident. Com quasi sempre que tinc pressa, entre en el comboi just abans de tancar-se les portes. Sospire fort i m’acomode un poc. Arribe a la meua parada. Pose els peus en l’andana, i quan em dispose a accelerar la ritme, sent una olor que em paralitza.

Un perfum quasi oblidat, que em fa sentir com en casa. Em venen a la memòria tots aquells estius al poble amb els avis, fins que moriren, fa ja més de deu anys. Tanque els ulls, i respire profundament. El temps pareix que s’atura, i ni tan sols note la multitud de gent que em rodeja. Sent com si una suau brisa m’acariciara dolçament. Un subtil caliu que s’apodera de la meua ànima, de tot el meu ser. Note com el cor se m’accelera i la meua ment, rebuscant en aquells xicotets amagatalls de papers de colors, on guardem els records d’abans de l’edat adulta, em fa viatjar en el temps.

Recorde el carrer del forn per festes, quan les veïnes portaven les coques de mullador. Les històries viscudes en les cabanes, tot un món creat dalt dels arbres al costat dels” tocaors“, els veïns de la caseta de dalt. El soroll del meló d’àlger quan, ja un poc partit, algú l’agafava per acabar-la d’obrir amb les mans. La remor de les ones com a fons de tantes i tantes pel·lícules vora mar. Els berenars en l’estació del tren, que consistien en un xanglot de raïm i unes quantes ametles furtades dels bancals del costat. Solíem posar alguns grans del fruit per damunt de la via per a veure com quedaven d’esclafats rere la visita del tren. Les escapades en bicicleta a qualsevol indret desconegut, per tal d’investigar-lo i fer-lo escenari de les nostres aventures durant tota la vesprada. Els contes que inventava la uela i que ens contava en l’era aquelles nits d’agost, esperant veure alguna llàgrima de Sant Llorenç. Aquell primer bes d’aquell primer amor, baix la pluja refrescant d’estiu.

L’aroma cobra vida per moments. S’intensifica. El puc sentir. Està prop. Òbric els ulls i mire ràpidament pel meu voltant. Busque amb impaciència quelcom que em recorde. Cares desconegudes m’assetgen i no reconec a ningú. Faig vàries passades, i de sobte, el veig. Duu uns texans amples i una camiseta verda. El meu cor s’accelera. Va en direcció oposada a la que dec agafar jo. Assentisc amb el cap, com si intentara convèncer-me, i comence a córrer.

Intente seguir-lo però hi ha molta gent. El veig sortir al carrer, i intente fer-ho jo també. Els records cada vegada són més clars. Com si el temps no haguera passat, els sentiments afloren de nou. El cor em batega amb una força aterridora. Les escales, que se’m fan més llargues que de costum, són l’únic obstacle que em queda per vèncer. Estic nerviosa, i note com si els dits em cremaren. Puge els escalons amb ritme, com si en això m’hi anara la vida.

Per fi veig la sortida. Camine mirant a terra per no entropessar. Quan arribe dalt i alce la vista, la llum del sol m’enlluerna i m’obliga a abaixar el cap per a acostumar-me. Torne a aixecar la mirada, buscant-lo entre la multitud. La ciutat pareix moure’s a una velocitat superior a la meua, i per molt que ho intente, no el veig.

A poc a poc, la gent es dispersa, i em quede sola plantada a la boca del metro. No deixe de mirar al meu voltant, i cada vegada el cap em pesa més. L’aire, encara impregnat d’aquell aroma, em refresca delicadament la pell alhora que m’aparta els cabells solts de davant de la cara. Una llàgrima, inconscient, antiga, em baixa tímidament per la galta. El caliu es converteix en calfred. La il·lusió esdevé nostàlgia. Els sentiments tornen a ser records desats en xicotets amagatalls de papers de colors. I a poc a poc, aquella realitat somniada escau vida recordada, anhel d’un amor del passat.

I tot plegat, sols han passat uns minuts…

2 pensaments a «Durant uns minuts…»

  1. També a mi ma baixat una llagrima per la galta en recordar totes eixes vivencies que tan be has descrit, eixes sensacions tan meravelloses que un dia de repent et venen a la memoria i es converteixen en nostalgia. Ja esic sentint la teua oloreta.

  2. Hacer que las palabras se conviertan en aromas… y al revés, dilatar el tiempo, viajar en el y no con el, detener un instante, dejar de respirar, volver a la vida, empezar… los puntos y aparte están fuera de lugar, mover el mundo con los pies pegados al suelo y los cordones desatados, claro, y en las palabras que dejas hay una cosa muy rara muy rara muy rara… que yo no se si es amor, pero ahí te encuentro yo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada