Fa uns anys vam anar a veure a Lluís Llach a Dénia. Coneixia algunes cançons seues perquè en casa, mon pare i ma mare, sempre havien escoltat els seus discs, i s’estimaven algunes cançons molt, però jo mai li havia prestat atenció. Feia un temps havia anat a Benissa, però jo tenia altres coses millors a fer, tot i que ara mateix no recorde quines eren.
L’espectacle previst en la capital de la Marina Alta, comptava amb la col·laboració del Cor de la Universitat de València i amb la de la Banda de música local. Jo en principi anava per veure estes col·laboracions, ja que coneixia a gent d’ambdós grups i, aprofitant que tota la meua família anava, podria resultar una nit bonica.
Quan vam arribar estava quasi ple. Mon pare i ma mare van anar a buscar lloc a l’espai habilitat amb cadires. La majoria del públic assegut era de la seua generació, i fins i tot l’anterior. Al voltant, de peu, restàvem tots el jovent, naturalment, filles i netes de les generacions abans esmentades.
Aquella imatge em va fer reflexionar. És clar que notava allò que notem totes les persones valencianes. Eixa sensació que ens fa sentir diferents, però que jo, com moltes altres, intentava mantenir quieta. Però la meua flama, durant aquella nit, va sorgir amb més força que mai.
El meu germà i jo vam estar junts durant tota l’actuació. Jo tenia un poc de mal d’esquena, i Xavi deixava que em recolzara en ell. Va arribar un moment durant l’actuació que van interpretar “País petit”. Jo no recordava haver sentit aquella cançó, a penes coneixia les més significatives. Xavi, amb els primers acords de piano, va apropar el seu cap al meu i em va dir a cau d’orella mentre m’abraçava: Escolta bé esta cançó.
Pel meu cap passaren imatges, comentaris, records, pensaments. Tota la infància, els i les mestres de la Safor, la banda del poble, les trobades d’escola. Com si em llegira el pensament, Xavi es va tornar a apropar i em va dir: Veus? Açò és el país. Tot pareixia cobrar sentit, i era veritat, el país del qual havia sentit parlar, i que no volia veure, el tenia just davant dels nassos. La gent del poble, la de tota la vida, la de sempre, érem allí. Aquell dia, em vaig sentir nacionalista, i per primera vegada, orgullosa de ser-ho.
Sentir-me nacionalista valenciana sol comportar una doble sensació: Per un costat el “Tenim a penes el que tenim, i prou”. Gràcies que encara parlem valencià. Però, per altra banda, “Tot està per fer, i tot és possible”.
Tal volta no tenim els mitjans, i tal volta mai els tindrem. Tal volta mai passem de ser “el levante español” per a la resta de l’estat, però tal volta mai hem acceptat ser-ho. Tal volta mai tindrem la bandera, ni la terra, ni el nom que volem. Però el país, per molt que ens ho neguen, per molt que ens vulguen fer callar, i per molt que vulguen amagar, ja el tindrem, perquè el país sempre serem nosaltres.
A tu et done jo les gràcies per donar-me a “re-coneixer” aquest artista, que estava ahí i no li havia posat atenció i en especial aquesta cançó, de les meues preferides….ara mateix. I es a dia d’avui, cuan la injusticia, la corrupció, la impunitat fan fer més clar aquesta màxima…Tot està per fer i tot es possible…
Jo també recorde perfectament quan en vaig fer nacionalista valencià i també va ser gràcies a la música, va ser en el primer Tirant de Rock, l’any 1992 a la plaça de bous de València (quan encara la podiem utilitzar), el cartell estava format per – 4000 som prou + Sau + Sangtraït + Els Pets + Kartutx – en aquell moment començava el rock en català i n’hi havien poquets grups valencians cantant en la nostra llengua (res a vore amb ara), gràcies a ells en vaig adonar que baix dels Pirineus si dies BON DIA et contestàven amb un BON DIA igualet que ací i igualet que a Ses Illes Balears.
Després vaig conèixer a l’Ovidi Montllor, Raimon, Maria del Mar Bonet i a Llach. A Llach curiosament gràcies als Ocults, un grup mallorquí (ja desaparegut) que versionava PAÍS PETIT i que van actuar a l’any següent a València en el segon Tirant de Rock.
I els nacionalistes valencians, no som molts ni pocs, som els que som i ahí estem donant guerra i sentint d’una manera espècial la terra que xafem i la llengua que parlem, i evidentment com bé dieu: “Tot està per fer, i tot és possible”.
Una de les millors cançons de Llach. A mi em recorda molt a Benissa, i al fet de poder veure els pobles veïns des de molts llocs alts.
Respecte a lo del “nacionalisme”, a mi per un costat la paraula nacionalista no m’acaba d’agradar. Una vegada vaig sentir a un català, quan li preguntaven si era nacionalista (o independentista, no recorde bé), i ell va respondre que no. Va dir que erà català, i prou.
Una cosa semblant em passa a mi. També per les connotacions negatives de la paraula (tant quan la gasten els nacionalistes espanyols per definir els “nacionalistes perifèrics” com quan són els propis nacionalistes “perifèrics” els que la gasten per definir als espanyols, o degut als partits ultra-conservadors i nacionalistes serbis, israelians, txecs,…), no m’agrada definir-me com a nacionalista.
Però també m’agrada quan Llach diu que es defineix com a d’esquerres i nacionalista. Diu que ser d’esquerres és difícil perquè és sobretot un reqüestionament diari d’un mateix i de tot el nostre entorn, i lluitar per millorar. I diu que es defineix com a nacionalista perquè hi ha molta gent a la que li emprenya que ens definim com a nacionalista, i com li agrada que eixa gent s’emprenye, es defineix com a nacionalista radical 😀
Bueno tete, tu ja saps que a mi la paraula nacionalisme tampoc m’agrada massa. Però de vegades em plantege si no serem valencians fins i tot per a això, que ens fa por dir el que som. Està clar que la paraula ha adquirit connotacions negatives, però crec que utilitzar eufemismes no ens ajuda més. En fin, salut!
La cançó de Llach no fa referència a un àmbit tan gran com Catalunya o el País Valencià, sinó a l’Empordà.
Jo estava a eixe concert també. Les meves preferides, o almenys les que més he escoltat: “Viatge a Ítaca” i “El bandoler” i com no, “L’estaca”.
Xavi, jo serè nacionalista mentres el País Valencià no siga un lloc digne per viure, sóc nacionalista perquè els “altres” nacionalistes no en deixen viure plenament com a valencià. Quan puga fer-lo deixaré de ser nacionalista i serè només un valencià.
Per a començar…enhorabona belen, no savia que tenies aques blog…seguix així i arribaràs lluny!!!!
A mí tampoc m’agrada la paraula nacionalista, per que no m’agraden els separatismes, i les seues repercussions, en canvi, si m’agrada dir q soc un ferm defensor dels costums, tradicions, i per supost, la llengua valenciana/catalana…llevant abans les demagogies i les maniobres polítiques, q tant mal estan fent a la nostra llengua.
Per el q respecta a aquesta cançó de la que parles, no la he escoltat mai (ignorància meua pura, clar està)…la escoltaré.
Eixe “sentiment” del qual parles, jo el vaig sentir per primera vegada al llegir el poema de Vicent Andres Estelles (tots sabreu de quin poema parle)…mai em cansare de llegir-lo! Aquest poema, i el conviure en València amb tanta gent ignorant, cínica, demagoga, i ultraconservadora, ha potenciat la meua mentalitat…