Estimat amic…

Mire cap amunt, fins que els meus ulls tupen amb el tercer pis. El balcó encara vesteix aquell vell tendal, descolorit per la part del carrer, i més obscur pel seu interior. Eixa tela contarà ja més de trenta anys, i ahí continua. Un tant esguellada, bruta, apagada pel sol, però sencera, amb totes les ratlles que la decoren. Em fixe, i veig que en el cantó de la dreta encara queden marques del xicotet incendi que allí es va produir.

– Ha vingut Josep – sent des de l’altra punta de casa. Josep és el meu millor amic, sempre ho ha sigut. Ens vam conèixer a l’escola, en primària. Va venir a viure al poble quan van destinar a son pare a un banc d’ací. Quan va entrar per la porta, tots sabérem que era de ciutat. Duia roba i sabates de marca, de la bona. D’eixa que, si a ta casa algun dia en volien, havien d’organitzar una excursió a la capital que ocupara tot el dia. Aquella primera impressió el va perseguir durant anys. De fet, crec que molts mai el tractaren com un company més.

Al principi no parlàvem massa. Era el nou, i haver-me dirigit a d’ell m’haguera ocasionat massa problemes amb els xicons, un grup al que, amb molt d’esforç, havia aconseguit integrar-me. He de dir que no em queien massa bé, però en un poble tan menut tampoc se’n podia demanar molt més. Es tractava de sobreviure, i la millor forma de fer-ho era anar amb els forts.

Entra per la porta amb un parell de llibres baix del braç. Sense dir res, els deixa caure damunt de l’escriptori. El colp fa tremolar les coses que tinc per allí, i li pegue un crit. Ell somriu a mitges, alçant l’extrem dret de la boca, gest que exagera el clot que té a la galta. Eixe clotet és un caràcter dominant en genètica. Mai se m’oblidarà.

El curs següent d’arribar al poble, el mestre ens va posar un treball de coneixement del medi. L’havíem de fer per parelles, i l’atzar va fer que ens tocara compartir aquella feina. Aquella vesprada en la biblioteca, buscant informació i fent fotocòpies, vam parlar a muntó. Em va estar contant de la seua antiga escola, els seus amics, el seu barri… Es notava que trobava a faltar tot allò. Vaig pensar que li vindria bé tractar amb algú, i a mi em resultava còmode parlar amb ell, prou més que amb qualsevol dels meus “amics”.

– Prova de llegir-te estos, segur que t’agraden- em diu mentre assenyala els totxos que m’ha deixat a l’escriptori. Sap que mai els llegiré. No m’agrada a mi això de llegir. Crec que encara no es creu que vaig a deixar d’estudiar. Jo no estic fet per als llibres, ni per a tenir els colzes quiets durant hores. Jo sóc de fer feina, ho he sigut sempre, i ara, des que va morir el malparit de mon pare, encara amb més motiu. Ma mare pobra no pot amb tot, la feina, la “uela”, i la meua germana. Està decidit Josep, me’n vaig a treballar. Continua somrient, incrèdul a les meues paraules. Tant em fa, ja es farà a la idea.

Des de l’entrada de casa sentim com ma mare s’acomiada, i tot seguit una portada que ressona per tota casa. Ara mon pare diria bramant: la clau! Josep em mira i amb el cap m’indica que isquem al balcó. De la butxaca dels pantalons es trau un paquet de tabac, i en treu dos cigarrets. Just després d’encendre’s el seu, m’ofereix foc. Quan estem tan a prop m’incomode. Em mira amb uns altres ulls. Ja ho ha fet altres vegades, i m’agrada eixa mirada, però m’inquieta.

Ens recolzem en la barana, mentre mirem la gent passar. Estem un al costat de l’altre. Parlem animadament de banalitats, omplint una conversa que no porta enlloc. Mai ho fa. Em conta un acudit, i mentre riem els nostres cossos entropessen suaument. De sobte, els nostres caps tornen a estar a prop. Les nostres mirades es creuen de nou, però aquesta vegada no hi ha cap flama enmig. Els riures abaixen de volum, però la distància continua inalterable.

Més d’una vegada m’havia imaginat aquella situació, i mai havia decidit com actuaria. Quan sent la seua mà per la galta, me n’adone que tinc els ulls tancats, i els òbric de nou. Esta vegada la distància ha disminuït, i Josep està a pocs centímetres meus. I ara, per primera vegada, la mirada que abans m’inquietava em resulta tranquil·litzant. Està somrient, destacant la banda dreta i el seu clotet corresponent. Dubte, i tanque els ulls.

Aquell bes meravellós va ser interromput per sa mare. S’havia deixat el moneder, i no l’havíem sentit tornar. Quan ens va veure va pegar un crit i se’n va entrar plorant cap a dins. Ell es va posar nerviós, i el cigarret se li va esgolar dels dits. Va caure damunt de la bossa de la brossa de les plantes, que en no res es va botar foc. La flamerada ens va espantar a tots dos, i mentre reaccionàvem va arribar fins al tendal. Vaig agafar el poal de fregar, i sense pensar-ho el vaig tirar damunt del foc, amb la sort que va ser suficient per apagar-lo.

Aquell sobresalt li va servir a Pau d’excusa per fer com si no haguera passat res. Crec que s’ho va prendre com una senyal del destí o qualsevol cosa així, el cas és que em va dir que això no es podia repetir, i que seria millor no tornar a veure’ns.

Encara viu en eixa casa. Es va casar amb una dona i té dos filles. Des de llavors l’he vist poques vegades, i quan s’ha donat la situació, en mirar-me als ulls abaixava el cap i fugia. Mai he sabut que va passar i que ha passat pel seu cap, però sé que recorda aquell bes. Sé que li va agradar. Tal volta això és el que li va fer por.

No sé que vaig ser per a ell. Jo sí que significa ell per a mi. I cada vegada que vinc al poble, d’on vaig fugir per poder respirar, passe per ací. Em plante baix la finca, mire el balco, i estime al meu amic.

10 pensaments a «Estimat amic…»

  1. Com Héctor, jo també m’he imaginat el balcó, amb el seu toldo verd i tot.

    I la història, tal i com ens has acostumat ja, un 10.

    Gràcies per aquestos relats!

  2. Alguns éssers humans tenen dons determinats, tu en tens més d’un, però destaca molt el de la ploma, tens molta habilitat per escriure, i a més molt bé, ja t’ho he dit moltes voltes. No comportes privar-nos molt de temps en llegir-te de nou. Per favor.

  3. Hi ha molta gent que naix en un o més determinats “dons” i en tu en destaca un, la ploma, escrius molt bé i no deuries deixar-nos als teus lectors tant de temps en la mel en la boca.

  4. M’ha agradat molt, filla meua. I m’ha agradat més, si cap, el teu interès en l’acabat perfecte. Una besadeta.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.